Sudan, una matança sense pancartes ni banderes

Sudan, vast en territori amb enorme complexitat històrica, s’ha convertit novament en l’escenari d’una guerra fratricida de dimensions que haurien d’avergonyir el sistema internacional. Des de l’abril del 2023, el país ha estat arrossegat a l’abisme per una lluita de poder entre dues faccions militars que, després d’enderrocar juntes el dictador Omar al-Baixir el 2019, han demostrat estar més interessades a repartir-se el botí que a construir un espai de mínima convivència.

D’una banda, el general Abdel Fattah al-Burhan, cap de les Forces Armades Sudaneses (SAF) i autoproclamat president de facto. De l’altra, el general Mohamed Hamdan Dagalo, conegut com “Hemedti”, líder de les temudes Forces de Suport Ràpid (RSF), una estructura paramilitar amb arrels directes en les tristament cèlebres milícies Janjaweed, responsables del genocidi a Darfur a la dècada del 2000.

El que va començar com una disputa entorn de la integració de les RSF a l’exèrcit regular, amb les seves implicacions de jerarquia, control de recursos i definició de sobirania, ha degenerat en un conflicte armat d’una violència absolutament desmesurada, que ha devorat ciutats, destruït infraestructura civil i provocat el desplaçament de més de dotze milions de persones, segons Nacions Unides. El nombre de morts, ja superior als 150.000, continua augmentant, i això que és molt complicat disposar de xifres realistes.

Tots dos bàndols han estat acusats de crims de guerra. Però si bé les SAF no estan exemptes de brutalitat, com ho documenten diverses investigacions independents, les RSF s’han destacat per l’ús sistemàtic de la violència sexual, la neteja ètnica i la propaganda del terror com a mètode de control territorial i psicològic.

L'horror d'El Fasher

La ciutat d’El Fasher, capital de l’estat de Darfur Nord, és avui una taca vermella al mapa de la vergonya contemporània. Les RSF, després de 18 mesos de setge, van ocupar la plaça l’octubre del 2025. El resultat: un bany de sang a plena llum del dia. Segons relata Alex de Waal, un dels experts presents al Sudan, almenys 1.500 persones van ser assassinades els primers dies d’ocupació, moltes d’elles dins d’hospitals o mentre fugien desesperadament de la ciutat.

La brutalitat, anunciada per endavant per les pròpies RSF, va circular per les xarxes socials amb vídeos d’execucions, violacions i humiliacions, mostrant-se com a trofeus de guerra. Aquesta exhibició arrogant del terror, com si fos motiu d’orgull, recorda com la violència és intrínseca a l’ésser humà, i només l’educació és capaç de sotmetre els impulsos més bàsics.

La ciutat, que havia arribat a tenir mig milió d’habitants, ha quedat convertida en ruïnes. Metges Sense Fronteres i el Comitè Internacional de Rescat amb prou feines aconsegueixen entrar-hi amb mínims subministraments, per verificar com cada infant atès presenta signes de desnutrició aguda. La fam no és una conseqüència col·lateral: és una arma premeditada. Com adverteix la Classificació Integrada de la Seguretat Alimentària (IPC), El Fasher viu una “fam catastròfica”, confirmada des de fa més d’un any.

Les RSF no només combaten les SAF: combaten poblacions senceres. Ho fan per etnicitat, per llinatge, per història. Les milícies liderades per Hemedti, compostes principalment per àrabs darfurins com els Rizeigat, el seu propi grup tribal, han centrat els seus atacs contra comunitats no àrabs. Entre les seves víctimes hi ha els masalit, el poble fur, o el grup ètnic dels zaghawa, a més d’altres pobles africans tradicionals de l’oest sudanès.

Aquestes comunitats, de religió musulmana com els seus botxins, però diferenciades per llengua, cultura i identitat ancestral, han estat històricament marginades pel poder central de Khartum. En la narrativa supremacista que enarboren les RSF, aquests pobles representen un “problema tribal”, una amenaça a l’hegemonia àrab que cal “reeducar” o erradicar.

La violència a Darfur no és aleatòria. A El Geneina, capital de Darfur Occidental, milers de masalit han estat assassinats des del 2023 en una campanya que, com va documentar Human Rights Watch, buscava “la sortida permanent” d’aquestes comunitats de les seves terres natals. S’han cremat pobles sencers, s’ha violat sistemàticament dones mentre se les obligava a “parir fills àrabs”, i s’ha bloquejat tota assistència humanitària com a part d’una estratègia per aniquilar no només cossos, sinó identitats. Com si visquéssim una resurrecció de l’eugenèsia més mortífera que va derivar en els grans genocidis dels anys 30 i 40.

Aquestes tensions ètniques són producte d’anys d’abandonament, desertificació i competència per recursos entre pastors nòmades àrabs i agricultors africans sedentaris. Però el que era una lluita per l’aigua i la terra ha estat transformat, per interessos militars i polítics, en una maquinària genocida. Sí, genocida, perquè l’eliminació sistemàtica d’un poble mitjançant una aniquilació planificada és un genocidi.

La guerra s'estén: Kordofan i el país invisible

L’horror no es limita a Darfur. A més de 850 quilòmetres al sud, a Kordofan, el patiment continua fora del focus mediàtic. A ciutats com Kadugli i Dilling, assetjades des de fa més d’un any, la població agonitza entre la fam, la manca d’aigua potable i la destrucció sistemàtica de mercats i hospitals. El NRC ha confirmat l’existència de fam en aquesta regió també.

El conflicte ha pulveritzat els serveis públics. A tot el país, més de 21 milions de persones pateixen inseguretat alimentària extrema. A això s’hi afegeix l'epidèmia més gran de còlera de la història del Sudan, amb més de 3.000 morts i més de 113.000 casos documentats.

Tot i la magnitud del desastre, l’ajuda humanitària no flueix. Totes dues parts bel·ligerants bloquegen sistemàticament l’accés de combois amb aliments i medicines. La guerra s’ha convertit en una competència macabra per decidir qui té el control sobre qui pot menjar, qui és curat i qui és deixat morir.

La dimensió genocida del conflicte ha estat àmpliament documentada. L’administració nord-americana, el gener del 2025, va determinar que les RSF i les seves milícies aliades han comès genocidi contra l’ètnia masalit i altres comunitats no àrabs de Darfur. Tot i això, les sancions internacionals no han frenat la maquinària de mort.

A Europa, malgrat la importància del Sahel en la seva influència geopolítica i geoestratègica i dels lligams que s’haurien de mantenir amb la seva antiga metròpoli colonial, el Regne Unit, es mira el conflicte amb una llunyania aterridora.

Aquest tipus de crisi, i permetre que s’enquistin, perdurin i empitjorin, té un impacte a Europa. No ens enganyem: la pressió migratòria no serà directa sobre els nostres estats; qui fuig per fam ho fa al primer lloc on pot alleujar la seva situació, ja que no té mitjans ni diners per pagar a les màfies que el portarien al nostre continent. Tanmateix, sí que exerceix una pressió directa sobre les ciutats dels països veïns, que no neden precisament en l’abundància i que són incapaços d’absorbir centenars de milers de persones que no tenen absolutament res. Això contribueix a empobrir i desestabilitzar tota la regió geoestratègica.

La impunitat es reforça amb la indiferència. Com va lamentar el director de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, l’atenció internacional que es presta al Sudan és irrisòria en comparació amb altres crisis: “Crec que la raça hi juga un paper”. Doncs, senyores i senyors, qui s’atreveix a desmentir tan dramàtica afirmació? Quan el món occidental rega els seus carrers amb banderes dels tres califats i el vermell haixemita, representació de la causa palestina, ningú mostra un bri d’interès per les fams, assassinats i violacions dels sudanesos no àrabs. Les marxes per Palestina o Ucraïna contrasten amb el clam sord que envolta el Sudan. No hi ha pancartes, ni trending topics, ni convocatòries globals. Tot i ser un genocidi que s’enregistra en HD, amb prou feines aconsegueix una nota als informatius. Per què no hi ha indignació? Per què ningú mou un dit? Per què la majoria no s’ha interessat per aquest article o ha deixat de llegir-lo després d’un parell de paràgrafs?

Geopolítica i cinisme

Part de l’explicació, però només part, rau en la intricada xarxa de suports internacionals que alimenten el conflicte. Segons denúncies àmpliament documentades, els Emirats Àrabs Units han subministrat armes, drons i finançament a les RSF. Al seu torn, Egipte, Aràbia Saudita, Turquia i Qatar donen suport a l’exèrcit regular, en una pugna regional d’interessos on el Sudan és el tauler i els civils, les peces sacrificables.

Tot i que iniciatives diplomàtiques com el “format Quadripartit” (EUA, Egipte, Aràbia Saudita i Emirats Àrabs Units) han intentat establir una fulla de ruta cap a l’alto el foc i la transició civil, els esforços han estat sabotejats sistemàticament. La política internacional prefereix l’estabilitat fictícia que garanteix l’autoritarisme armat a la complexitat d’una pau justa.

El Sudan és avui el rostre d’una humanitat fallida. La crueltat no hi ocorre en secret, sinó a plena llum, amb imatges que naveguen pels satèl·lits d'Starlink, informes forenses i vídeos autoinculpatoris. I tot i això, la reacció global oscil·la entre la paràlisi i la distracció.

Com s’explica que la major crisi humanitària del segle XXI sigui una nota a peu de pàgina en l’agenda internacional? Què diu això de nosaltres com a civilització, com a espècie?

Fer algun pas

Trencar el silenci és el primer pas. Urgeix una campanya internacional que posi el Sudan al centre de la consciència pública. Cal pressió diplomàtica, sancions intel·ligents i, sobretot, voluntat política per exigir un alto el foc immediat, l’accés irrestricte d’ajuda humanitària i l’inici d’un procés seriós de justícia transicional.

Els crims de guerra han de ser investigats per tribunals internacionals i els seus responsables, tots, jutjats. El finançament de grups genocides, vingui d’on vingui, ha de ser condemnat amb la mateixa força amb què es condemnen altres guerres. I la narrativa que es tracta de “conflictes tribals” ha de ser desmuntada amb vigor: el que passa al Sudan és una guerra política, estratègica i econòmica, sostinguda per interessos transnacionals.

Però, sobretot, cal conscienciar. Mitjans de comunicació, parlaments i xarxes socials. Perquè el silenci, còmplice de tot genocidi real, està permetent que es perpetuï el crim.

El Sudan necessita que el món el miri, almenys, una dècima part del que ho fa amb Palestina.

Fonts consultades:

• De Waal, Alex. (6 de novembre de 2025). El terror torna a Darfur. Foreign Affairs. Consell de Relacions Exteriors (CFR).
• Norwegian Refugee Council (NRC). (4 de novembre de 2025). Sudan Crisis: What You Need to Know Right Now.
• Booty, Natasha & Chothia, Farouk. (29 d'octubre de 2025). Sudan War: A Simple Guide to What Is Happening. BBC News.
• UNHCR. (1 de novembre de 2025). Sudan Situation: Comprehensive Overview of Emergency Response (SAFARI Dataset). Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR). Document intern d'anàlisi humanitària i desplaçament.
• Human Rights Watch. (març de 2024). Ethnic Cleansing in West Darfur: Atrocities Against the Masalit Population. Informe citat en múltiples mitjans i corroborat per testimonis in situ.
• Tedros Adhanom Ghebreyesus. (setembre de 2024). Declaracions al servei mundial de la BBC sobre l'atenció desigual a conflictes a l'Àfrica.
• Integrated Food Security Phase Classification (IPC). (2024–2025). Famine Early Warning Reports – Sudan & Darfur.
• Comitè Internacional de Classificació de la Seguretat Alimentària.
• UNICEF. (març de 2024). Reports of Child Sexual Violence in Darfur. Documentat per personal de salut humanitària.
• Vídeos a xarxes socials gravats pels mateixos autors de les massacres.