Sánchez contra els ‘pseudo-mitjans’: Primer assalt

S'assembla el Perrosanxe a un vaixell a la deriva, a una tornada sense estrofa, a una ampolla sense vi. Ja només transmet vacuïtat i agonia: abans mentia per astúcia política, ara menteix i ja no sap per què, mentre les seves ministres ballen inútilment i els seus ministres entren a les xarxes socials, gintònic en mà, per solucionar els assumptes a bufetades.

En aquesta època final de descomposició veurem com el suport al Govern es va estrenyent i fanatitzant, més o menys a la manera del puigdemontisme, per acabar reduït a un cor d'Autòmats de l'Esperit, que creuran estar resistint de manera heroica, quan en realitat no són més que els darrers ostatges que l'estimat líder oferirà, arribat al moment, a canvi de la seva impunitat.

Ara el tema és la lluita contra els “pseudo-mitjans” de comunicació, els tabloides digitals, la fatxosfera tuitera, la màquina del fang. Què és un “pseudo-mitjà”? Ningú no ho sap. A què ve aquesta sobtada obsessió per la paraula “fang”? No hi ha resposta. Com es pot convertir en paladí de la Veritat el mentider més gran de la història d'Occident, algú que en tots i cadascun dels temes importants ha dit, en els últims anys, una cosa i la seva contrària amb la naturalitat més gran?

 Amb la seva dona i el seu germà imputats, amb el Fiscal General imputat, amb el seu exsecretari d'Organització imputat (don José Luis Ábalos, l'últim estadista), amb la presidenta del Congrés més cremada que la moto d'un hippie i una majoria parlamentària a ruïnes, Sánchez ha de tirar endavant tan poc com li queda: el seu somriure de botiga de souvenirs eivissencs, les seves ministres excitades i la seva total falta d'escrúpols.

S'equivoquen els que creuen que té un pla per acabar amb Espanya, o els que afirmen que busca el profit personal. Pedro no és més que un Biden amb quaranta anys menys: no sap on és, no té cap estratègia, no entén res, no espera res. Es limita a somriure al buit i a llegir allò que li posin davant. No hi ha res allà, ni tan sols un enemic.

Per això tots els discursos sobre la “dictadura sanchista” resulten ineficaços, perquè donen per fet que davant hi ha un oponent formidable i no un embolcall buit, bressolat per les suaus brises de les portades d'El País.

No hauríem arribat fins aquí, per descomptat, si no tinguéssim al capdavant de l'oposició un llagostí cuit com el Sr. Feijoo, i a un Don Pelayo de Playmobil com el Sr. Abascal, tan responsables de la situació com el mateix Sánchez. Un s'abraça a Úrsula, l'altre a Milei, un es tenyeix els cabells, l'altre la barba. Tots ballen la música que hi posen el Banc Central Europeu, l'OMS i el WEF. Si volem salvar-nos, només ens queda un espai: el de la decència quotidiana, senzilla i lluminosa, davant de tot aquest circ per a incauts.