La política catalana ha d'espavilar

Pere Aragonès continua repetint, per activa i per passiva, que pensa esgotar la legislatura, és a dir, fins d'aquí a un any i mig, el març del 2025. Però si l'actual president ha d'anar recordant que té la intenció d'acabar el seu mandat, per algun motiu serà. I és que aquest Govern no és que tingui un problema de legitimitat, el té de credibilitat.

Quin sentit té que un partit amb 33 diputats de 135 governi en solitari? Un Govern, a més, que només es manté gràcies al fet que el PSOE necessita ERC al Congrés. Salvador Illa deia ahir en una entrevista a Crònica Global que la gestió de l'executiu català “és dolenta”, però que “no” es planteja una moció de censura i que les eleccions s'han de fer “quan arribi el moment”. El líder del PSC hauria de sospesar que el moment d'anar a les urnes potser ha de ser més aviat que tard. I no el 2025.

Però el problema de credibilitat ja no només el té el Govern, sinó la composició del Parlament sencer. I això és una cosa que tothom té clar. Amb les darreres dues eleccions, al maig i juliol, el panorama polític ha canviat radicalment.

Al nou cicle electoral, l'independentisme institucional ha deixat de tenir majoria després de perdre centenars de milers de vots. El PSC s'ha erigit com a força central a Catalunya. I la política de blocs que s'havia mantingut indestructible els darrers anys, s'ha trencat del tot, amb Esquerra i Junts en plena competició per veure qui pactava en més llocs amb els socialistes. El que han demostrat les darreres eleccions és que la realitat política i social que hi havia el 2021 és completament diferent de l'actual.

Això sense comptar el canvi estratègic que han fet Junts o els socialistes, uns abraçant el pactisme i els altres facilitant amnisties de les quals renegaven fa tot just uns mesos. Tots haurien de refrendar com més aviat millor la seva nova situació davant dels votants. Si és evident que la realitat social que hi ha ara mateix a Catalunya no està reflectida al Parlament, per què allargar l'agonia i esperar el 2025?

En un any i mig, la política pot canviar molt, però l'inici del nou cicle electoral evidencia diverses coses. Entre elles, que el processisme difícilment obtindrà majoria i que el PSC haurà de decidir si opta per tripartits progressistes o per la sociovergència que ja ha tret el cap a l'ajuntament de Barcelona.

A diversos partits els interessa allargar al màxim la legislatura. ERC per ajornar la pèrdua de quota de poder a què està condemnat, Junts per veure si l'amnistia li permet presentar un candidat que no sigui un gairebé desconegut, el PSC perquè els seus potencials votants vagin oblidant la concessió de l'amnistia… En resum, prima més el partidisme que l'interès general d'una societat que no està reflectida al Parlament.

La política catalana ha d'espavilar. No per estratègia política cal allargar la crònica d'una mort anunciada. A les dues últimes eleccions, ha quedat clar que els catalans ja no pensen igual que el 2021. De fet, pensen considerablement diferent. I això s'ha de reflectir com més aviat millor en un Parlament i un Govern cada vegada menys creïble.