La percepció d'inseguretat

El problema de la delinqüència, sembla, no té a veure amb criminals campant a gust pels nostres barris, sinó amb temes de percepció.

Si el ciutadà, és clar, no percebés que l'estan violant i robant, la feina dels responsables d'Interior seria molt més fàcil. El pitjor és que el ciutadà ho percep, ho veu, ho toca. Aquest és el problema.

La política orwelliana es basa en la dissonància cognitiva: en dir-te que no és veritat allò que tens davant dels teus mateixos nassos, davant dels teus ulls, a l'abast de la mà. Tu veus el soldat Francesc, o el camarada Cambrollé i et diuen: això és una dona.

Tu veus els magribins celebrant el Ramadà i et diuen: això és cultura catalana. Tu veus que per “defensar la natura” arrasen la natura posant plaques de silici on hi havia horts i terrenys de cultiu i et diuen: és pel planeta (pel que sembla al planeta li molestaven els horts de tarongers).

El que és divertit de dissonància cognitiva és que té efectes emocionals i psicològics immediats. O bé un es converteix en un zombi espectador de la Sexta o bé es radicalitza a un nivell entre John Rambo i Charles Manson. De debò cal acceptar que dia a dia ens prenguin per discapacitats mentals, incapaços de verificar conceptualment els continguts més bàsics de la percepció humana?

Ahir es va viralitzar el vídeo d'una noia parlant del barri de Sant Antoni. Ella mateixa deia que no opinava, només explicava què veia.

Robatoris diaris, excrements humans als portals, drogoaddictes en estat somnambular passejant com ànimes en pena, borratxeres i baralles a ganivetades. En una paraula: explicava què percebia, no què pensava.

Els mitjans generalistes, és a dir, els mitjans de propaganda, van aprendre la nova missió durant la COVID i se'ls va donar una temporada per practicar. Ara estan en mode automàtic. Cal negar la percepció, ni més ni menys.