Aliança Catalana, el dilema que Junts ja no pot esquivar

Artur Mas ha obert (¿sense voler?) la caixa dels trons. L'expresident va defensar en una entrevista la legitimitat de relacionar-se amb Aliança Catalana com un actor normal de la política catalana. Amb aquestes paraules no només ha trencat un tabú dins de Junts, sinó que ha obert per primera vegada la porta a un enteniment entre ambdós espais.

Les declaracions d'Artur Mas han coincidit amb un article de Pilar Rahola contra la demonització d'Aliança Catalana. La qual cosa ha donat lloc a una teoria que no resulta descabellada del tot: els postconvergents podrien estar aplanant el terreny per a futurs pactes amb el partit de Sílvia Orriols.

És evident que l'auge d'Aliança Catalana va agafar a contrapeu a Junts, que en ple declivi va optar per l'amotinament. La competència per un mateix espai, el del nacionalisme conservador, va convertir a Orriols en el principal obstacle de Puigdemont per rellançar el seu projecte. Fins al punt de preferir aliar-se abans amb partits antagònics (PSC, ERC, Comuns, CUP) que acostar-se a AC.

Al principi aquesta posició resultava relativament còmoda, per l'estigmatització que patia el partit de Sílvia Orriols. Era més fàcil sumar-se als “pactes antifeixistes” que córrer el risc d'identificar-se amb l'“extrema dreta”. Però les coses han canviat a gran velocitat en molt poc temps, i ara l'escenari és molt diferent.

La cúpula de Junts comença a pensar-s'ho

En primer lloc, Carles Puigdemont confiava en poder obrir un gran espai nacionalista per tornar a ser un partit hegemònic. Però això no només s'ha revelat com una cosa impossible. Sinó que ha evidenciat la difícil posició de Junts, entre l'espasa (el bloc processista des del PSC a la CUP) i la paret (Aliança Catalana).

En segon lloc, s'ha produït un procés de normalització d'Aliança Catalana i el seu discurs. Els d'Orriols no només han deixat de ser incòmodes, sinó que ara cotitzen a l'alça en contrast amb un processisme que segueix costa avall. La demostració d'això és el fracàs dels cordons sanitaris, que no han fet més que multiplicar els orriolistes.

En tercer lloc, romandre en el bloc processista impedeix a Junts diferenciar-se d'ERC i a Puigdemont de Junqueras. La qual cosa al seu torn reforça a Sílvia Orriols com a nova líder de l'independentisme radical. Recolzar-se en Aliança Catalana li permetria a Puigdemont rellançar el seu lideratge i qui sap si a la llarga acabar absorbint a Orriols.

Divisió interna

El que es evidencia ara mateix a Junts és una clara divisió entre el sector woke de Junts i el sector conservador. Gent com Agustí Colomines i Aurora Madaula lideren l'ofensiva contra l'“extrema dreta”, recolzats fins ara pel secretari general Jordi Turull. Però Puigdemont guarda silenci i resulta com a mínim cridaner que gent molt propera a ell surti ara a plantejar l'acostament a Aliança Catalana. 

Cal recordar que Artur Mas s'ha convertit en un aliat estratègic de Puigdemont en el seu gir estratègic a la dreta. També Pilar Rahola és algú molt proper a l'entorn de Puigdemont. I és evident que si Carles Puigdemont està aplanant el camí per a un acostament a Aliança Catalana, el sector progre acabarà sucumbint.

Futur prometedor

El que també és evident és que l'acostament no es produirà de forma imminent. Sobretot perquè ara mateix tenen damunt la taula la patata calenta de Ripoll, on segurament acabaran entregant el govern al PSC. Però malgrat això i la gesticulació dels Colomines de torn, ja hi ha símptomes d'un canvi d'estratègia.

A Junts han aparegut veus importants que qüestionen l'èxit dels cordons sanitaris i plantegen la possibilitat de començar a votar mocions amb AC. A més, en el pròxim cicle electoral Aliança Catalana podria ser un valuós aliat per recuperar ajuntaments i diputacions. I qui sap si a la llarga Puigdemont podria recuperar la Generalitat de la mà d'Orriols mentre el processisme acaba d'enfonsar-se en l'oposició.