Gelats a Gràcia, pregons a Sants: el manicomi independentista

La Revolució dels Somriures, que convocava centenars de milers de persones vestides de colors, ha acabat prenent la forma de ressenyes hostils contra una gelateria. El Dret a Decidir i els Tsunamis diversos han acabat convertits en un moviment propalestí histèric de noies d'uns vint anys que criden des dels balcons com si haguessin vist l’historial del navegador web d’Antonio Baños. Aquest és l’estat de l’independentisme a finals de l’estiu de 2025.

Comencem pels gelats. Qualsevol estrateg sap que un ha d’escollir les seves batalles, triar en quines trinxeres es vol morir. Doncs bé, resulta que, en el punt àlgid de la ceguesa política, l’independentisme ha optat per... discutir amb argentins! Ho repetim: discutir amb argentins. Cal ser un ingenu de concurs, o una persona molt poc viatjada, o patir algun dèficit cognitiu terminal.

Una gelateria de Gràcia va demanar a una clienta (dona que viu l’infern domèstic d’estar casada amb un regidor d’ERC) que fes la comanda en castellà i la tempesta es va desfermar. El curiós de l’assumpte és que la revolta ha estat impulsada des de l’esquerra indepe, és a dir, el sector que considera que els espanyols són colons, però que el Ramadà és cultura catalana.

A aquestes persones, enfonsades en pous interiors d’imbecil·litat profundíssima, no els inquieta que hi hagi centenars de negocis que només retolen en àrab, o en pakistanès, o en l’idioma dels esquimals. Però, si algú fa servir el castellà (idioma oficial de Catalunya), els puja el patriotisme fins a posar-los a les portes de l’ictus.

Entengueu bé la postura d’aquest cronista: té tot el sentit la defensa del dret que al comerç es pugui fer servir el català, fins i tot són lloables les campanyes de "mantinc el català". El que frega l’absurd és pretendre ser monolingüe en un territori bilingüe i no patir cap incomoditat. Si vas a la guerra, no demanis trinxeres confortables.

Després tenim la bonica estampa del pregó de les festes de Sants, a càrrec de dues activistes feminoides propalestines que es van dedicar a clamar contra l'"extrema dreta" per acabar proferint crits subhumans, desproveïts de qualsevol càrrega semàntica. Normalment aquest tipus de procediments (cridar de manera irracional quan un no aconsegueix el que vol) se superen a la primera infància, perquè són restes de la pulsió primitiva del nadó que no té altres recursos a l’abast. Les pregoneres, pel que es veu, no han superat aquesta fase. Tant de bo almenys hagin aconseguit el control dels esfínters.

El que està clar és que l’alliberament de la nació catalana ja no importa a ningú: ara del que es tracta és d’alliberar Palestina, perquè pugui ser governada per Hamàs sense que ningú hi posi cap impediment. De fet, a final de mes salparà una nova flotilla de Perroflautes Contemplatius per "trencar el bloqueig" al qual està sotmesa la franja de Gaza.

Com els agrada navegar a l’estiu, amb els seus porros i les seves panderetes, a tota aquesta colla d’ultraesquerra. Juguen sobre segur, perquè ja han après que hauran de fer mitja volta i podran tornar a casa per fer rodes de premsa heroiques abans de sopar.

La versió institucional de les flotilles l’ha protagonitzat l’insigne alcalde Collboni, intentant ingressar a territori d’Israel després de promoure la ruptura de relacions amb aquest país. Potser es pensava que el rebrien amb orquestres, cors i danses. Després del seu intent frustrat, l’alcalde va viatjar cap a Jordània, on se li ha perdut la pista.

Exactament, què ha de fer l’alcalde de Barcelona a Jordània, ningú no ho sap, però benvinguda sigui tota absència. De fet, el millor seria que Collboni, les pregoneres i els mariners de les flotilles es quedessin per allà molt de temps, anys sencers, de manera que nosaltres poguéssim viure en pau.