El professor amiguet per llei

Jesús deia dels nens, deixeu que s'acostin a mi, però no que li prenguessin el pèl. Hi ha pedagogies que pregonen la igualtat entre alumnes i professors sota el precepte que cal enterrar aquell docent franquista dictador d'abans a canvi de potenciar la democràcia vigent. Però la democràcia se sustenta quan uns adults tenen els mateixos drets i obligacions per triar.

Entre alumnes i docents no hi ha igualtat de drets i obligacions, ja que el docent educa i el pupil adquireix aprenentatges. No obstant això, hi ha molts teòrics i polítics progressistes, que no han trepitjat mai una aula, que defensen aquesta democràcia al paranimf. I el curiós del cas és que l'ensenyant autoritari que aquests teòrics ataquen no va ser en origen franquista, ja que existia a la república, a l'escola bolxevic, i fins i tot molt abans a la Babilònia del cuneïforme.

Bolxevic, feixista o anterior, aquell col·legi de cops i coques va ser un extrem d'on fugir. Potser per això hi ha alguns pedagogs teòrics que defensen que els docents han de regalar felicitat, que han de transformar-se en algú proper als alumnes, en un professor progre i amic dels alumnes. Doncs ni tan curt ni tan llarg, ja que ser col·lega d'un menor no n'assegura la confiança.

Si un adolescent veu un adult com un camarada, difícilment li farà cas davant d'un consell o una petició. Aconseguir que un grup d'adolescents cregui en un adult revesteix tot un art que l'educador ha de manejar amb gran perícia. El docent amic dels seus alumnes difícilment arribarà a aquest cim educatiu, encara que, i com hem comentat, sí que podrà manipular-los i adoctrinar-los.

El secret de ser just i ensenyar veritats rau a ser objectiu i saber imposar-se guanyant-se la seva confiança. Si els alumnes així hi accedeixen, es troben davant d'una autoritat sense autoritarisme. Per desgràcia, la igualtat entre educadors i escolars que defensen alguns experts ha fet efecte en els alumnes.

Ho diré al meu pare i ja veuràs com et posarà després el consell escolar – amenaçava un escolar al docent en plena classe.

La democratització de l'aula, amb la consegüent absència d'autoritat, també arriba de vegades a la família. Alguns pares influenciats per aquest progressisme mal entès afirmen que són molt amics dels seus fills; en fi, que la democràcia es va comprendre fatal.

Per votar cal saber i ser adult, o potser defensarem que els nostres alevins puguin votar el president del govern?, s'imaginen com seria de fàcil manipular el seu vot? Els educadors han d'ensenyar realitats i els escolars aprendre-les.

Els primers tenen llibertat a canvi del pes de les obligacions, els segons haurien d'aprendre l'equilibri entre totes dues. És a dir, millor que els professors siguin conservadors per causa coneguda i que els alumnes siguin revolucionaris per coneixement de causa. O com va escriure el filòsof francès André Comte-Sponville, només si som culturalment conservadors podem ser políticament progressistes.

En resum, un sistema d'ensenyament és democràtic si assegura que no deixa enrere els seus aprenents, cosa que Finlàndia i Estònia tenen molt clar. En aquests sistemes educatius aplaudits es practiquen tres premisses contràries a l'amistat amb els alumnes: el conservadorisme, la professionalitat i l'autoritat.

En definitiva, educar en llibertat sota l'empatia i la confiança no ha de significar educar sota la dictadura del caprici, la tolerància i el proteccionisme, sinó tot al contrari, cal educar sota l'esforç perquè els alumnes valorin el que s'aprèn i qui ho ensenya. Els experts que promouen l'aula democràtica on tots els escolars opinin de tot sent el docent un més, confonen argumentar amb coneixements i parlar amb la ignorància.