Pedro Sánchez deixa clar que no té projecte

Pedro Sánchez ja ha exposat al Congrés dels Diputats el seu projecte per a la pròxima legislatura. Més aviat, el seu no-projecte. O, com a molt, el projecte de Yolanda Díaz. El futur president del govern ha comprat el discurs de la líder de Sumar, parlant de progressisme i avenços socials. Mancant programa propi, ha optat per copiar les consignes del seu principal soci.

Tot això, amb diverses promeses molt cridaneres. Que si mantenir la rebaixa de l'IVA, que si transport gratis per a joves, aturats i jubilats… Unes promeses que no se sap exactament com es pagaran. Bé, sí, va utilitzar el comodí d'“apujar els impostos a les empreses i als més rics”. Una cosa que ja veurem si passa. I ja veurem si és viable. Perquè pot promoure dues coses: que els empresaris i autònoms es cansin de pagar les seves festes i que els que puguin, s'emportin la capital fora d'Espanya, com ja ho han fet algunes.

Això sí, entre tantes promeses, ni rastre dels ajustaments i les retallades que demana la Unió Europea. I que tard o d'hora han d'arribar. Però és clar, això no tocava avui, tot i que serà una de les qüestions més importants i que afectarà de ple el transcurs d'aquesta legislatura.

En qualsevol cas, si al final no pot complir algunes de les promeses que ha fet avui, no passa res. Dirà que ha canviat d'opinió i ja està. Perquè, recordeu, Pedro Sánchez no menteix mai, només canvia d'opinió.

L'altra part del discurs de Pedro Sánchez -més de la meitat de la seva intervenció- ha tingut com a protagonista la por a la “ultradreta” i als “reaccionaris” que tenen una “deriva trumpista”. El seu argument per convèncer els espanyols és que el seu projecte no és el del PP i Vox. Una mena de “com que ells són els dolents, jo sóc el bo”, sense aprofundir gaire més.

En això va basar la campanya i en això sembla que també basarà la legislatura. I no és estrany. La idea que, per dolent que sigui, és l'única alternativa al PP i Vox, l'han comprat fins i tot el PNB i Junts, que semblen estar més que còmodes dins del bloc progressista, encara que sigui a costa de trair alguns dels seus principis.

Finalment, sentir a Pedro Sánchez parlar de “convivència” i “estabilitat” o demanar “coherència” i també “no a la confrontació”, sembla una broma de mal gust. Té mig Congrés en peu de guerra, tres quarts de judicatura en contra i les empreses en alerta, mentre els carrers continuen cremant amb protestes constants. Si ara Espanya no té estabilitat, ni hi ha convivència i es viu en confrontació constant, potser és precisament per la seva falta de coherència.

Però ja ha quedat clar que a ell tot això li és igual. D'una banda, tota aquesta divisió li serveix per seguir assenyalant i culpant els seus rivals polítics. I continuar també amb la idea que, més enllà del PSOE, tot és antidemocràtic. I de l'altra, el seu objectiu principal ja s'ha complert: seguir a Moncloa a qualsevol cost. Al capdavall, en això es basa realment el seu no-projecte.

A l'altra banda tenim un Alberto Núñez Feijóo que ha estat capaç de posar contra les cordes Pedro Sánchez amb una intervenció sense estridències. Al capdavall, el discurs de Sánchez és pla, previsible i fàcilment desmuntable. Encara sorprenen els complexos de Feijóo a l'hora d'admetre que és de dretes. Imagineu-vos el descosit que hauria patit el líder del PSOE si davant tingués perfils més contundents i desacomplexats com el d'Isabel Díaz Ayuso o Alejandro Fernández. Temps al temps.