Què dimonis està passant a Turquia i per què és tan important?

Fa pocs dies, fent aquell moviment diabòlic amb el dit, desplaçant vídeos a la xarxa social X, em vaig topar amb una dona jove, vestint un hijab negre i amb un anglès de marcat accent londinenc, confessant la seva frustració en passejar per Istanbul i comprovar com molts dels seus habitants no respectaven el Ramadà. La noia no podia contenir una barreja de sorpresa i decepció per allò.

Turquia és un Estat amb majoria musulmana, però el laïcisme sempre ha estat molt present des del naixement de l'estat modern. El país, molt ric en contrastos i amb una evident varietat ètnica, ha patit i, al mateix temps, s'ha beneficiat de la seva situació geogràfica. Sempre ha estat la porta entre Europa i Àsia, entre Occident i Orient, i amb una visió més contemporània, entre el primer i tercer món.

Per raons professionals, en un viatge accidentat a terres afganeses, vaig haver de passar, juntament amb uns quants companys més, cinc dies seguits en una de les terminals de l'Aeroport d'Istanbul. Un podia identificar els vols per la vestimenta dels seus passatgers sense necessitat de mirar les pantalles de les portes d'embarcament. Bromejàvem dient que allò era com la terminal de la pel·lícula Men in Black.

El seu paper com a membre estratègic de l'OTAN i com a país candidat —encara que estancat— a la Unió Europea, converteix Turquia en un actor clau en els equilibris de poder d'Euràsia. Els recents esdeveniments a Istanbul, particularment la polèmica detenció de l'alcalde Ekrem İmamoğlu, han revifat les tensions polítiques internes i provocat una lògica alarma internacional.

Des d'una òptica occidental, la deriva autoritària del govern de Recep Tayyip Erdoğan i la crisi democràtica turca generen preocupació per l'estabilitat regional i la coherència de l'OTAN com a aliança defensiva. Pensem que Istanbul està molt lluny, però els serrells de les seves catifes arriben fins a les nostres preocupacions.

La Turquia moderna

La moderna República de Turquia va néixer el 1923 sota el lideratge de Mustafa Kemal Atatürk després del col·lapse de l'Imperi Otomà. Atatürk va impulsar una ambiciosa reforma cultural i política destinada a modernitzar el país sota principis de secularisme, nacionalisme i occidentalització. Una de les seves prioritats va ser la separació radical entre religió i Estat, eliminant la influència de l'Islam en la política. L'Exèrcit, en aquest nou ordre republicà, es va erigir com el guardià d'aquests principis kemalistes. Durant el segle XX, les Forces Armades van intervenir directament en la política mitjançant cops d'Estat el 1960, 1971, 1980 i una intervenció indirecta el 1997 per preservar l'ordre laic.

El militarisme turc, que compartia amb el militarisme tradicional un nacionalisme incontestable, era, tanmateix, un baluard de la modernitat del país i la seva aproximació a Occident. El sistema polític, encara que es presentava com a democràtic, va estar en gran mesura condicionat per la tutela militar que restringia qualsevol desviació del model kemalista. L'Exèrcit veia el seu paper no només com a institució defensiva, sinó com a garant de la identitat republicana i secular de l'Estat. A més, la participació de molts dels seus oficials en les estructures de l'OTAN afavoria una aproximació d'aquests a la mentalitat dels seus companys occidentals. Aquest equilibri, tanmateix, va començar a canviar amb l'ascens del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) al segle XXI.

Des de l'arribada al poder de l'AKP el 2002, Turquia ha experimentat una transformació política profunda. El lideratge de Recep Tayyip Erdoğan, primer com a primer ministre i després com a president, ha reconfigurat la dinàmica institucional del país. Durant els seus primers anys, l'AKP va promoure reformes democràtiques que van ser ben vistes a Occident i van encoratjar les negociacions per a l'adhesió de Turquia a la Unió Europea. Tanmateix, després de consolidar el poder, el govern va començar a limitar llibertats, controlar el poder judicial i exercir un control a la premsa que no tenia precedents propers.

Un dels moments clau va ser la purga després de l'intent de cop d'Estat el 2016, després del qual desenes de milers de militars, jutges, periodistes i funcionaris van ser arrestats o destituïts sota acusacions de conspiració. Des de 2017, amb l'aprovació del referèndum constitucional, Turquia va abandonar el seu sistema parlamentari en favor d'un presidencialisme fort, consolidant un poder gairebé absolut en mans d'Erdoğan.

Les eleccions s'han mantingut, però sota un clima cada cop més autoritari, amb restriccions a l'oposició, manipulació mediàtica i repressió policial. A les Forces Armades hi ha una lògica psicosi al senyalament polític, per la qual cosa les accions dels generals i coronels es realitzen sota la influència d'una considerable pressió exercida per les natges dels uniformats.

Turquia, l'OTAN i Europa

Turquia es va unir a l'OTAN el 1952, posicionant-se com un baluard estratègic a la Guerra Freda a causa de la seva ubicació geogràfica entre Europa, Àsia i el món àrab. La seva inclusió obeïa més a la seva posició geopolítica que a les seves semblances amb els altres estats membres. A ningú se li escapa que Turquia és l'aneguet lleig del club de l'Atlàntic Nord, no per incapacitat, sinó per evidents diferències culturals. Durant dècades, va ser un soci clau en la contenció del bloc soviètic. Tanmateix, al segle XXI, la relació s'ha tornat ambigua.

Les tensions amb Grècia i Xipre, també membres de l'OTAN i de la Unió Europea, han estat constants, particularment al voltant de les fronteres marítimes i recursos del Mediterrani oriental. L'adquisició per part de Turquia del sistema de defensa antimíssils rus S-400 el 2019 va ser vista com una afronta directa a l'OTAN, que van implicar una sèrie de sancions nord-americanes i l'exclusió de Turquia del programa F-35. A més, el desenvolupament d'una indústria militar pròpia, com els drons Bayraktar TB2, encara que exitós, ha generat incompatibilitats tècniques amb els sistemes estandarditzats de l'Aliança.

Turquia ha desenvolupat el seu propi fusell d'assalt amb una munició diferent del 5,56 típic de l'OTAN o els seus propis vehicles blindats, entre altres evolucions de sistemes de manufactura nacional. Aquesta transformació en una espècie d'autarquia de la indústria militar no pot ser més que una preparació per a escenaris en què el país quedi fora de l'Aliança. La paradoxa geopolítica s'accentua quan es considera que Turquia comparteix taula i el mantell blau amb l'estrella de quatre puntes, amb països que percep com a rivals estratègics.

La seva pertinença a l'OTAN ja no sembla respondre a una visió compartida de seguretat col·lectiva, sinó més aviat a interessos creuats. Tampoc es pot obviar que el país és protagonista de la competència geopolítica de la zona més calenta del planeta. Les seves rivalitats amb altres nacions veïnes són públiques i manifestes, encara que el seu sòl és inatacable perquè implicaria la declaració de l'article 5 de l'Aliança, una cosa que cap enemic potencial pot arribar a plantejar-se. Aquesta pot ser la principal raó per la qual Erdoğan encara manté la seva filiació.

La detenció d'İmamoğlu i el conflicte actual

Ekrem İmamoğlu, figura clau de l'oposició i alcalde d'Istanbul des de 2019, representa una de les majors amenaces polítiques per a Erdoğan. Després de la seva contundent victòria a les eleccions municipals contra l'AKP, va ser objecte de múltiples investigacions judicials. Al desembre de 2022 va ser condemnat a presó i inhabilitació per suposadament "insultar funcionaris públics".

Encara que la sentència va ser inicialment suspesa, el 2024 es va produir la seva detenció preventiva sota nous càrrecs de presumpte abús de poder i vincles amb organitzacions opositores considerades terroristes pel govern. Aquests vincles apuntaven al Partit dels Treballadors del Kurdistan, que, per als turcs, inclòs el mateix İmamoğlu, és considerat una organització terrorista.

Fa uns dies la cosa es va posar més seriosa i el Règim va adoptar mesures contra l'oposició, la primera d'elles, contra Imamoglu, que a més d'alcalde és líder de l'opositor Partit Republicà del Poble (CHP), va ser qüestionar la validesa del seu títol universitari. La Universitat d'Istanbul va anunciar aquest dimarts l'anul·lació del seu títol per irregularitats, cosa que li impedeix presentar-se com a candidat a la presidència, ja que, a Turquia es requereix un títol universitari per ostentar un càrrec electe.

Però els càrrecs contra Imamoglu s'han anat agreujant amb els dies, en una espècie de paral·lelisme amb la pressió del carrer. Imamoglu i un centenar més de persones associades amb ell han estat acusades de pertinença a un grup criminal, extorsió, suborn i frau agreujat, segons la fiscalia d'Istanbul.

La comunitat internacional ha reaccionat amb preocupació. Institucions com el Parlament Europeu han denunciat una persecució judicial orquestrada per neutralitzar un rival polític. Milers de ciutadans han sortit als carrers a Istanbul i altres ciutats, reclamant l'alliberament d'İmamoğlu i el restabliment de la democràcia.

Des d'una perspectiva occidental, el cas reflecteix el deteriorament de l'Estat de dret a Turquia i planteja interrogants sobre la validesa dels seus compromisos amb els valors democràtics de l'OTAN i la UE. Tot això ha quedat més que enfosquit després de l'embolic dels famosos aranzels que ha posat tot potes enlaire i fa dies que acapara les notícies de tots els mitjans. No hi ha una hora del dia en què el rostre color tubercle de Donald Trump no aparegui als mitjans.

No obstant això, les conseqüències són tan imprevisibles com preocupants: una escalada en la repressió interna podria desencadenar sancions, una revisió de l'estatus de Turquia en organismes internacionals, i fins i tot qüestionaments sobre la seva permanència a l'OTAN. Encara més, la polarització política interna podria derivar en esclats socials o fins i tot enfrontaments institucionals entre municipis opositors i el govern central. Les massives manifestacions d'aquests dies, tant per afluència com per durada, estan erosionant la imatge del règim i de ben segur tindran el seu efecte sobre la pressió en les natges del mateix Erdoğan. Com veuen, aquest tipus de pressió on l'esquena perd el seu digne nom s'estén en totes les sensibilitats polítiques i socials.

Les eleccions presidencials previstes per al 2028 es perfilen com un camp de batalla crucial per definir si Turquia gira definitivament cap a un règim autoritari o si encara queda espai per a una transició democràtica.

Lògicament, els opositors no volen desaprofitar el moment polític, aquesta és la raó per la qual ja estan demanant eleccions anticipades i han destacat la reacció de la població com una moció de censura a la gestió d'Erdoğan.

Turquia està al límit del precipici de l'autoritarisme, en una pel·lícula que ja hem vist en altres continents i latituds. Es van erosionant els poders de l'estat fins a convertir aquests en titelles al servei del líder. Les dictadures del segle XXI porten una mà de pintura d'aparença democràtica, però de fàcil trencadura.

El futur de Turquia, per tant, no només dependrà de la seva política interna, sinó també de la capacitat d'Occident per articular una resposta ferma, coherent i estratègica davant una nació que continua sent clau, però també imprevisible. La simple insinuació d'una expulsió de l'Aliança Atlàntica podria inquietar Erdoğan que es pot veure obligat a cedir o embolicar-se definitivament el turbant de Sultà al cap per succeir, un segle després, a la família Osman al capdavant del Califat.

Fonts emprades

• Freedom House (2024). Freedom in the World: Turkey.
• European Parliament (2024). Statement on the detention of Ekrem İmamoğlu.
• BBC Mundo (2024). Turquia: per què la detenció d'Ekrem İmamoğlu aguditza la
• crisi política.
• The Guardian (2024). Turkish opposition mayor arrested ahead of elections.
• (2023). Turkey's domestic arms industry and its growing military independence.
• Jenkins, G. (2022). Authoritarian Drift in Turkey: Causes and Consequences. Turkish
• Policy Quarterly, 21(1).
• Özbudun, E. (2023). Democratic Backsliding in Turkey: From Constitutionalism to
• Personal Rule. Middle East Policy, 30(2).
• NATO Watch (2023). The S-400 crisis and NATO cohesion: Turkey's divergent path.
• Barkey, H. (2024). Turkey's Dilemmas in NATO. Foreign Affairs.