Té sentit la monarquia en una democràcia moderna?

Arran dels darrers esdeveniments en què el Rei Emèrit Don Joan Carles I ha aparegut com a protagonista funest, considero d'interès dissertar sobre la vigència, utilitat i sentit de la institució monàrquica a Espanya. Més enllà de les controvèrsies personals que puguin envoltar els seus membres, el debat que plantejo convida a reflexionar sobre la naturalesa de la Corona, el seu paper en el sistema polític i la seva compatibilitat amb un estat democràtic modern. Precisament, en aquest article es pretén analitzar aquestes qüestions a la llum de la història, la comparació internacional i la funció que, en la pràctica, exerceixen les monarquies parlamentàries actuals, posant especial atenció en l'espanyola.

Des de temps immemorials, la majoria de les comunitats polítiques han atorgat un poder major a una persona determinada sobre la resta de la població. Aquesta figura ha estat reconeguda amb diversos noms -califa, rei o emperador, entre d'altres- en funció de la comunitat política a la qual pertanyés. Al llarg dels darrers segles, el nombre de països en què es reconeix legalment la figura d'un monarca ha anat disminuint fins a situar-se al voltant de les 43 monarquies a tot el món.

Si bé a l'edat mitjana, les monarquies existents revestien una naturalesa absoluta pel que fa al poder que ostentaven, actualment l'estatus d'aquestes ha evolucionat a la majoria de països, destacant per això les monarquies europees restants. De la mateixa manera, el poder diví sobre la base del qual s'atorgava legitimitat al monarca ja no es contempla com quelcom tingut en compte, sinó que es presenta com una mera reminiscència de la tradició de la institució. Actualment, el que comunament anomenem monarquies parlamentàries o constitucionals, basen la seva legitimitat en el reconeixement constitucional d'aquestes.

Tanmateix, cal recordar que, tot i existir un gran nombre de monarquies que han modificat la seva forma d'obtenció de la legitimitat i l'abast de les seves competències -fins al punt que aquestes són pràcticament nul·les-, en continuen subsistint algunes -fonamentalment a l'Àsia i l'Àfrica- el desenvolupament de les quals s'assembla al de les monarquies pretèrites. Per això, entendran que, pel que fa al present article, em refereixi únicament a les que es troben immerses en un sistema polític de caràcter democràtic, ja que són les que, des d'un punt de vista liberal, poden arribar a ser vistes com a positives o, si ho prefereixen, com a no nocives.

En primer lloc, considero primordial donar resposta a l'argument que la institució monàrquica és incompatible amb la democràcia i els sistemes de llibertats avançats. En aquest sentit, si considerem l'Índex de Democràcia que elabora anualment la revista britànica The Economist, podrem comprovar que l'any 2023, d'entre les 24 "democràcies plenes" existents al món segons l'estudi esmentat, 12 d'aquestes es reconeixen formalment com a monarquies. A més, els països que componen el top 4 d'aquest índex -Noruega, Nova Zelanda, Islàndia i Suècia- mantenen aquesta forma d'estat. Arran de l'anterior, es pot inferir que el fet que un estat es constitueixi en forma de monarquia, no ha de portar associada una minva en la qualitat democràtica del país.

A aquesta idea cal afegir-hi quelcom que ja he esbossat de manera indirecta en un paràgraf previ, és a dir, el fet que les institucions monàrquiques -vegeu la Corona Espanyola- gairebé no ostenten competències, per no dir que se'ls ha desposseït de totes elles. En aquest sentit, si considerem el cas d'Espanya, el Rei no té cap capacitat legislativa ni executiva, sinó que les seves atribucions són mers complements estètics l'execució dels quals és legalment imperativa. Això respon a l'evolució inicialment encetada després del procés revolucionari de finals del XVII a Anglaterra i des de finals del XVIII a la resta del continent, mitjançant els quals es va introduir com a sistema polític el model de monarquia constitucional, patint la Corona una evolució d'acord amb les exigències que imposava la teoria política de la separació de poders, arribant al que són avui dia les monarquies europees.

En aquest sentit, alguns podran esgrimir que, vistes les circumstàncies que envolten la figura del Rei, aquesta institució esdevé absolutament prescindible. I encara que a efectes pràctics puguin tenir raó, la importància de la Corona en el context actual no s'explica per les seves atribucions i competències -ja hem demostrat que són gairebé nul·les a Espanya-, sinó per la seva dimensió simbòlica.

Convé, per tant, aturar-se en aquestes atribucions de caràcter simbòlic sobre les quals es fonamenta la seva existència. A Espanya, el Rei ostenta la representació de l'Estat com una entitat única, tant davant de les Comunitats Autònomes com en l'àmbit internacional. Així mateix, simbolitza la unitat de l'Estat dins d'un marc de separació de poders i exerceix funcions protocol·làries com el nomenament del president del Govern, la convocatòria de Corts, la promulgació de lleis, l'administració de justícia o l'expedició de decrets, totes elles sense marge de decisió política i sempre sota el refrendat del Govern. Aquesta configuració permet que una figura apolítica i neutral representi la nació en el seu conjunt, amb actuacions estrictament regulades per la llei i sotmeses al control de l'Executiu.

En conclusió, aquells que denigren les monarquies integrades en els sistemes polítics democràtics, ho podran fer adduint la incompatibilitat dels orígens de la institució amb la concepció d'estat modern actual, o fins i tot fent referència a la inutilitat del monarca en relació amb les seves atribucions polítiques actuals. Tanmateix, quelcom que cal acceptar com a cert és que no existeix una correlació directa entre la manca de llibertats o una carència democràtica amb l'existència de la figura de la Corona. De fet, com hem comprovat, moltes monarquies parlamentàries han demostrat ser models d'estabilitat i prosperitat, on la Corona actua com un símbol d'unitat i continuïtat, sense interferir en el funcionament democràtic de les institucions.

No obstant això, per revestir de manera definitiva la institució de la Corona de plena congruència amb els principis democràtics, caldria revisar certs privilegis que la Constitució atorga en matèria penal, en particular la inviolabilitat absoluta de la persona que ostenti el càrrec. La igualtat davant la llei ha de prevaler com a principi rector en qualsevol estat de dret, sense excepcions que puguin minar la confiança ciutadana en les institucions. Si bé l'assignació econòmica i altres elements de representació poden justificar-se pel paper institucional que exerceix la Corona, el manteniment d'una immunitat il·limitada manca d'encaix en una democràcia madura. La seva revisió, lluny d'afeblir la institució, podria reforçar-ne la legitimitat i adaptar-la de manera més plena als valors de transparència, responsabilitat i equitat que exigeix la societat contemporània.