El pla Sánchez

El passat mes d'abril vam tornar a ser objecte d'una grollera manipulació “epistolar” orquestrada per qui, encara avui i molt a desgrat meu, continua sent President del Govern d'Espanya. La veritat és que, malgrat assegurar que està profundament compungit pels atacs perpetrats per la malvada “ultradreta” i, el que ell anomena, la “màquina del fang” contra la seva senyora i contra ell mateix, Pedro Sánchez finalment va prendre la decisió de seguir “amb més força si és possible” al capdavant del Govern.

Avui, a tot allò que s'ha dit se li ha de sumar la seva preocupació per tapar tots els escàndols que relacionen diversos membres de la seva família —la seva dona i el seu germà— amb delictes, certament, molt greus, com ho són el tràfic d'influències i la corrupció en l'àmbit privat, en el cas de Begoña Gómez; i la malversació, la prevaricació i el tràfic d'influències pel que fa al seu germà.

Crec que, tant jo com la gran majoria dels espanyols, ens adonem ja fa temps del Pla que està seguint el senyor Sánchez per mantenir-se en el poder i enlairar la seva figura. Aquest no és altre que el que han posat en pràctica en multitud d'ocasions diferents autòcrates de tota la geografia hispanoamericana, que s'han dedicat a crear discòrdia i a criminalitzar el rival polític, erigint-se com a salvadors de la pàtria.

En aquest sentit, atenent la intenció d'aprovar un paquet de mesures de “qualitat democràtica” —ja sabem el que entén el personatge per qualitat democràtica— abans que finalitzi l'estiu, no ha fet més que donar la raó als que fa temps que alertem que el personatge que avui ocupa la Moncloa és capaç de tot per tal de romandre allà. En aquest article intentaré exposar els tres flancs pels quals Sánchez està transitant per assolir el seu objectiu.

En termes econòmics i electorals, l'estratègia és clara. Els successius governs de Sánchez s'han dedicat a ampliar de manera notable la vasta xarxa, ja existent, de ciutadans dependents directament dels recursos de l'estat o, més ben dit, dels recursos que l'estat roba als contribuents. Per il·lustrar la magnitud de la problemàtica situació en què ens trobem, només cal assenyalar que el nombre d'empleats públics ha augmentat en més de mig milió en tan sols cinc anys, a la qual cosa cal sumar-hi l'increment indiscriminat de les pensions públiques com a forma manifesta de compra de vots.

Paral·lelament, el sector privat, que recordem és el que es fa càrrec econòmicament de tota la festa, continua patint una insuportable pressió fiscal, els efectes de la qual s'han vist agreujats arran de la bombolla inflacionària que ha afectat el nostre país els últims anys.

D'aquesta manera, els 17,7 milions de treballadors i autònoms que mantenen, directament o indirectament, la resta, ho fan cada vegada en pitjors condicions. Les conseqüències de tot això són tan nefastes com evidents: hi ha un nombre creixent de vots captius que romanen en aquest estat gràcies a la, cada vegada més gran, extracció de recursos que pateix la classe productiva d'aquest país.

A tot això, cal sumar-hi l'embat contra la llibertat de premsa que recentment ha emprès el Govern i, molt especialment, el President. En el moment en què es parla de “democratitzar” els mitjans de comunicació i es propaguen expressions tan malicioses per referir-se als mitjans no afins com ho són “pseudomitjans” o “maquinària del fang”, s'està aplanant el terreny de manera dissimulada —o no tant— per intervenir, a continuació, en l'activitat fonamental de control polític que duu a terme el quart poder de l'estat.

No caiguin en l'error de creure que el fang és unidireccional i circumstancial, com ens pretén fer creure el senyor Sánchez. El fang ha estat present a tots els governs democràtics i ha tingut com a objectiu persones de diferents colors polítics.

D'altra banda, i no menys important, hem d'alertar també de la indubtable intenció del president de controlar, més encara, el Poder Judicial. Vull recordar que el Partit Popular ha manifestat diverses vegades la seva voluntat de brindar el seu suport al Govern si aquest decideix modificar el mètode d'elecció del Consell General del Poder Judicial, fent que siguin els mateixos jutges els que elegeixin els integrants del seu òrgan de govern.

Davant d'això, el Govern, en l'afany de colonització de tots els poders de l'estat, va respondre presentant una reforma en què es rebaixava la majoria parlamentària de tres cinquenes parts per elegir el màxim òrgan dels jutges. Ja queden lluny aquelles declaracions del president quan encara no ocupava aquest càrrec en què assegurava no estar d'acord amb el fet que “els partits decidissin el Consell General del Poder Judicial”.

En definitiva, crec que és evident el fet que estem assistint a la transició cap a un nou règim iliberal impulsada per tota l'esquerra espanyola, amb la inestimable col·laboració dels nacionalismes perifèrics, la màxima dels quals en relació amb Espanya és “com pitjor, millor”. Sánchez ha demostrat —i ho continua fent— ser un populista absolut narcisista, fidel seguidor del manual de propaganda de Joseph Goebbles.

S'ha convertit, a més, en el propagador més gran de notícies falses i generador de “fang” que ha conegut aquest país en la seva curta etapa democràtica, per més que tracti de vestir les seves innombrables mentides de simples canvis d'opinió. Per tot això, arribats a aquest punt, depèn de nosaltres, els ciutadans, aturar aquest despropòsit que ens porta sibil·linament a l'enfrontament i al totalitarisme que avui pateixen diferents països a l'altra banda de l'Atlàntic. Perquè, no ens enganyem, ens adrecem de manera inexorable a allò que mai no haguéssim pensat que podria passar al nostre país.