Un Govern d’esquena a la realitat: el poder adquisitiu dels catalans ha caigut un 15%

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha presentat aquesta setmana al Parlament una “Catalunya en marxa”. Una Catalunya amb una economia en creixement, amb els carrers segurs i amb ambicioses transformacions en marxa. El seu discurs en el debat de política general xoca amb la imatge d’una Catalunya real a la qual el Govern ha girat l’esquena.

Illa va dedicar bona part del seu temps a recalcar els èxits econòmics del seu govern. Va posar en valor que “aquesta Catalunya en marxa és la que ha superat per primera vegada a la història els 300.000 milions d’euros de PIB”. Va afirmar que “creixem per sobre de la mitjana espanyola”. Però, a més, va assegurar que el PIB per càpita va augmentar un 2,4% l’any passat.

“Tot això significa que generem prosperitat”, va exposar Illa, “l’economia catalana genera prosperitat”. Illa va dir taxativament que “l’economia funciona”. I va afegir que “Catalunya assoleix les millors qualificacions de les principals agències de qualificació”.

La realitat és que, una vegada més, el Govern confon la macroeconomia amb els estàndards de vida de la classe mitjana. Segons l’últim informe de la CGT, el poder adquisitiu dels catalans ha caigut un 4,1% en els últims quatre anys (2021-2025). La qual cosa, sumada al més del 10% de desplom entre 2009 i 2023, permet afirmar que en els últims quinze anys el poder adquisitiu dels catalans ha caigut entorn del 15%.

Classe mitjana ofegada pels impostos

Això s’explica en bona mesura per l’augment de la inflació, que fa insuficients els últims increments salarials. Però també per una política fiscal asfixiant que va començar a créixer durant el Procés i que l’actual govern manté intacta. Catalunya és la comunitat que té més impostos propis, i la que paga uns tributs més alts.

Això ha tingut un impacte desastrós a la butxaca dels catalans, fins a convertir-se en un problema endèmic que empobreix la classe mitjana. Això coincideix amb una altra realitat: la sobredimensió de l’administració pública i el malbaratament en àmbits com l’acció exterior o les subvencions a partits i mitjans de comunicació. 

Tot això alimenta la sensació que l’Estat exprimeix els treballadors i les empreses per sostenir aquesta mastodòntica estructura. La qual cosa, sumada a la mala gestió i el col·lapse dels serveis públics, incrementa la desafecció dels catalans envers els seus governants.

Crisi endèmica a Catalunya

El triomfalisme de les dades macroeconòmiques en comparació amb les dificultats creixents d’una classe mitjana empobrida mostra un Govern d’esquena a la realitat. Les dades de criminalitat, de les llistes d’espera als hospitals, de les ajudes a la dependència o del fracàs escolar són la imatge real d’una Catalunya extenuada.

Però en tots aquests punts, Illa també va intentar contagiar una falsa sensació de prosperitat. Va dir que Catalunya és avui una regió més segura i que el seu executiu treballa per reduir les llistes d’espera i millorar els resultats acadèmics. La realitat és que hi ha cada cop més barris en peu de guerra per la inseguretat, urgències amb situacions de col·lapse endèmic, i escoles al límit de la saturació.

L’empobriment de la classe mitjana ha comportat una crisi social que l’administració no pot mitigar perquè destina els recursos a coses supèrflues. Això, sumat a l’explosió migratòria, crea un caldo de cultiu que separa cada cop més els ciutadans de les elits.

La crisi endèmica a Catalunya és resultat del Procés, que no va ser més que una fugida endavant de CiU davant la crisi social de 2008. Però el PSC té ara l’oportunitat de canviar el rumb. L’elecció dels seus socis i de les seves polítiques és només responsabilitat del Govern.