Rosalía a Montserrat

El món cultural està revoltat pel nou disc de Rosalía, que va camí de ser l'esdeveniment musical de l'any. Embussos a Madrid, filtracions falses, actuacions antològiques, catolicisme pop… i l'escolania de Montserrat ficada en problemes per haver cantat en castellà acompanyant la diva.

Anem per parts. Per començar amb el rebombori del món indepe: no és qualsevol cosa, és veritat, que l'escolania de Montserrat canti en castellà, constitueix una mena de fita. És un desastre o un avenç? Bé, segur que l'escolania ha cantat en italià o en alemany o en llatí mil vegades. És evident que ni en els somnis més humits indepes el castellà serà erradicat de Catalunya.

La defensa de la llengua catalana (defensa cada dia més urgent) ha de passar per desvincular-la de militàncies polítiques concretes, si no vol ser patrimoni només d'una part minoritària de la població. És a dir, necessitem una situació en què la defensa de la llengua sigui realment transversal, on l'espanyolisme s'hagi alliberat de les seves postures inflexibles i el catalanisme deixi de posar la causa de la llengua en mans de gent que creu en repúbliques imaginàries i el ramadà com a part de la cultura catalana.

D'altra banda, el tema que envolta les noves aventures de Rosalía és l'auge del catolicisme entre els joves, com a part del fenomen que desconcerta el progressisme: la joventut cada dia és més conservadora, en tems polítics, socials, culturals, també religiosos.

L'esquerra culpa els algoritmes per l'ambient “reaccionari” a les xarxes socials, però ho fan perquè no estan disposats a acceptar la nova lògica de la situació. El que penalitza avui en dia no és la corrupció, ni la incoherència, ni la manca de rigor intel·lectual; el que les xarxes castiguen és el que es diu, en l'argot tuitaire, “convertir-se en mem”.

Els joves ja no s'empassen més feminisme de dones amb penis ni més xerrameca comunista dels Bardem des de les seves mansions multimilionàries. El seu futur laboral i econòmic és devorat per la inflació i de la mateixa manera el seu ambient cultural està contaminat d'inflació ideològica: igual que el BCE imprimeix bitllets sense parar, els mass media fa anys que produeixen ideologies absurdes, inundant el mercat de les idees amb mercaderia tòxica.

Per a la gent de mitjana edat l'espectacle pot resultar divertit, però a ells els hi va la vida i han decidit apostar per allò que fa mil·lennis que funciona: Déu, pàtria, família, propietat privada, treball honest.

L'esquerra, sobretot, faria bé de prendre nota que l'experiment del laïcisme ha fracassat; la dreta espanyola i la catalana també haurien d'entendre que la regeneració que necessitem només és política en segona instància: primer necessitem un rearmament espiritual. Fa anys que suportem verins nihilistes injectats als fonaments de la convivència. Però quan els mateixos que protesten contra la Setmana Santa es dediquen a reivindicar com a cosa progressista l'islam dels aiatol·làs, de Hamàs i Hizbul·là, l'energia saludable de l'espècie s'activa i decreta la fi de la ximpleria. En això estem.