La revolta antifrancesa, Catalunya i Aliança

Les revoltes a les banlieues de França són un fracàs d’abast europeu. El problema transcendeix les fronteres de l’Hexàgon. Diverses ciutats dels Països Baixos, Bèlgica, Regne Unit o Catalunya tenen els seus suburbis, els seus guetos, les seves zones no-go. Tot de polvorins que poden esclatar quan les contracomunitats se senten prou fortes numèricament.

Ara bé, per què es produeix un esclat de violència ara i no quan un professor francès va ser degollat per un islamista? Per què a dia d’avui cremen els carrers i no quan un immigrant sirià va apunyalar quatre nens i dos adults? Per què aquestes setmanes el caos assetja la República i no quan el sacerdot Jacques Hamel, de 85 anys, va ser degollat mentre feia missa, davant dels seus feligresos, en mans de Malik Petitjean i Adel Kermiche, dos terroristes d’Estat Islàmic?

La resposta la trobem en el sentiment d’identitat. La Vanguardia, com en altres ocasions, ha fet gala de la seva miopia —vestida de progressisme caduc— i ha catalogat aquests atacs a la República com “la revolta francesa”. Res més lluny de la realitat. No és una revolta francesa, és una revolta antifrancesa.

Els escamots que han assaltat i cremat biblioteques, botigues, cotxes o, fins i tot, residències d’alcaldes, no se senten francesos. Són immigrants de primera, segona o tercera generació que o bé se senten estrangers o, en el pitjor dels casos, no se senten d’enlloc.

Molts cops, la seva identitat la constitueix un discurs antifrancès, alimentat per l’esquerra postcomunista, basat en acusar París de tots els mals que pateix mitja Àfrica. Un discurs ben alimentat per molts intel·lectuals progressistes que viuen d’acusar Occident de tots els mals del món a través d’un populisme que a vegades es disfressa de teoria crítica racial o, a vegades, d’anticolonialisme. Sempre a la contra. Mai res constructiu.

A casa nostra, les nostres esquerres han sortit a defensar les onades de violència i els atemptats contra la propietat privada. El diputat de la CUP, Carles Riera, se solidaritzava amb els incendiaris i demanava “justícia i reparació”. Altres justificaven la manca d’integració dels immigrants acusant els francesos de ser una colla de racistes que impedien viure els estrangers als centres de les ciutats i els condemnaven a agrupar-se en suburbis.

Bé, aquí vull dir que jo, i possiblement tu, lector, si ara anem a viure a París, difícilment podrem comprar un pis al centre. I si, a més a més, tenim present que la renda de molts immigrants extracomunitaris és inferior a l’espanyola, entendrem perquè tots aquests barris s’omplen de gent que no se sent francesa i que, per agreujar-ho, s’esforça en reproduir moltes de les dinàmiques per les quals van fugir dels seus països (violència, inseguretat, degradació, masclisme, homofòbia…).

Però encara podríem fer una segona valoració. És obligatori obrir les fronteres a qualsevol immigrant? A Andorra, per exemple, per tenir la residència activa, et demanen estar net d’antecedents penals, cotitzar i deixar en dipòsit 50.000 € a l’Autoritat Reguladora Financera. Si, en canvi, es vol aconseguir la residència passiva, es demana, entre altres coses, invertir com a mínim 550.000 € en actius ubicats a Andorra, els 50.000 € del dipòsit que esmentàvem i 10.000 € extres per cada persona a càrrec del resident.

I, a més de tot això, s’ha d’arribar amb una assegurança mèdica i demostrar tenir prou estalvis per mantenir-se en cas d’adversitat. Als EUA, també s’exigeix tenir una quantitat de dòlars per poder-se desenvolupar si les coses van malament i pagar el bitllet de retorn en cas que no fructifiqui l’aventura al Nou Món. Posar filtres més o menys durs a la immigració, com veiem, no és racisme, és política migratòria i la tenen tots els estats del món.

A Catalunya, en els darrers dies, molta gent ha conegut Sílvia Orriols i Aliança Catalana; un partit nacionalista que proposa, entre altres coses, frenar la immigració tot deportant els il·legals i restringir la immigració legal.

La difusió de les tesis d’Aliança ha fet guanyar molts adeptes al partit, però també ha provocat crítiques rabioses per part de l’esquerra. Se’ns han volgut penjar totes les llufes del totalitarisme. Com sempre, però, els nostres postcomunistes s’equivoquen. Voler triar qui entra i qui no a Catalunya no és racisme. La independència, per cert, també va d’això: de ser exigents i estimar el país, d’exigir que si arriba un immigrant ha de venir amb contracte de feina, assegurança mèdica, uns milers d’euros estalviats, net d’antecedents penals i, sobretot, integrat a la llengua catalana i als valors d’Europa Occidental.