Trump, el terratrèmol que fa esquerdar l'ordre global

Si fa uns mesos ens haguessin dit que els Estats Units abandonarien els seus aliats històrics de l'OTAN per donar la mà a la Rússia de Putin, molts no ho hauríem cregut. No obstant això, la realitat ha superat amb escreix les nostres expectatives, demostrant una vegada més que l'impensable pot convertir-se en quelcom tan tangible com inquietant.

És indubtable que el panorama internacional ha patit un gir radical amb el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. El president nord-americà sembla decidit a no deixar titella amb cap en el seu afany per imposar una agenda que desafia les convencions diplomàtiques tradicionals. Per aconseguir-ho, Trump està utilitzant totes les eines que una potència com els Estats Units posa a la seva disposició, cosa que li atorga un ampli marge de maniobra i un poder d'influència sense precedents.

En aquest sentit, la política exterior del Govern nord-americà s'està desplegant en múltiples fronts interconnectats: el comercial, el diplomàtic i el militar. Aquesta estratègia multidimensional reflecteix una clara intenció de reafirmar, encara que canviant el rumb, el lideratge global dels Estats Units. A aquest respecte, les decisions geopolítiques adoptades no estan exemptes de polèmica, i el seu impacte en l'escenari internacional està generant transformacions profundes que, sens dubte, reconfiguraran l'ordre global en els pròxims anys.

Sense anar més lluny, el passat divendres molts vam presenciar amb profund estupor i vergonya l'espectacle vergonyós que va tenir lloc al Despatx Oval de la Casa Blanca, on es va intentar acorralar i humiliar l'heroic president d'Ucraïna, Volodímir Zelensky. De la mà del seu vicepresident, JD Vance, Donald Trump es va dirigir a Zelensky en un to amenaçador i altívol, com un mató de pati d'escola, sorprenent el món sencer. Aquest incident no només va deixar el món atònit, sinó que també va posar en escac els aliats de l'OTAN, que es van veure obligats a reunir-se l'endemà per reafirmar el seu suport a Ucraïna.

No obstant això, el cas d'Ucraïna no és el primer moviment realitzat per la nova administració nord-americana que ha aconseguit descol·locar els seus aliats. Des de l'inici del seu mandat, Trump ha dut a terme una sèrie d'accions que han desconcertat a propis i estranys. Hem de recordar que Donald Trump va iniciar la seva marxa diplomàtica modificant, per Ordre Executiva, el nom del fins aleshores "Golf de Mèxic" per rebatejar-lo com a "Golf d'Amèrica". Després d'això, va manifestar també la seva voluntat d'apropiar-se de Groenlàndia, un territori que actualment pertany a Dinamarca i on la idea d'unir-se als Estats Units no sembla gaudir de massa popularitat, segons una enquesta difosa pel diari danès Berlingske, en la qual el 85% dels groenlandesos va manifestar la seva oposició a aquesta ocurrència.

En la mateixa línia, Trump va coquetejar amb la idea de convertir el Canadà en el 51è estat dels Estats Units. No obstant això, igual que passa a Groenlàndia, segons una enquesta realitzada per Leger, el 82% dels canadencs s'oposaria a aquesta possibilitat. A més, aquesta postura expansionista ha revitalitzat el Partit Liberal de Justin Trudeau, que havia estat en retrocés en les enquestes, per no doblegar-se davant els designis del seu poderós veí.

En un altre ordre de coses, i sumat a l'anterior, el magnat que avui ocupa la Casa Blanca ha cregut convenient iniciar una guerra comercial contra tot aquell de qui vulgui obtenir concessions. La política comercial internacional, en el seu vessant d'imposició de barreres al comerç, ha estat utilitzada històricament amb diferents objectius, entre els quals destaquen el recaptatori i la protecció de la indústria nacional, encara que aquests no són els únics. En el cas que ens ocupa, és evident que les constants amenaces aranzelàries de Trump estan servint per aconseguir una sèrie de beneficis que ja van ser manifestats durant la seva campanya presidencial.

En aquest sentit, si analitzem les respostes de Mèxic i el Canadà, els dos països que han estat el blanc principal de les amenaces de Trump, podem albirar amb més claredat els objectius darrere de la seva estratègia. Mèxic, per exemple, va reaccionar amb celeritat en enviar 10.000 militars a la frontera comuna amb la finalitat de frenar el tràfic il·legal de drogues, en particular el fentanil, una substància que ha provocat una crisi de salut pública als Estats Units. Aquesta mesura no és casual, atès que més del 80% de les exportacions mexicanes tenen com a destí el mercat nord-americà, cosa que converteix Mèxic en un soci comercial vulnerable davant les pressions de Washington.

En el cas del Canadà, l'argument del fentanil perd força, ja que només el 0,2% del total confiscat el 2024 (19,5 quilograms de les 11 tones interceptades) va ingressar per la seva frontera. Malgrat això, el país també va anunciar mesures per reforçar la seguretat fronterera, encara que aquestes semblen més simbòliques que efectives. Això suggereix que les intencions de Trump amb el Canadà van més enllà del control de drogues. No podem oblidar que els Estats Units són el destí d'aproximadament el 77% de les exportacions canadenques, segons dades de 2022, cosa que fa evident l'impacte devastador que un aranzel de gran magnitud tindria en l'economia canadenca.

L'estratègia adoptada per Trump, basada en el bombardeig informatiu, sembla estar aconseguint el seu objectiu, almenys en l'àmbit geopolític. Tot allò a què aspirava el republicà durant la seva campanya està sent assolit: la progressiva desvinculació d'una Europa excessivament dependent en termes militars de l'Oncle Sam, l'augment del control exercit per Mèxic a la frontera amb els Estats Units i la renegociació d'acords comercials sota els seus termes. No obstant això, queda per veure si finalment materialitza totes les amenaces aranzelàries llançades o si, per contra, decideix fer un gir tàctic i es dona per satisfet amb les concessions obtingudes. El seu estil imprevisible, caracteritzat per una barreja de fermesa i pragmatisme, manté el món en suspens, qüestionant si els seus moviments responen a una estratègia calculada o a un joc d'atzar geopolític.

Quant als seus efectes als Estats Units, els aranzels anunciats per l'administració Trump, lluny de protegir l'economia, generaran un impacte negatiu que ja comença a fer-se evident. En encarir les importacions, es produirà un augment en els preus de béns essencials, cosa que contribuirà a un repunt de la inflació, afectant directament el poder adquisitiu dels consumidors. Com bé va assenyalar Adam Smith a La riquesa de les nacions, els aranzels són un impost disfressat que, al final, perjudica el consumidor local. A més, la incertesa generada per aquesta política proteccionista ja es reflecteix en les borses de valors, on s'observa una volatilitat creixent i caigudes significatives en els índexs borsaris. Aquesta combinació d'inflació, desconfiança en els mercats i tensions comercials no només debilitarà l'economia nord-americana, sinó que també amenaça de desencadenar una reacció en cadena que podria afectar l'economia global en el seu conjunt.

Per concloure, en relació amb el que afecta el continent europeu, hem de ser conscients que aquells anys -no tan llunyans- en què les regions del món hereves de la tradició judeocristiana semblaven haver deixat enrere els temps de guerra han acabat. En els últims anys, s'han intensificat els conflictes latents en diferents punts calents del nord global -penso fonamentalment en l'avanç en el flanc oriental europeu de la Rússia de Putin i en la guerra que està tenint lloc a la Terra Promesa-, cosa que ha afectat significativament les economies occidentals i la seva manera d'abordar el paradigma geopolític.

Europa enfronta aquests dies un dels majors embats als quals s'ha vist sotmesa en les últimes dècades. Trump té les coses meridianament clares i no permetrà que res ni ningú s'interposi en els seus plans. El nivell de confrontació assolit amb la Unió Europea, de la qual va arribar a dir que s'havia creat per "perjudicar" els Estats Units, és inaudit. Qui s'hauria imaginat que Trump estaria més a prop dels interessos de Rússia que dels d'Occident? Probablement ningú. No obstant això, aquesta és la realitat a la qual s'enfronta el vell continent, que avui, més que mai, ha de treballar unit. Si ho fa bé o malament és una qüestió a la qual haurem de prestar especial atenció en els pròxims mesos.