El permís marital a Europa i als països musulmans

L'ésser humà tendeix a oblidar el que és negatiu i a normalitzar allò que abans no ho era. Costa imaginar que, a l'Europa moderna, abanderada dels drets socials i de l'estat del benestar, milions de dones van necessitar fins fa només unes dècades el permís del seu marit per obrir un compte bancari, acceptar una feina o fins i tot viatjar. El terme tècnic és "autorització marital", i sona a relíquia d'un dret medieval. Però la tossuda realitat és una altra. Aquestes barbaritats es van mantenir en països de l'actual Unió Europea fins als anys 70 i fins i tot 80.

A les xarxes socials és habitual llegir el típic recurs, emprat amb una evident càrrega política actual, que el dret marital era una cosa franquista, presentant-ho com una aberració fruit del retard secular i l'alta influència de l'Església catòlica a la "reserva espiritual d'Occident". Com si un règim dictatorial no tingués molts més elements criticables, sense necessitat d'aïllar un fet que estava en context! El cert és que Espanya no estava gaire lluny de la resta de països europeus.

Com convivien la resta d'Europa amb la retòrica d'igualtat i democràcia que ja proclamava? I encara més: què passa avui, quan aquestes limitacions, abolides a Occident, continuen vives en diversos països musulmans sota la figura de la tutela masculina?

Us convido a posar-vos les sabatilles per circular per l'itinerari de les dades i iniciar un recorregut històric-comparatiu que ens allunyi de l'eslògan i ens porti a les certeses: primer, l'abolició del permís marital en deu països europeus; després, una mirada al present en deu països musulmans. El contrast il·lumina fins a quin punt la igualtat legal és un assoliment fràgil, sempre recent i, en molts llocs, encara pendent.

Europa: Democràcia sense emancipació

L'origen de l'autorització marital a Europa es remunta al Codi Napoleònic de 1804, que convertia la dona casada en "incapaç" d'actuar jurídicament sense el vistiplau del marit. Aquesta disposició va ser exportada, adaptada i normalitzada a gran part del continent, tenint en compte que la Revolució Francesa es va conformar com a inspiració de la majoria de les revolucions liberals del segle XIX. L'espanyola no en va ser una excepció.

Al mateix temps que, com a gest d'igualtat, es permetia ingressar a les Acadèmies Militars sense haver de justificar un origen aristocràtic per vestir un uniforme d'oficial, cosa reservada fins aquell moment a qui, almenys, tenia certa hidalguia en la seva ascendència; es relegava la dona a la posició legal d'un menor d'edat. Cito els articles perquè aquests seran la base de la situació de la dona a Europa fins a la segona meitat del segle XX.

• Article 213: "El marit li deu protecció a la seva dona, la dona obediència al seu marit".
• Article 214: "La dona està obligada a habitar amb el seu marit, i a seguir-lo allà on ell consideri convenient residir: el marit està obligat a rebre-la, i a subministrar-li tot el necessari per a les necessitats de la vida, segons les seves facultats i estat".
• Article 217: "La dona no pot comparèixer en judici sense l'autorització del seu marit, encara que sigui comerciant pública, o encara que tingui separació de béns".
• Article 1421 i ss. (sobre administració de béns): "El marit administra els béns de la comunitat. Pot vendre'ls, alienar-los, hipotecar-los, sense el consentiment de la seva dona".
• Article 213-226 (Títol VI: Del matrimoni) en conjunt regulaven que l'esposa casada tenia capacitat civil restringida, necessitava autorització del marit per a actes jurídics importants, incloent-hi contractes, judicis, feina remunerada i disposició de béns.

Durant més d'un segle i mig, el matrimoni no va ser només una institució afectiva o social, era també un mecanisme de subordinació legal. Una dona casada podia ser doctora en medicina, professora universitària o artista, però necessitava un simple "sí" del seu marit per obrir un compte al banc o signar un contracte de feina. La puissance maritale del Codi Napoleònic va gaudir d'una llarga existència.

La cronologia de l'abolició d'aquestes normes és reveladora i indica que Espanya no era una illa enmig de l'igualitari oceà europeu:

1) França (1965): la Llei del 13 de juliol va retornar a la dona plena capacitat jurídica. Fins aleshores, l'esposa no podia ni tan sols treballar sense permís.

2) Espanya (1975): la Llei 14/1975 va reformar el Codi Civil i va abolir la "llicència marital", que tractava la dona com a menor d'edat perpètua. La plena igualtat jurídica es va garantir per la Constitució de 1978.

3) Portugal (1976): A la Constitució d'aquell any es va proclamar la igualtat plena entre homes i dones. Tot i que el 1966, en la reforma del Codi Civil, es va anul·lar la tutela marital, la dona casada continuava sense gaudir de la mateixa capacitat que l'home.

4) Itàlia (1975): A través de la reforma del dret de família d'aquell any, el Tribunal Constitucional va invalidar la "potestat marital" del Codi Civil de 1942, introduint la igualtat conjugal.

5) Alemanya Occidental (1958): es va iniciar el 1957 amb la Llei d'Igualtat de Drets, i la tutela marital es va abolir un any més tard a la Reforma del Codi Civil, tot i que el canvi cultural va trigar a arribar.

6) Països Baixos (1965): Fins al 1957, una dona casada era jurídicament incapaç. Però va ser el 1965, amb els articles 221 i 222 de la Llei del 13 de juliol, quan la dona casada va poder administrar els seus béns sense consentiment del cònjuge i obrir un compte bancari.

7) Bèlgica (1975): La plena capacitat jurídica de la dona casada a Bèlgica es va aconseguir amb l'entrada en vigor de la llei de l'1 de setembre d'aquell any, quan es va eliminar la necessitat del permís marital i es va establir que cada cònjuge tenia la mateixa capacitat civil que quan eren solters.

8) Luxemburg (1972): Mitjançant la Llei del 14 de juny, que va modificar el Codi Civil luxemburguès.

9) Irlanda (1973): no existia autorització marital com a tal, però sí un "marriage bar" que obligava les funcionàries a abandonar la seva feina en casar-se. Aquesta va desaparèixer amb l'entrada d'Irlanda a la Comunitat Econòmica Europea.

10) Grècia (1983): amb la llei 1329/83 i la gran reforma del Dret de Família. Es va substituir l'autoritat del marit per la "igualtat dels cònjuges".

El que sorprèn d'aquesta llista és que resulta molt recent. Parlem de normes derogades fa només 40 o 50 anys. Moltes de les nostres mares i àvies van viure en carn pròpia aquesta dependència legal. L'Europa que s'enorgullia de la seva democràcia era, per a les dones casades, un lloc de llibertats retallades.

Per què va existir el permís marital durant tant de temps? La justificació era doble. D'una banda, es presentava com un mecanisme de "protecció" a la dona, suposadament vulnerable i necessitada de guia. De l'altra, servia com a reforç del poder masculí dins la família: el marit era el "cap" de la llar, l'únic amb capacitat de decisió.

En la pràctica, l'autorització marital va ser una eina de control social. Va permetre mantenir les dones al marge del mercat laboral formal, reforçar la seva dependència econòmica i perpetuar un model de família jeràrquica.

La seva abolició no es va deure a un sobtat despertar ètic dels legisladors, sinó a dècades de pressió feminista i als canvis socials després de la Segona Guerra Mundial.

Resulta incòmode recordar que, fins al 1975, una espanyola no podia obrir un compte bancari sense la signatura del seu marit. O que, a Irlanda, una dona perdia la seva feina en casar-se.

La paradoxa és que Europa, que avui sol alçar la veu per criticar les restriccions que pesen sobre les dones en altres regions del món, va conviure durant bona part del segle XX amb sistemes legals que institucionalitzaven la subordinació femenina.

Països musulmans

Tots pensem, abans d'endinsar-nos en la legislació d'aquestes nacions, que el contrast ha de ser immens, però quina és la diferència real? Mentre Europa va derogar el permís marital a les dècades de 1960-80, molts països islàmics encara mantenen, de manera parcial o total, un sistema anàleg: la tutela masculina (wilaya).

En aquest model, la dona ha de comptar amb l'autorització d'un home (pare, germà o marit) per a determinades accions, des de casar-se fins a viatjar o accedir a certes feines.

Vegem-ne deu exemples:

1) Aràbia Saudita: el 2019 es va flexibilitzar la tutela, permetent a les dones majors de 21 anys viatjar sense permís. Tanmateix, continua vigent en el matrimoni i altres àmbits: Les dones necessiten autorització d'un wali (tutor masculí) per casar-se. El tutor conserva el poder en disputes de custòdia de fills o en decisions de divorci. La reforma saudita de 2019, tot i ser un gran pas que permet a les dones fer tràmits civils bàsics, no va eliminar altres regulacions.

2) Iran: el Codi Civil exigeix el consentiment del wali perquè una dona verge pugui casar-se. Si és vídua o divorciada ja no necessita aquest permís o tutela. Els marits iranians poden impedir que les seves esposes treballin si es considera que la feina és contrària als interessos de la família o a la dignitat de la dona. L'home pot divorciar-se de manera unilateral. Si la dona vol fer-ho ha de passar una sèrie d'estrictes requisits.

3) Marroc: amb el Codi de la Família de 2004 es va avançar en igualtat, i es va aconseguir que la dona pogués contreure matrimoni sense necessitat d'autorització del tutor. L'article 41 estableix drets i deures recíprocs, de manera que el marit va deixar de ser "cap de la llar". No obstant això, la poligàmia continua podent exercir-se, tot i que només en casos excepcionals i amb autorització judicial, a més del consentiment de la primera esposa. La dona, al contrari que a Iran i Aràbia Saudita, pot iniciar un procediment de divorci. En contrast, i malgrat que la dona adulta té plena capacitat jurídica, subsisteixen desigualtats en herència, custòdia i pressió cultural que limiten en la pràctica l'autonomia femenina.

4) Egipte: Tot i haver estat capdavanter en els països àrabs durant els anys 50, Egipte manté la figura del wali. La dona no pot casar-se sense el seu consentiment, té dret a treballar, però amb restriccions en funció de la moral pública o la "natura de la feina". Això serveix d'excusa perquè els marits puguin oposar-se a determinades feines si les consideren contràries als "interessos de la família". Des de l'any 2000, les dones poden viatjar soles a l'estranger, però el marit conserva el dret al divorci unilateral i la pàtria potestat dels fills.

5) Pakistan: En aquesta part de l'antiga Índia britànica, la xaria islàmica de l'escola sunnita hanafita, fa que la figura del wali continuï vigent, amb totes les prerrogatives que hem comentat en paràgrafs anteriors. L'home conserva la potestat del divorci unilateral i la pàtria potestat dels fills.

6) Sudan: té un estatut basat en la xaria malikita i hanafita, per la qual cosa la figura del wali continua existint. A més, el marit pot vetar la feina de la seva esposa, si considera que contradiu els interessos de la família. El repudi unilateral, com en el cas de molts països musulmans, continua existint.

7) Emirats Àrabs Units: Tot i que la seva llei prové de 2005, continua inspirada en la Xaria, exigint que tota dona compti amb un wali, amb totes les restriccions habituals que això comporta. Inclòs divorci unilateral, restriccions laborals i la pàtria potestat dels fills.

8) Afganistan: El país que tan bé coneixen gran part dels militars espanyols ha tornat a la xaria talibana. Tot i que els occidentals van donar suport a una transició democràtica durant els anys de la guerra i fins a l'entrada dels talibans a Kabul, el cert és que el burca va continuar sent la peça de roba comuna per al 95% de les afganeses. Avui dia existeix la figura del wali i les dones tenen prohibit treballar en gairebé tots els sectors. Les que poden fer-ho necessiten l'autorització del seu tutor masculí. Una dona no pot viatjar sola més de 72 quilòmetres sense el seu tutor, i sortir de casa sense un home que l'acompanyi, es fa amb molta prudència. La custòdia dels fills pertany sempre al pare, que té el dret al repudi. El matrimoni forçat o l'intercanvi de dones en conflictes tribals, que van ser abolits el 2009, han tornat a tenir cobertura legal.

9) Tunísia: és el cas excepcional: des de 1956 es va abolir la poligàmia i es va establir igualtat en el matrimoni, sent pioner al món musulmà.

10) Jordània: Les dones necessiten l'autorització signada del wali per poder casar-se, ja que la legislació de família està inspirada en la xaria hanafita. Avui dia, una jordana no necessita autorització per treballar, però si el marit considera que la seva feina afecta la dignitat de la família pot demandar la seva esposa. Es conserva el repudi unilateral sense necessitat de causa i la tutela legal dels fills continua sent del pare.

La comparació plantejada revela un desfasament temporal evident. Europa va trigar a abolir el permís marital, però ho va fer fa mig segle. A gran part del món musulmà, les limitacions continuen avui, al segle XXI.

Tanmateix, convé no caure en simplificacions. En ambdós contextos, la resistència patriarcal, motivada per costums seculars, va ser i és poderosa. Les dones europees van lluitar durant dècades per arrencar aquestes reformes, de la mateixa manera que avui les dones àrabs i musulmanes s'organitzen i protesten per qüestionar la tutela masculina.

Hi ha, a més, matisos dins del mateix món musulmà: Tunísia o Marroc van avançar en reformes importants, mentre que Aràbia Saudita o Afganistan es mantenen entre els sistemes més restrictius.

El que uneix aquestes dues històries és una lliçó fonamental: la igualtat jurídica mai no és automàtica. Sempre ha de ser conquerida, defensada i reconquerida.

A Europa, l'abolició del permís marital no va ser el final del camí. Es van plantejar altres bretxes: la bretxa salarial, la violència de gènere, la baixa representació política de les dones, etc.

Al món musulmà, la lluita actual de les dones contra la tutela masculina recorda la de les nostres àvies europees als anys seixanta. S'enfronten a una mateixa lògica: la idea que una dona adulta necessita ser tutelada com si fos menor d'edat.

Per això, criticar les restriccions que viuen avui les dones a Riad, Teheran o Kabul és necessari, però no s'ha de fer des de la superioritat moral. Europa no va ser gaire diferent fins fa poc. La història, gairebé sempre, ens obliga a la humilitat i sol ser morrió de l'arrogància.

Si alguna cosa ensenya aquesta comparació és que els drets de les dones no són una línia ascendent inevitable. Són conquestes fràgils, que requereixen lluita constant. I aquesta lluita, que a Europa coneixem per experiència propera, continua sent urgent avui a gran part del món musulmà. Malgrat els avenços legislatius, exigits amb la pressió internacional, la realitat continua estant recolzada en el costum i la resistència als canvis de dinàmiques seculars molt difícils d'erradicar.