Cursos per neutralitzar els díscols

El govern posa a disposició dels docents cursos que diuen resoldre el planeta díscol, però molt sovint, i els qui imparteixen aquestes sessions, solen pertànyer a dues classes d'experts, als que han fugit de la classe, o als que mai l'han trepitjat. Posem un curs que es va impartir en un centre de Gavà. L'objectiu de direcció era que el tutor atengués millor una classe molt defenestrada que ningú volia a càrrec seu. Per ajudar-lo amb aquella tutoria, la directora li va aconsellar una formació sobre resolució de conflictes. L'instructor del curs va resultar ser algú sorprenent. A força d'escoltar-lo durant una sola sessió s'inferia que no era docent, sinó periodista. Però el més flagrant va resultar que no donava classes a més de trenta adolescents, sinó que guiava tallers de teatre en grups reduïts, és a dir, de sis púbers, com anava a neutralitzar trenta díscols amb aquell curs? Però si el formador no sabia res de centres educatius! Tot i això, allà era, aconsellant com s'havia de regalar felicitat als alumnes per ensenyar-los valors.

— El primer que cal regalar als alumnes és felicitat. Així cal preguntar-se el següent, què és un valor? – va inquirir el formador davant els assistents. Alguns d'ells li van seguir la corda aportant les seves opinions durant més de mitja hora, en fi, que ja no donava ell el curs. Al final no va aparèixer cap definició de valor i va passar a un altre concepte amb igual estratègia -. I la felicitat, què creieu que és? – i va tornar a passar el mateix durant mitja hora més -. Ho veieu, la felicitat ha d'estar entre els vostres alumnes cada dia a l'aula. Heu d'infondre-la de manera immediata sobre ells i sense el seu esforç -. I ara sí, hi va haver un irrefrenable instint d'aixecar la mà i demanar la paraula.

— Abans has parlat de valors i no hem arribat a cap conclusió, però ara ens dius que hem de fer feliços a tots els nostres alumnes a cada classe - ell va assentir amb el cap -. Doncs si utilitzem el concepte de felicitat de Plató, i posteriorment de Gandhi, tot això no encaixa.

— Perdona, què vols dir? – i és que ignorava a tals pensadors.

— Doncs que ambdós defensaven una felicitat basada en l'esforç i la recompensa a la llarga, però ens dius que els xavals han d'obtenir-la sense gairebé esforç, quelcom que defineix el que al principi no has resolt, els valors. Amb esforç els alumnes donen valor a allò que aconsegueixen i troben felicitat en això, o estic equivocat? – es va posar nerviós, li va brillar el front, i després d'una pausa va respondre de manera totalment apresa.

— Molt interessant la teva aportació, això és bo, que participeu – i va canviar de tema.

Alguns docents es van negar a tornar a aquell curs, ja que resultava millor preparar material per a la classe d'adaptació curricular que assistir a aquelles sessions innòcues.

L'any 2012 uns experts van proposar impartir una matèria més a l'ESO, una d'intel·ligència emocional per doblegar els díscols, però el que realment funciona és prevenir amb un context familiar emocionalment correcte. I si aquest no existeix, cal guanyar-se la confiança dels púbers. Això sí, sense regalar les coses, sinó guanyant-se-les. El jutge de menors de Granada, Emilio Calatayud, així va dictar moltes sentències sàvies. Aquest magistrat va condemnar a menors molt conflictius amb penes molt peculiars. La seva intenció amb elles era que prenguessin consciència dels seus errors i de la reciprocitat social necessària entre tots. Com el jutge defensava.

«Per educar a aquesta minoria conflictiva, la prestació laboral o social els forma».

Ell, amb més de 12.000 casos tractats, ha sentenciat a díscols amb aprendre a llegir i a escriure, a servir el càtering de paralítics cerebrals, a treballar en centres d'atenció per a indigents o ancians, a ajudar en associacions de veïns i fins i tot a allistar-se a l'exèrcit. En fi, que si no aprofiten el servei educatiu, que treballin per a la comunitat com a formació educativa.

Però no només Calatayud ha donat solucions. A la comunitat balear, on molts professors formen part del govern, es van adonar que a secundària el principal fracàs escolar el protagonitzen els alumnes de 14 a 16 anys, els que ja no volen estudiar, però sí molestar la resta, i només per a aquests escolars, una alternativa de tipus laboral, de prestació de serveis socials o d'aprenent en una empresa? Un bon sistema pot educar a qui es deixa, no a qui ho rebutja, sabria com curar un drogoaddicte que es negués a assistir a una teràpia?, l'obligaria sabent que res faria ell per curar-se? Afegim que l'ESO significa Ensenyament Secundari Obligatori, però en res s'obliga a estudiar a qui es nega a fer-ho.

Sembla de lògica potenciar vies de reinserció laboral ja als 14 anys, quelcom que els de la comunitat balear mai van veure com una utopia. Llegiu sobre això els projectes PISE i ISLA implantats a Eivissa. I afegim a això el model alemany amb moltes possibilitats d'itineraris creuats.