Sánchez: De president a cap

Ens governa una màfia, què dic, pitjor que una màfia. A més d'actuar com el crim organitzat, aquesta gent té a la seva disposició el control de bona part de les estructures de l'estat. De fet, aquesta ha estat la seva principal preocupació des que van posar els peus a la catifa: cercar la seva perpetuació en el poder mitjançant la colonització de la quantitat més gran d'institucions possibles, sense importar-los sobrepassar per a això tot límit ètic hagut i per haver.

Durant els últims mesos, els espanyols ens hem vist assetjats per una entrega pràcticament diària de la funció esperpèntica que ha protagonitzat aquest govern des de fa ja massa temps. Algú pensarà, amb tota la raó, que aquesta situació no es limita temporalment a uns mesos, sinó que la portem patint durant anys. I certament, així és. Els indults, els pactes amb els hereus d'ETA o la inserció en el govern de personatges oberts defensores d'una ideologia criminal com el comunisme són alguns dels molts exemples que retraten la indignitat i la manca d'escrúpols de què pateix l'actual executiu, sent el president el seu màxim exponent. No obstant això, malgrat que tot això resultés absolutament reprovable en termes polítics, aquestes actuacions estaven cobertes per la legalitat vigent.

Una legalitat, així i tot, de la qual s'han preocupat i ocupat de debilitar per poder executar el seu veritable pla, a saber, la instauració d'un règim que poc té a veure amb el que alguns hem conegut. Tots els pactes i actuacions portades a terme pel Govern formaven part del camí pel qual havien de transitar —el de la corrupció moral— per a la consecució dels seus veritables objectius. El que hem presenciat en l'acció de govern del president Sánchez no ha estat fruit de l'atzar, sinó part d'un pla perfectament dissenyat per ell i el seu entorn per soscavar els pilars de la nostra democràcia. Albert Rivera ho va advertir en el seu moment, i el temps no ha fet més que donar-li la raó.

Avui, sabem que l'aurora fètida de corrupció que envoltava al PSOE i, per tant, al Govern no es limitava als seus pactes i actuacions polítiques, sinó que darrere hi havia una autèntica xarxa criminal que res té a envejar al que representaren personatges tan il·lustres com Pablo Escobar o Al Capone. En aquest punt, la clau està a comprovar si han estat prou ràpids per a fer que les seves corrupteles quedin impunes o si, per contra, encara queda algun forat de l'estat de dret que, d'una manera raonablement eficaç, ha regit a Espanya durant els últims 50 anys.

En aquest sentit, és un fet que, ja avui dia, el deteriorament institucional i moral induït des del primer moment en què Sánchez va tocar poder ha assolit ja un estadi alarmant. No obstant això, els esdeveniments dels últims mesos, setmanes i dies obliguen de manera inexorable a Sánchez a accelerar els temps. L'“un” es veurà ara forçat a avançar certes maniobres per replicar a Espanya el projecte de poder personalista en què ha sumit al seu partit.

De moment, ja som coneixedors d'alguns dels seus pròxims moviments, entre els quals figura l'aprovació de la “Llei Bolaños”. Aquest projecte de llei es refereix al Poder Judicial, un dels pocs fils que li queda per controlar a la xarxa criminal i immoral que ens governa. La norma pretén colonitzar el Poder Judicial i acabar, definitivament, amb les bases de la seva independència. En aquests moments, l'Associació Professional de la Magistratura (APM), l'Associació Judicial Francisco de Vitoria (AJFV), el Foro Judicial Independent (FJI), l'Associació de Fiscalistes (AF) i l'Associació Professional i Independent de Fiscalistes (APIF) ja han mostrat el seu rebuig a la norma. Entre altres coses, es pretén atorgar encara més poder al Fiscal General de l'Estat, així com crear una forma d'accés “privilegiada” a la carrera fiscal i judicial en què s'eliminen els mecanismes d'oposició objectiva.

Després de fracassar les temptatives de la banda per controlar i/o destruir d'una manera poc ortodoxa, fontaneres mitjançant, els jutges i fiscals que es troben investigant les seves corrupteles, es disposen ara a fer-ho de manera velada. Novament, necessitaran per a això als seus socis d'investidura, qui ben segur no tindran inconvenient en continuar debilitant l'estat de dret a Espanya. De fet, aquest és el principal objectiu de molts d'ells. Com més es debiliti els òrgans fiscalitzadors estatals, més impunitat tindran per deixar lliure curs a les seves aspiracions totalitàries.

No us enganyeu, l'objectiu de tots ells —sanchistes i nacionalistes— convergeix en un mateix punt: abusar del poder de manera continuada, crear xarxes clientelars al seu servei i saquejar els recursos públics de manera permanent. Però, novament, per poder assolir els seus desitjos necessiten desactivar dues coses: la ciutadania i l'estat de dret. I a això es disposen. Sota l'aparença de reformes presumiblement positives, pretenen camuflar els seus atacs sistemàtics als pilars institucionals de l'estat.

A aquest panorama desolador s'afegeix una oposició política completament superada pels esdeveniments. El Partit Popular, amb Alberto Núñez Feijóo al capdavant, ha optat per una estratègia conservadora, erràtica i poruga, més preocupada per no incomodar que per liderar una alternativa ferma davant d'un Govern cada vegada més autoritari. Vaja, el de sempre. La seva actitud passiva davant cada atropellament institucional l'ha convertit, en massa ocasions, en un espectador més de la demolició de l'estat de dret. Llençades a reaccionar amb extrema tebiesa als fets, transmetent una sensació de resignació que decep aquells que encara conserven l'esperança —no és el meu cas— que es converteixi en una alternativa real al sanchisme.

Vox, per la seva part, ha desaprofitat el seu paper com a força crítica en centrar-se més a confrontar el Partit Popular que en construir una alternativa sòlida per desallotjar del poder al “número u”. La seva deriva cap a un discurs cada vegada més il·liberal i marcat per un nacionalisme identitari excloent els allunya de l'elector mitjà i de qualsevol possibilitat real de liderar una majoria àmplia. En lloc d'assumir amb responsabilitat el seu paper en un moment crucial per a Espanya, han optat per convertir-se en una rèplica local dels Orbán, Le Pen o Trump, resignant-se a ser una simple muleta ideològica de tots ells.

Aquesta divisió, sumada a la manca de visió estratègica en ambdós blocs, ha deixat a gran part de la ciutadania orfe d'una oposició capaç i eficaç. Davant d'aquest escenari, m'atreveixo a anticipar que el pitjor de Sánchez encara està per arribar. Sap que li queda poc temps i que el seu marge per consolidar el seu projecte autoritari s'acurta. Per això accelerarà els seus passos, sense dissimular ni frenar, per assegurar-se que tot quedi lligat i ben lligat per a quan arribin les eleccions. Estem davant d'un moment decisiu: o es planta cara ara amb fermesa, o el dany que s'acosta serà profund, durador i molt difícil de revertir. Si no, pregunteu-los als veneçolans.