Entre la tarongina i l'espasa

L'estiu sempre és una època procliu que estiguem una mica més sentimentals de l'habitual. Els espais de solitud, en què disposem de temps per reflexionar, deixen espai per allunyar-se una mica del soroll mundà i aprofundir d'una manera una mica més romàntica en la història.

Aquests dies, he llegit molt els autors africanistes, i no em refereixo als militars als quals s'atribuí aquest cognom, sinó a periodistes, aventurers o comerciants que quedaren fascinats per les terres del Protectorat, idealitzant els seus llocs en una reminiscència romàntica dels qui els precediren diverses dècades abans.

El protectorat del Marroc s'inicià el 1912 i això derivà en l'ocupació per part de tropes espanyoles de la ciutat de Tetuan, que es convertí en la capital de l'àrea de responsabilitat del nostre país al nord. La ciutat, de seguida, enamorà els qui hi entraren per primera vegada. Genuïnament decadent, blanca, trista i plena d'aromes que combinaven la dolçor del gessamí amb les males olors dels mercats de carrer.

Hi ha ciutats que són un mirall deformant, retornen una imatge magnificada del que Espanya fou i del que volgué ser, però també reflecteixen, en les seves ombres, les esquerdes d'aquelles il·lusions. Tetuan, en els anys en què l'Espanya d'Alfons XIII estenia el seu protectorat sobre el nord del Marroc, fou una d'aquestes ciutats. El viatger que recorria els seus carrers no només observava façanes emblanquinades, mercats tumultuosos o palaus de somni; assistia, conscient o no, a una representació acuradament muntada de poder, diplomàcia i fascinació mútua entre dos mons que, tot i units per segles d'història comuna, vivien, i encara viuen, en plans absolutament diferents.

L'escenari estava perfectament disposat: un aire fragant, primaveral, amb fonts de rajoles que llançaven dolls com ventalls de plata (ja em perdonareu la cursileria), carrers estrets i ombrívols que semblaven dissenyats per guardar secrets. Entre els vels de les dones i les mirades furtives dels captaires, desfilaven processons de genets de les cabiles, acolorides, armades, tenses, desafiants. A cada pas, la ciutat recordava que era un lloc de trobada… i de confrontació, fricció i desconfiança.

Al centre d'aquesta coreografia política i cultural, la figura del Jalifa. No era un governant qualsevol: descendent directe del Profeta, educat en les ciències tradicionals de Fes, amant de la filosofia i la història andalusina, encarnava el paper de mediador entre el seu poble i la potència protectora. El seu posat, el seu llenguatge pausat i la seva visió, col·laborar amb Espanya per "despertar" el Magrib, encaixaven perfectament amb la narrativa oficial de la missió civilitzadora. Però aquella cortesia palatina, embolicada en sedes i galons d'or, també amagava les tensions soterrades que bullien més enllà dels jardins i les sales de consell.

Al costat del Jalifa, l'administració tetuanina desplegava un mosaic de personalitats. El governador, Sid Ahmed Torres, descendent de nobles granadins expulsats el 1492, simbolitzava el pont històric entre l'Espanya cristiana i l'Islam andalusí. La seva autoritat, barreja de fermesa militar i diplomàcia de saló, sostenia un ordre fràgil en una ciutat on la justícia oficial s'entrellaçava amb la del caid i els costums més ancestrals. Torres, amb uns intensos ulls blaus i el seu discurs d'amor cap a Espanya, veia en la premsa una arma política tan poderosa com l'exèrcit: un diari hispano-àrab podia, segons ell, guiar, educar i canalitzar les energies disperses del poble.

No menys rellevant era el ministre de Justícia, Sid Mujammed Erhuni. Jurista format a Fes, fi analista de la política local, Erhuni descrivia amb freda lucidesa l'origen dels aixecaments a la regió: no eren, segons el seu diagnòstic, rebel·lions espontànies contra Espanya, sinó maniobres instigades per cabdills ambiciosos que utilitzaven les tribus com a peons. La seva recepta era molt clara: repressió severa per als desordres i, tot seguit, un programa de desenvolupament que inclogués escoles, museus, formació tècnica i col·laboració respectuosa amb els notables indígenes. Un discurs que podia haver sortit de qualsevol manual colonial de l'època, però que, en la seva boca, sonava tant a convicció personal com a realisme polític.

En l'àmbit econòmic, Sid Ahmed Erkaina, ministre d'Hisenda, assumia la tasca de reorganitzar les finances del Majzén que, fins aleshores, havien funcionat de manera caòtica. Reconeixia la riquesa potencial del país i confiava que la direcció espanyola pogués encaminar-la cap a un "renaixement" sostingut. Igual que Torres i Erhuni, veia en la premsa, i en l'entesa mútua, una eina essencial per abaixar prejudicis i ressentiments. Tots tres coincidien en un punt: perquè el protectorat funcionés, Espanya havia de penetrar en l'ànima marroquina i, alhora, permetre que el Marroc entrés en la seva.

Però aquell Tetuan de 1912 no era només diplomàcia i plans de modernització. La ciutat vibrava amb els seus rituals més ancestrals, de vegades en oberta contradicció amb l'ideal civilitzador. El mercat bullia de comerç, rumors i cerimònies de caràcter dervitx. Allà, els aissawas, en trànsit, es ferien el cap amb destrals, vessant sang en un sacrifici públic que atreia tant la devoció com el morbo. Aquelles escenes, amb música monòtona i olor metàl·lica, connectaven amb el més profund i atàvic de l'ànima local, provocant en els observadors espanyols una barreja de repulsió i fascinació. No eren espectacles per a turistes, sinó expressions d'una religiositat popular que el protectorat difícilment podria domesticar sense alterar el teixit mateix de la societat.

L'aristocràcia tetuanina, per la seva banda, mantenia viva la memòria d'Al-Àndalus. Sid Abd-el-Krim, antic ministre i governador, a més de pare del caid de Beni Urriaguel que s'aixecà contra l'expansió del general Silvestre el 1921, parlava d'Espanya amb la nostàlgia de l'exiliat que reconeix a la península la pàtria perduda dels seus avantpassats. Per a ell, Tetuan era una "Granada menor", una ciutat fundada per andalusins que havia conservat intacte el seu caràcter, i que no havia de ser deformada per urbanitzacions europees sense ànima. Defensava que la millor prova de la intel·ligència política d'Espanya seria preservar aquest esperit arquitectònic i cultural, com un pont viu entre dos mons. Mons que es miraven de reüll mentre s'estrenyien les mans.

En aquest entramat de figures, palaus i places, el viatger es movia com entre escenes d'un tapís oriental. Però més enllà de l'encant estètic, cada trobada revelava capes de poder, interessos i visions contraposades. El discurs oficial parlava de cooperació, de missió civilitzadora, de germanor hispano-àrab; la realitat mostrava que, per a bona part de l'elit marroquina, Espanya era alhora protectora i vigilant, sòcia i competidora, oportunitat i amenaça.

La paradoxa de Tetuan en aquells anys residia en què ambdós mons, el suposat protector i el protegit, es necessitaven mútuament, però cadascun somiava de modelar l'altre a la seva imatge. Els espanyols veien en la ciutat un aparador per a la seva política africana, un laboratori on demostrar que podien exercir un colonialisme diferent, menys brutal que el francès. Els tetuanins, especialment els de llinatge andalusí, aspiraven a aprofitar aquesta relació per recuperar part de l'esplendor perduda, però sense perdre el control de la seva identitat.

En aquest equilibri inestable, la vida quotidiana seguia el seu curs. L'aroma del gessamí i la tarongina es barrejaven amb la pols dels carrerons; les pregàries del minaret s'intercalaven amb les tertúlies de cafè on es debatien les últimes notícies; les fonts murmuraven en patis ombrívols, mentre als afores les cabiles observaven amb recel la bandera espanyola. Era un món on el bell i el violent convivien, com dues cares inseparables d'una mateixa moneda.

Avui, mirar cap a aquell Tetuan és enfrontar-se a una lliçó d'història que encara es pot veure als seus carrers actuals. Aquelles ciutats colonials eren, sobretot, espais de negociació: negociació de símbols, de llenguatges, de projectes. La retòrica de la fraternitat intentava coexistir amb l'evident asimetria dels interessos contraposats.

Pot un protectorat, o qualsevol forma de dominació colonial, preservar intacta l'essència d'allò que governa, protegeix i "civilitza"? O la seva mera presència ho transforma, per bé o per mal? Aquells anys a Tetuan deixaren un pòsit ambigu. Per a alguns, foren l'inici d'una modernització que, amb les seves llums i ombres, preparà el camí cap a la independència. Per a d'altres, representaren la darrera gran il·lusió d'una Espanya que, després de perdre les seves colònies d'ultramar, cercava a l'Àfrica una compensació simbòlica i estratègica. El cert és que, més enllà dels judicis, la ciutat fou escenari d'un experiment històric l'eco del qual encara ressona als seus carrers i en la memòria dels qui la recorden.

Potser la imatge més justa d'aquell temps sigui la d'un jardí de Tetuan al capvespre: llum daurada filtrant-se entre els arcs, aigua quieta als estanys, el murmuri llunyà d'una crida a l'oració, que s'aixecava com a reivindicació exòtica davant la modernitat de la plaça d'Espanya o la de Primo de Rivera, on senyores maquillades i vestides amb robes occidentals, senyors amb vestit i militars, passejaven com si ho fessin en una plaça andalusa. En definitiva, una demostració de la certesa que, per molt belles que siguin les formes, sempre hi ha corrents subterranis que tard o d'hora trenquen la superfície, però aquesta és una altra història digna de ser contada.