Parlem de la immigració: de què parlem

Comencem parlant de què volem parlar i com volem parlar-ne. He numerat l’article perquè la qüestió és d’una envergadura tal que, fins i tot una somera aproximació a través d’un mitjà digital que admet textos extensos, requerirà més d’una aportació. La inicial és poc més que una exposició del mètode de l’aproximació. Delimitar de què volem parlar evitarà malentesos, no tots.  

El títol és inexacte, per no dir equivocat, en tot cas, és insuficient. Es tracta d’un fenomen amb components i motivacions múltiples i calidoscòpiques, no podia ser altrament atès que és un fenomen humà. En diem immigració des de la perspectiva europea, car Europa és, juntament amb els Estats Units, la destinació preferida de milions de persones que es desplacen dels seus llocs d’origen amb la intenció de quedar-s’hi o de treballar-hi un temps.  

També són destinacions cobejades Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. De fet, ho és tot l’espai que hom denomina Occident, que ha adquirit un enorme avantatge en prosperitat i llibertats respecte a altres regions convertint-se per tanta diferència en un pol magnètic d’atracció.

Tot i les coincidències culturals i polítiques que els occidentals compartim i malgrat ser els principals destinataris del fenomen, no en tenim una percepció relativament unificada per la varietat de manifestacions que conté.  No és el mateix veure arribar a les fronteres dels Estats Units les columnes de milers de centreamericans en marxa des dels seus països amb la il·lusa creença que els deixaran passar, que el degoteig de les pasteres al llarg de les costes europees amb la repetida tragèdia dels naufragis.

Els desplaçaments obeeixen a diverses causes. La guerra civil o internacional i les dictadures provoquen la fugida de milers de persones. Se’ls considera refugiats i tenen el dret a demanar protecció i asil.

L’asil figura com un dret humà a l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides (1948), ha estat desenvolupat a la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut del Refugiat (1951) i al Protocol de Nova York (1967) i també el contempla la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2007). Espanya el reconeix a l’article 13.4 de la Constitució de 1978 i ha estat regulat a la Llei del Dret d’Asil i la Protecció Subsidiària (2009). 

Segons la Comissió Española d’Ajuda al Refugiat (CEA(R) entrarien en la consideració de potencials o efectius refugiats més de 100 milions de persones. La magnitud del problema fa que la regulació, que va ser concebuda per a casos individuals i grups petits, sembli obsoleta.

El canvi climàtic afegirà milions de desplaçats que constituiran la categoria dels “refugiats climàtics” i desbordaran la capacitat regional de reubicació.

Les ínfimes condicions materials de vida de poblacions sobredimensionades en països d’estructures subdesenvolupades i classes governamentals insuficientment preparades i sovint corruptes, provoquen migracions econòmiques massives.

Les tres causes apuntades es barregen i es confonen amb freqüència i s’engloben en els conceptes  -per això mateix imprecisos- de migracions, els desplaçaments, d’emigrants, els que es desplacen, i d’immigrants, els que arriben a una destinació.

Les migracions seran un dels grans problemes d’Humanitat del segle XXI. Tot i que com a fenomen ultrapassen els marcs nacionals no hi ha una regulació internacional per afrontar-ho. Sota els auspicis de les Nacions Unides el 2018 s’adoptà el “Pacte Mundial per a una Migració Segura, Ordenada i Regular”, però és un acord intergovernamental no vinculant i que respecta la sobirania dels Estats per gestionar les fronteres i les polítiques migratòries.  

Malgrat la colossal entitat del problema, no se’n parla, millor dit, en parla la ultradreta, parcialment perquè només el tracta des del vessant “immigració”, sectàriament perquè l’enfoca des de la ideologia de la xenofòbia i el racisme i demagògicament perquè aprofita alguns efectes distorsionadors de la immigració en les societats receptores per implantar-se com a moviment polític.  

Rescatar la qüestió de la immigració de l’apropiació que n’ha fet la ultradreta -a Espanya Vox- és vital per evitar que s’emmetzini més.

Per això n’hem de parlar obertament, agafant el bou per les banyes sense por de ser confosos amb la ultradreta, i honestament, assumint el risc d’equivocar-nos o de ser mal interpretats, riscos probablement inevitables.