Vestigis de la Guerra Freda: Veneçuela i el triomf del relat

El 3 de gener del 2026 ens vam llevar amb la notícia sobre la detenció del dictador Nicolás Maduro Moro per part dels EUA. Immediatament, es van inundar les xarxes de notícies i reaccions sobre el tema i, tant l’esquerra espanyola com la catalana, ens van delectar amb tota mena de disbarats sobre allò que estava succeint. Per la seva banda, la CUP i ERC continuen anquilosats en una dialèctica guerrafredista de la qual no han aconseguit sortir-se’n. Per l’altra, Junts, mirant com posicionar-se sense mullar-se en excés, en contra de la dictadura, però també de la intervenció militar, cosa que és un oxímoron: sense intervenció externa la dictadura no caurà. A l’estat ho vam viure durant gairebé quaranta anys.

Curiós que els Puigdemont, que vociferaven i exigien als Comuns que no fossin equidistants amb el Procés, hagin fet de l’equidistància la seva millor carta política —i de les enquestes, és clar—. No cal dir que la facció més d’esquerres del partit, encapçalada per l’historiador Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Ennatu Domingo, Toni Comín i companyia, en resum, aquells que formen el col·lectiu “Més Esquerres” —denominat socialista i perfectament integrat en l’engranatge de Junts—, han sigut els que amb menys pudor han condemnat els EUA. A aquesta cita tampoc hi podia faltar la doctora —com a ella mateixa li agrada reiterar— en dret internacional públic i número dos de Junts a Europa, Neus Torbisco, amb una tesi molt política, “Minorías culturales y derechos colectivos: un enfoque liberal”, la qual, pel que fa a Veneçuela, ha passat per alt els drets col·lectius de milions de ciutadans durant cinc lustres i ha condemnat enèrgicament els EUA.

Hi ha un reguitzell de fal·làcies que paga la pena desgranar. La primera és la sobirania del poble veneçolà. Tots estem a favor que les nacions puguin exercir el seu dret a decidir i a equivocar-se. En aquest sentit, Veneçuela, a parer meu, va fer-ho en escollir democràticament a Chávez el 1998, i a Maduro el 2013 amb un 50,6% dels vots. En aquestes darreres, Henrique Capriles va obtenir un 49,1% dels sufragis amb un oficialisme que va fer una espècie de plebiscit emocional amb la mort de Chávez. En els comicis del 2018, l’oposició no va participar-hi donat que els resultats no eren mai transparents i l’entorn no garantia un procés democràtic —no cal dir que no existeix llibertat de premsa—. Molts països occidentals no van reconèixer la legitimitat dels comicis, tot i que Zapatero digui que Maduro s’ha fet un fart de guanyar eleccions.

Arribem als comicis de juliol de 2024 i, segons el Consejo Nacional Electoral CNE), la victòria era per a Maduro. Abans de la votació es va produir la inhabilitació de candidats clau com la recent Nobel de la Pau, María Corina Machado, sumat als avantatges de l’oficialisme (la premsa lliure censurada i exiliada, etc.), l’oposició va ser perseguida i reprimida. Durant la votació no hi va haver observació internacional independent —només amics del president—, es van comptabilitzar nombroses irregularitats en els centres de votació i no es van presentar mai les actes electorals de cada taula. No es va produir una auditoria independent i el TSJ va donar suport al CNE acríticament. L’oposició, encapçalada per Urrutia, va entregar les actes i, segons Edison Research, el resultat era d’un 65% de vots pels opositors enfront del 31% per Maduro. Òbviament, la farsa electoral només va rebre el suport de Cuba, la Xina, Iran, Rússia i països afins.

Posat el context, tots aquests que clamen al cel per la sobirania dels pobles, hauran d’explicar-nos molt a poc a poc quin poder té el demos en aquest escenari. Convé no oblidar que totes les eleccions s’han produït enmig d’un èxode massiu de veneçolans que fugien del país a causa de la fam. Segons ACNUR, des de fa una dècada, més de 7,9 milions de persones han abandonat el país —recordem que no hi ha cap enfrontament bèl·lic, per ficar-ho en context, la Guerra de Síria (2011), una de les més sanguinàries del s. XXI, no va arribar al milió de desplaçats—. És a dir, els EUA no poden treure quelcom que no existeix perquè el poble no és sobirà.

Un altre dels mantres que s’ha repetit ad nauseam són els interessos econòmics dels EUA a la regió. Recomano el llibre Venezuela Before Chávez de Hausmann, on s’explica que el nucli del problema és que Veneçuela va passar de ser una de les economies més pròsperes del continent a entrar en un declivi perllongat abans de Chávez: el 1970 ja era el país més ric d’Amèrica Llatina (i un dels vint més rics del món en termes de PIB per càpita), però a partir de finals dels setanta l’economia fa un canvi de rumb i el PIB no petrolier va caure de manera sostinguda. En paral·lel, la deterioració econòmica i institucional va desembocar en episodis de forta conflictivitat (el Caracazo el 1989 i els intents de cop d’estat del 1992), i és en aquest context —després de dues dècades en què el nivell de vida cau més d’una quarta part i el sistema polític s’erosiona— que “Chávez esdevé possible” i triomfa un relat contra les elits i a favor d’un canvi radical.

Quan parlen del petroli i els EUA, s’obliden (o ignoren) que, segons la U.S. Energy Information Administration (EIA), l’any 2025 hi ha hagut rècord històric de producció de cru als EUA, amb més de 13,6 milions de barrils diaris. És a dir, els EUA no depenen de les reserves veneçolanes (de fet, la previsió pel 2026 és que el preu del barril continuï baixant de preu). El consum intern ronda els 20 milions de barrils diaris i els proveïdors són el Canadà, Mèxic, l’Aràbia Saudita i Veneçuela, entre d’altres. Amb això no es vol negar cap interès espuri dels EUA, però sí matisar que no sembla la causa principal de la intervenció, ja que, gràcies al fracking els EUA han aconseguit mantenir una producció molt elevada. En aquest sentit, la retòrica de l’espoli de recursos és un altre dels vestigis de la Guerra Freda.

A més a més, aquest argument podria tenir un mínim de versemblança si les relacions econòmiques en quant a petroli haguessin cessat. Abans de les sancions nord-americanes del 2019, USA era el país que més petroli importava de Veneçuela. Durant el 2025 l’escenari d’exportacions veneçolanes anava destinat, majoritàriament, a la Xina. Però, el segon destí ha estat els EUA, principalment mitjançant els enviaments autoritzats vinculats a Chevron. Tanmateix, s’afirma molt sovint que Veneçuela té “les reserves més grans del món”, en realitat, aquesta asseveració, només segueix una cadena d’autoreferències —JPMorgan cita l’OPEP, l’OPEP admet que les xifres són autodeclarades, Caracas les atribueix a PDVSA i PDVSA les va inflar per ordre de Chávez— que converteix una xifra inflada amb finalitats polítiques en un titular global, tot i que correspon majoritàriament a petroli extra-pesant, car d’explotar i que no permet a Veneçuela produir-ne ni de lluny com l’Aràbia Saudita o els EUA. 

També repeteixen com lloros que l’Oncle Sam té interessos econòmics, haurem de fer veure que la Xina, Rússia i l’Iran només hi intervenen per altruisme. La pregunta és: ¿per què està tan mal vist que Veneçuela caigui dins de la influència dels EUA, una democràcia consolidada, pro-Occidental i atlantista, i no hi ha cap problema amb què estigui alineada amb dictadures com la russa o la xinesa?

Un altre tòpic ha sigut el Dret Internacional Públic (DIP). Una disciplina que està molt bé en els llibres de texts, però els que l’hem estudiada sabem que no té law enforcement. És a dir, s’han establert uns criteris internacionals, malgrat això no és com el Dret Internacional Privat que sí que es pot executar. Per exemple, a l’ONU, qui mana és el Consell de Seguretat, compost pels països que tenen dret a vet. Trump ha violat el dret internacional públic? Sí, evidentment. Es pot aturar a algun estat que formi part del Consell de Seguretat? No, evidentment. Si algú dels “grans” vol entrar al drap, no hi ha manera d’evitar-ho. Volen que els EUA compleixi el DIP, però no diuen res davant les reiterades ocasions en què els de l’altra banda del Mur fan cas omís a aquestes regles de joc. Sembla que els americans hagin rebentat el taulell joc i, en el fons, totes les potències se’n desfan d’ell quan és necessari. 

No s’hi val ara preocupar-se pels Drets Humans quan a Veneçuela no hi ha democràcia, s’ha provocat un èxode de gairebé 8 milions de persones i el DIP no va donar solucions davant les eleccions fraudulentes del 2024. El Foro Penal, una associació civil veneçolana, ha registrat unes 20.000 detencions polítiques des del 2014, i gairebé uns 1.000 presos polítics. Amnistia Internacional ha recollit els morts en protestes i la xifra ascendeix a uns 468, aproximadament. La darrera elecció (2024) va saldar-se amb 1.062 detinguts i un total de 25 assassinats.

D’entre totes les dades, aquí només en faig una pinzellada, voldria destacar que hi ha una doble vara de mesurar. The New York Times ha fet una peça redactada pel seu comitè editorial (ja saben, periodisme lliure que sempre ataca al mateix cantó) en què es reconeix que sí, que Maduro és un tirà i empren un informe de l’ONU, “però” —aquests peròs sempre van carregats de justificacions— desestabilitzar països no està bé. Ulteriorment, posen exemples de la Guerra Freda amb Xile, Cuba, Guatemala i Nicaragua, obviant, com sempre, que en el món hi havia una altra potència que feia exactament el mateix —o inclús més, si considerem totes les dictadures de l’Europa oriental—: l’URSS. I sí, l’experiència a Líbia amb Gaddafi i, sobretot, a l’Iraq amb Saddam Hussein va ser un desastre: en aquest darrer cas, el casus belli va ser una invenció i l’intent de “desbaathificar” el país —és a dir, expulsar massivament membres del partit Baath—, juntament amb la marginació de la comunitat sunnita, van contribuir a la radicalització i al desmantellament de l’Estat. Un escenari completament diferent del veneçolà.

Per tot plegat, l’acusació de la invasió és francament fluixa. A jutjar pels esdeveniments avui, la detenció de Maduro no hagués sigut tan fàcil sense la col·laboració dels seus cercles més propers. Estats Units no ha intervingut amb la idea d’ocupar el país. De fet, la intervenció militar va ser quirúrgica: bombardeig de bases militars —el pal de paller de la dictadura— i apressar a Maduro per jutjar-lo als EUA. I per què se l’imputa? L’any 2020 se’l va acusar de narcoterrorisme. Els EUA oferien una recompensa per ell (pràctica habitual amb els narcotraficants). Hi ha proves que el Cartel de los Soles està incrustat en la cúpula política i militar de Veneçuela, i no és pas nou. Com a mínim es remunta a la dècada dels 90’ del segle passat, i tot va començar quan Chávez va negociar amb les FARC per a que les drogues que provenien de Colòmbia passessin lliurement per Veneçuela en el seu camí cap als EUA i, d’acord amb la Fiscalia dels EUA, s’assegura que aquest esquema continua a través de Maduro. Tot això pot consultar-se lliurement a la pàgina web del Departament de Justícia dels EUA.

Dit això, els arguments i les dades que posen sobre la taula són indiferents davant els relats, com també ho és la multitud de persones veneçolanes que s’han manifestat a favor de l’acció dels EUA i la calma que regna al país —de moment no hi ha hagut vessament de sang i esperem que així continuï—. Tocarà aguantar que et titllin de “neocon” per l’acció dels EUA, però si això serveix per debilitar als aliats de Kremlin, serà una etiqueta que s’haurà d’emprar amb orgull. Rússia, en un tres i no res, ha perdut un aliat clau a Llatinoamèrica, com també va desaparèixer Assad —veurem si les protestes a l’Iran posen fi al règim dels aiatol·làs. El líder xinès ha exigit l’alliberament immediat de Maduro, ell que ha ficat a milers de presos polítics tibetans i uigurs en camps d’extermini i aplica un control social als seus ciutadans sense parangó a cap país occidental. I no, això no és un “i tu més”, sinó que, el món hauria d’escandalitzar-se en igual mesura per tots aquests països, però ves per on, mai succeeix així. Més de vint anys després, les tesis de Revel sobre l’antiamericanisme continuen ben vives. 

Com sempre, només cal veure qui està en contra de què: Hamàs, totes les dictadures esmentades, tots els comunistes i el reguitzell d’esquerrans que, adulant a Maduro, quan han pogut escollit país per “exiliar-se”, mai han optat per les bondats del socialisme del s.XXI (penso en Anna Gabriel i el seu Erasmus suís). Veure a Bildu titllar de segrest el que ha fet USA és el súmmum de l’estultícia, ells, els hereus d’ETA, se’n van fer un fart de segrestos i assassinats d’innocents. Avui, defensar la Veneçuela de Maduro és alinear-se amb l’Eix Pequín-Teheran-Moscou. I aquells que reclamen democràcia (l’haurien d’haver demanat al règim sortint) caldria que veiessin que la majoria dels veneçolans estan d’acord amb el que ha passat.

Finalment, hi ha bàndols, sí, però la pregunta és ben senzilla: on preferiries viure? A la Xina políticament comunista o a qualsevol país occidental? A Veneçuela o a Suïssa, el país europeu més capitalista? La majoria, fins i tot els comunistes més nostrats, han preferit marxar a indrets occidentals (com diria Samuelson: preferència revelada), com ara Valtònyc. Per tancar això, què passaria si Aliança Catalana defensés alguna dictadura de dretes? L’esquerra (que mai té l’etiqueta d’ultra) pot defensar tiranies com la cubana que dura des del 1959, la veneçolana i sempre se n’havia fet un fart d’adular a l’URSS. Si algú d’Aliança lloés a Pinochet seria un escàndol, però és ben normal que algun líder d’esquerres lloï a Castro, al Che i companyia. La finestra d’Overton continua massa a l’esquerra.

Nota Bene: ara sortirà tota la intel·liguèntsia a defensar Maduro. Ja hem vist els de Podemos (van arribar a tenir 71 diputats al Congrés), Atilio Boron, o Arantxa Tirado (amb la qual comparteixo barri) que va dedicar una tesi —d’aquelles per fer de militant— a la política exterior de Chávez. La dedicava al poble veneçolà, un poble que avui reclama a crits la seva llibertat. Però des de la comoditat de Barcelona no la sent. Ni ella ni tants d’altres que alliçonaran a tot Déu des de la seva atalaia intel·lectual. Ben lluny.