Un pessebre sense àngel

Sabem per les amistats del natzarè que tots ells van ser de la província de Galilea, una regió molt singular els habitants de la qual no parlaven ni l’hebreu dels seus veïns a Judea, ni el llatí dels seus invasors romans. Els galileus conversaven entre ells en una llengua pròpia i independent anomenada arameu. Per això durant les lectures de les Escriptures hebrees a la sinagoga un traductor parafrasejava el text en arameu. De fet, els galileus pronunciaven d’una manera totalment diferent les paraules respecte als seus germans hebreus. Tenien grans dificultats per distingir els sons guturals, un fet que explicava que anomenessin Jesús com Yeshú i no en la seva forma hebrea Yeshua.

Però oblidant aquests afers lingüístics, i tornant al lloc del naixement, veiem que els evangelis de Lluc i Mateu assignen la localitat de Betlem com a lloc del part. Aquest fet coincidia amb allò que s’havia de complir en les profecies de Miquees. Per a molts creients en el Mashíah, l’ungit o Messies, Betlem havia de ser el cubicle natal de l’enviat de Déu, però aquesta població era a uns 200 quilòmetres de la galilea de Jesús, família i deixebles. El més lògic és suposar que durant la redacció dels evangelis, com veurem sense testimonis vius del natzarè, es van ajustar els fets perquè tot quadrés a Betlem.

En això cada evangeli explica el seu conte. Mateu diu que Jesús va ser un fill no engendrat per Josep i que aquest va optar per fugir d’amagat amb Maria. Aquesta, prenyada de mesos, va caminar aquells 200 quilòmetres per salvar la virtut davant l’ortodòxia jueva. En aquells temps, i sota els costums jueus, es signava la ketubà o acord matrimonial. Després del pacte, els nous esposos no iniciaven la convivència marital, almenys així ocorria a les zones rurals. Durant aquell temps d’espera, i lluny de les ciutats com va ser el cas de la família de Jesús, l’home preparava la nova llar. Passat un any se celebraven les núpcies oficials i la dona era introduïda a casa del marit.

Per tant, i segons Mateu, Maria i Josep encara no estaven casats, només compromesos i residents a Betlem des de sempre, cosa que no encaixa amb la versió de Lluc. Aquest, i potser desconeixent la ketubà, va dir que la família residia a Natzaret, i que van caminar la gran distància entre Galilea i Betlem per assistir al cens de Cèsar August, un cens que probablement no va succeir en néixer Jesús, entre el 8 i el 4 a. C. Potser Lluc va fer referència al cens jueu, i no romà, decretat per Herodes el 7 o el 6 a. C. De totes formes, en un cens no era requerida la presència de tota la família, i ni molt menys de l’esposa, amb el marit n’hi havia prou.

La versió de Lluc amb una Maria a punt de donar a llum per un itinerari que durava quatre dies de camins estrets, muntanyosos i plagats de bandolers, és molt paradoxal amb la geografia i els censos històrics. Potser per això el mateix Joan Pau II va destacar que no existia certesa que Jesús hagués nascut a Betlem. El més acceptat per molts exegetes és que Jesús va néixer a Galilea, i segurament a la població de Natzaret.

Marc i Lluc mencionen que Jesús va viure i créixer en aquest llogaret. Tal poblet va ser una diminuta població d’agricultors i pastors on s’estima que hi van viure uns 300 habitants. El lloc era tan insignificant que no constava en cap escrit ni mapa romà fins passat el segle II d. C. Flavi Josep, historiador jueu del segle I, cita 45 pobles a Galilea, però no esmenta Natzaret, i en el Talmud, que menciona 65 poblacions, tampoc s’hi registra Natzaret.

Segons les excavacions arqueològiques realitzades, Natzaret va ser una efímera vila sense edificacions importants ni grans obres públiques. Sovint els evangelis descriuen Natzaret com una vila de gran activitat i infraestructures, cosa exagerada pels evangelistes. Veurem més endavant que els evangelistes no van ser galileus, i que per tant van redactar els fets de sentit a tradicions orals diverses i sense conèixer gairebé Israel. De fet, els evangelis es van redactar passades dècades després de la mort del natzarè.

Així s’explica que una vegada volguessin tirar per un cingle Jesús, però a Natzaret no existeix cap penya-segat. També Lluc cita una important sinagoga a Natzaret, però aquesta població era un nimiet emplçament agrícola sense grans construccions al segle I. Afegim a tot l’anterior que a l’actual Natzaret no s’han trobat grans ruïnes més enllà del segle II a. C., a excepció d’algunes prospeccions a l’est de la ciutat on es van excavar unes terrasses de conreu, un cup excavat i una torre rodona que podrien datar del segle I. De totes formes, no tenim constància de grans habitatges i carrers en temps de Jesús.

En definitiva, quan va néixer el natzarè sembla que Natzaret no era important ni citada pels cronistes, només era una mera aldea sense rellevància. De totes formes, els evangelistes l’exalten massa per justificar l’origen del natzarè, cosa que implicaria l’amenaça d’alguna cosa i que potser no va ser aquest el lloc natal i real de Jesús.

Vist l’anterior, com s’explica llavors el gentilici de natzarè en Jesús? Doncs en això els evangelis no es posen d’acord i en només dues ocasions anomenen el galileu de Natzaret (Marc 1,9 i Fets 10,38), mentre que en la majoria de les ocasions li donen el sobrenom de nazoraîos, paraula hebrea d’etimologia incerta que podria traduir-se com el nazireu. En arameu, la llengua de Jesús i acòlits, l’ambigüitat entre de Natzaret o nazireu no podria donar-se, ja que provenen de paraules molt diferents. Cal indicar aquí que els evangelis van ser escrits originalment en grec amb algunes paraules soltes en hebreu i arameu. Per tant, i si en arameu no pot haver-hi confusió entre de Natzaret i nazireu, és que simplement els evangelistes es van confondre errant la traducció al grec des de la tradició oral aramea.

Però hi ha dues explicacions més que ens neguen el gentilici i ens avalen el sobrenom del nazireu. La primera que Jesús hagués fet un vot a Yahvé i la segona un apel·latiu personal dels seus deixebles.

La primera explicació ens diu que Jesús potser va acollir el vot de nazir per comprometre’s com un nazireat, personatges que practicaven una consagració temporal o perpètua amb Yahvé abstenint-se de beure alcohol i practicar el sexe entre altres promeses. De fet, i molt abans de Jesús, ja existia aquesta secta que era creient en l’existència d’un salvador diví. Aquesta deïtat, de rerefons grec, havia de ser un messies sofrent que moriria pels pecats de tots per després ressuscitar.

La segona hipòtesi és que això de nazireu fos un renom que signifiqués el plançó o el rebrot de David, el consagrat, el Messies. Si fos així vindria de la paraula hebrea nétzer i Jesús va ser anomenat el nazir. Per exemple, i en el tractat tercer del còdex II de Nag Hammadi, es conserva en versió copta l’Evangeli de Felip. En aquest s’explica que els deixebles anomenaven Jesús el nazireu sense donar a tal paraula cap significat gentilici, tot el contrari, era un renom, un sobrenom.

A més, en Mateu 4, 13 i Lluc 4, 16 s’usa el vocable nazarà en referir-se a Jesús, vocable que significava veritat. Afegint que el nom de Jesús (Yeshoshuá) significa Yahvé salva, i nazarà el veritable, o nazir el consagrat, la combinació de tots dos i utilitzada pels seus deixebles, és molt lògica, el salvador veritable o beneït, el Messies.

En resum, tant la primera explicació, això de natzarè com a vot, com la segona, com un renom entre els seus deixebles, reflecteixen més un sobrenom que un gentilici. Molt probablement això de Natzaret fos un afegit tardà sota l’error de traducció en els escrits grecs. Cal explicar aquí, i segons molts exegetes, que els evangelistes es van basar en una sèrie de col·leccions de dites, paràboles i fets del natzarè que es troben perdudes en l’actualitat. Probablement, aquestes corrien entre les primeres comunitats natzarenes abans del 50 d.C. Aquests suposats escrits són els anomenats textos Q, inicial del terme alemany quelle que significa font. Amb tanta manca de dades escrites durant la vida de Jesús, i la manca de testimonis directes durant aquesta, els evangelistes van haver d’omplir els buits amb tradicions, elaboracions i invencions.

Però tornem al tema d’aquest capítol, què podem afirmar finalment de l’origen geogràfic de Jesús? Doncs que suposem que la seva infància, i donades les seves principals amistats, va transcórrer en algun poble de Galilea; que el lloc del seu naixement no va ser Betlem, però que no ho sabem amb certesa; i que això de natzarè va ser probablement un renom o apel·latiu, no un gentilici.