Puigdemont, el poruc

Fa amb prou feines una setmana, Carles Puigdemont li deia a Jordi Basté: “Si res canvia dilluns aniré a Estrasburg”. Deu ser l’última mentida de l’expresident. Però n’ha dit tantes que ja he perdut el compte. 

En aquest cas l'enredada va durar amb prou feines quatre dies. Dilluns passat ja es va saber que no aniria al ple del Parlament Europeu. Els mitjans del procés van maquillar la decisió. 

El 324 va titular que no hi anava “davant el dubte sobre la seva protecció”.  El Punt-Avui que “Puigdemont no se la juga”. L’Ara ho atribuïa “al risc de detenció”. Mentre que La Vanguardia ho deixava a dues columnetes amb un títol que ni fu ni fa: “Puigdemont no viatga al ple d’Estrasburg”.

El juliol del 2019 també va convocar els seus seguidors a la capital d'Alsàcia. Hi van anar expressament deu mil persones. A l’hora de la veritat no va gosar travessar la frontera. Boye va donar excuses de mal pagador.

Però n’ha dit antes, de mentides, que ja no ve d’aquí. Abans de les eleccions del 2017 va anunciar que si guanyava tornaria "al Palau de la Generalitat amb els membres del Govern". 

Fins i tot va afegir que "arriscar-se a ser detingut per les idees que et poden portar a la presidència és un risc que potser val la pena córrer”, va declarar. Anava de farol. Como sempre.

No va guanyar -va vèncer Arrimadas-, però tenia els vots per ser president. Fins i tot va estar jugant al gat i a la rata. Penjava a l’Insta fotos de les gòrgoles del Palau de la Generalitat o dels voltants del Parc de la Ciutadella com si estigués a Barcelona. Res, es va cagar a les calces. Com diria la meva àvia: un poruc.

Encara que la mentida també la va dir la seva cap de campanya, Elsa Artadi, ara aixoplugada a Foment gràcies a Josep Sánchez Llibre. No deixa de ser curiós que la patronal catalana fitxi algú que va contribuir com a portaveu del Govern a la marxa de més de 3.500 empreses.

La veritat és que, al Jordi Basté, el va ensibornar més cops. El presentador de Rac1 se les va empassar totes sense immutar-se. Com quan va assegurar que havia anat a Brussel·les per “per portar el focus” de la lluita per la independència a l'"exili". “No vaig anar a l’exili per viure tranquil, sino per complicar-me més la vida”, va afegir. 

Mentida: se’n va anar a Bèlgica per no acabar a la presó. Ho sap tothom. I si no que li preguntin a Oriol Junqueras amb el qual fa un any que no parla.

El problema de Puigdemont, en efecte, no és només que és un mentider compulsiu, és també és un poruc. Bé, hi ha un altre problema de caire psicològic: està com un llum. Però avui no hi entraré.

Quan el van nomenar, els seus biògrafs més pilotes -com el Jordi Grau- van explicar que, a l’autopista, sempre triava la caseta que deia “Peatge” en comptes “Peaje” per si el comptaven. Llavors, a les autopistes, encara es pagava. De fet, les de la Generalitat encara són de pagament.

I que, si anava a Madrid en avió, no agafava el pont aeri sinó un vol internacional “encara que fossin més cars” perquè li agradava ensenyar el passaport. A la majoria els hi va fer molta gràcia les anècdotes.

Al cap d’un temps vaig trucar al primer periodista que li va donar feina. El va contractar per fer les cròniques de futbol del seu poble. La conversa telefònica va anar així.

- Jordi, tu coneixes en Puigdemont, oi?
- Sí, fa més de vint anys
- Està sonat?
- Sí, però no d’ara, de sempre.

En fi, tornant al fons de la qüestió, ja es va veure de bell antuvi que aquest home no era un Braveheart ni un George Washington ni un Mahatma Gandhi. Tampoc, per descomptat, l’esmentat Oriol Junqueras.

L’1-O en compte d’anar a votar a Sant Julià de Ramis, on ja s’hi havia desplegat la Guàrdia Civil, va preferir fer-ho al poble del costat: Cornellà de Terri.

Va fer el canvi de vehicle sota un pont per despistar a l’helicòpter que l’estava vigilant. A TV3 ho van vendre com una heroïcitat. Fins i tot recordo que van emetre unes imatges votant gravades amb el mòbil. Sempre he pensat que les devia gravar el seu cap de premsa, Pere Martí, i després ho va filtrar a la cadena pública.

Va anar a Sant Julià, però quan ja havia passat tot el merder. Si hi hagués anat a l’hora de les garrotades potser ara Catalunya seria independent.

La foto de Puigdemont amb un guàrdia civil fotent-li crits a un pam o el nas ensangonat hagués donat la volta al món. Hagués sortit a la CNN, a la BBC i potser fins i tot hauria estat portada al Time d’aquella setmana.

Després, clar, hi la fugida. Companys va declarar l’estat català -dins de la “República Federal Espanyola”, tot sigui dit-, però es va quedar a Palau. Li van caure trenta anys, Després el van amnistiar.

Puigdemont, no. Va fugir. Sense avisar. Junqueras no en sabia res. Romeva i Turull se’n van assabentar per la premsa. Sense oblidar la passejada per a Girona per fer veure que no passava res. El discurs amb aquell faristol de mentida.

Tot plegat amb la inestimable col·laboració dels Mossos d’Esquadra. Taca que quedarà per sempre en l'historial del cos policial.

No han transcendit els detalls. No sabem si amagat sota una manta a la part posterior del vehicle o al maleter. Tant se val. Un president de la Generalitat fugint d’amagat. No s’havia vist mai. Després van donar lliçons de dignitat.

Finalment, hi ha aquell episodi de Sardenya. Sempre he pensat que, quan el van alliberar les autoritats italianes, si hagués agafat un vol cap a Barcelona en comptes de tornar a Waterloo fotia l’Estat en un tràngol.

Aquí l’haguessin detingut, però el conflicte diplomàtic -fins i tot amb el Parlament Europeu- hauria estat servit: Itàlia l’allibera i Espanya el deté?
Allò va ser la darrera oportunitat d'entrar a la història com el que no és: un valent. 

Ara l’única incògnita és saber quan els seus se n’adonaran que Puigdemont els ha estat prenent el pèl. Que no és un heroi. I que tem la presó com qualsevol.

Malgrat que en l’encimbellament d’un personatge com aquest els mitjans han ajudat molt. També, em sap greu dir-ho, Jordi Basté.

El dia que li van retirar la inmunitat estava casualment a la Plaça Sant Jaume. Res. Ni una estelada. Els de la JNC van penjar una pancarta. Curiosament la mateixa organització juvenil que, de jove, li va obrir un expedient disciplinari. Així ha acabat.

Però quin mal ha fet aquest home a Catalunya.