La pregunta sense resposta: what is a woman?

La política contemporània es caracteritza no per oferir un aparatós catàleg de mentides (sempre s'ha sabut que la veritat ens fa lliures, no súbdits) sinó per les preguntes sense resposta, que abans eren només materials dels programes de mitjanit sobre ovnis i civilitzacions perdudes. No poder respondre una pregunta implica el bloqueig del diàleg en el sentit socràtic: cau la moral, perquè cau la responsabilitat, que no és més que la capacitat de respondre d'alguna cosa.

En aquests temps nostres de folklore postmodern, la principal pregunta sense resposta la va proposar un periodista de Tennesse, sorneguer i barbut, anomenat Matt Walsh: què és una dona? Atès que actualment un senyor amb més cua que un poni vell pot declarar-se dona, convenia consensuar una nova definició del terme "dona" - però Walsh, i després tants altres, van descobrir que els promotors de la farsa eren incapaços de donar una resposta, alguna, la que fos. A e-noticies hem publicat algunes mostres de l'assumpte, trucant a telèfons d'atenció al Col·lectiu Scrabble, demanant que se'ns brindés una definició mínima del terme "dona": èxit nul.

Tot això ve al cas de l'onada de casos apareguts als mitjans els últims dies, en què agents de les forces de l'ordre han descobert la seva feminitat a l'empara de la llei trans: un policia local de Beniel, Múrcia, un guàrdia civil de Mallorca i, sobretot, el fabulós cas de la soldada Francisco, un humà de dos metres que va descobrir la seva condició de dona mentre feia pràctiques d'esteticista. La soldada Francisco va ser objecte aquesta setmana de dues entrevistes caòtiques al programa de la novel·lista Sonsoles Ónega. Va ser incapaç d'explicar en què consistia el seu "sentiment de dona", amb l'argument que es tracta d'un "sentiment inexplicable": l'entrevistadora, sensibilitzada potser pels seus èxits literaris recents, assentia amb el cap i defensava la llei trans, mentre els espectadors, a casa seva, volien arrencar-se els ulls com el rei Èdip, ja que els quedava clar que els mass media acceptarien i defensarien que es legislés sobre "sentiments inexplicables".

El problema és que, almenys, als països anglosaxons hi va haver debat públic sobre això. A Espanya no hi ha hagut ni un sol debat en una televisió o ràdio d'abast nacional en què partidaris i detractors de l'anomenada "autodeterminació de gènere" hagin creuat arguments. De fet, la mera idea de proposar aquest debat (un servidor pot donar fe) és titllada de "trànsfob" sota el sofert argument que "amb el feixisme no es debat".

El punt divertit, el que és realment divertit, arribarà quan el corrent cultural canviï de direcció i tots els covards (els tebis, els pusil·lànimes, els fariseus, els covards de sempre) quedin retratats per la seva mesquinesa d'aquests anys i hagin de buscar acomodament a la claveguera de la qual mai van haver de sortir. Fins aleshores, queden les alegres tasques de resistència civil.