Immigrants asseguts a terra després de la seva arribada en piragua a Tenerife
OPINIÓ

Parlem de la immigració: la il·lusió d'un món millor

¿Potser els 3,65 milions de persones residents a Espanya que el juny del 2023 es trobaven en situació de carència material severa no desitgen i es mereixen “un món millor”?

L'altre fonament del relat emotiu dels immigrants és que venen a buscar “un món millor”. L’expressió ha fet tanta fortuna que transcendeix el supòsit de la immigració i és una noció universalitzada en el sentit que tothom té dret a aspirar a “un món millor” que, naturalment, serà diferent segons d’on es parteix; en tot cas una certa beateria l’ha incorporat acríticament al llenguatge del “bonisme”.

L’aspiració a “un món millor” és indiscutiblement humana i molt desitjada sobretot pels més necessitats, inclosos els de les societats pròsperes, però amb la riquesa mal repartida. ¿Per ventura els 3,65 milions de persones residents a Espanya que el juny de 2023 es trobaven en situació de carència material severa no desitgen i es mereixen “un món millor”?

Una dona puja escales amb carretó de compra, es dirigeix al banc d'aliments

Les carències severes als països d’Europa serien un luxe al Senegal, on més de la meitat de la població pateix un “estat de necessitat” extrem. Al Senegal no hi ha un “ingrés mínim vital” ni les ajudes socials que els necessitats poden rebre a Europa, ajudes més consistents en uns països que en d’altres, però generals. 

Diguem-ho amb una llicència retòrica: a Europa està prohibit morir de misèria, encara que pot ocórrer. Al Senegal és un risc no gens rar. Per això, i algunes altres raons no exemptes d’idealització, Europa és percebuda com ''un món millor'' amb el poder d’atracció d’un imant.

Ara bé, cal saber què entenen per “un món millor” els senegalesos necessitats més enllà de sortir de la misèria immediata, i aquí s’entra en el terreny de la mitificació d’Europa, de l’autoengany o, simplement, de l’engany fomentat pels qui els diuen que Europa és un paradís que els espera amb els braços oberts.

La realitat és ben diferent, la immensa majoria dels immigrants no hi troben un paradís, sinó molts un infern, el més probable és que facin les feines, si els hi són ofertes, que ningú no vol fer i damunt molt mal pagades, amb sort alguns acabaran de “manters” amb la por al cos tothora per si els decomissen la mercaderia d’articles falsificats o els demanen “els papers”.

Desenes d'immigrants arriben amb vaixell al Port del Rosari a Fuerteventura, Canàries

Les possibilitats de realització a Europa dels 320 emigrants amuntegats a l’embarcació que el 21 d’octubre arribà al Hierro són més aviat escasses, creure que a Europa els esperen amb feina, habitació, ajudes diverses i protecció assistencial és molt ingenu. I, tanmateix, que puguin considerar la dura realitat d’Europa com “un món millor” no fa més que confirmar tant l’amplitud i gravetat de l’“estat de necessitat” al Senegal com l’autoengany a partir de l’engany del qual han estat víctimes.  

El Senegal té a Dakar una reputada Facultat de medicina, de farmàcia i d’ontologia. Els llicenciats que en surten són molt cotitzats a França, al Canadà i a altres països. Aquesta és una emigració sol·licitada, però empobridora del Senegal que haurà pagat una cara formació d’alt nivell perquè se n’aprofitin països moltíssim més rics.  

En l’intent de contenir la immigració massiva no sobrarien campanyes de desmitificació d’Europa fetes als països d’origen de l’emigració. Potser uns quants s’ho pensarien dues vegades abans de creure’s els cants de sirena de les màfies del transport d’emigrants, que un cop cobrat “el bitllet” es desentenen tant de la seguretat del viatge com de la sort del viatger. 

D’altra banda, l’obligat a proporcionar “un món millor” és el país del necessitat emigrant, els dirigents i els funcionaris del qual són en gran mesura culpables de l’estat de necessitat de tants dels seus compatriotes per la seva incompetència o per la rapinya dels recursos del país i sovint per ambdues coses a la vegada. 

I els dirigents del país escollit per l’emigrant tenen l’obligació d’atendre, en primer lloc, les necessitats dels nacionals, si no poden atendre alhora les necessitats dels uns i dels altres o si fer-ho representés una càrrega que impedís el compliment d’altres obligacions.

Aquesta prioritat és de sentit comú. Cap població europea no acceptarà en democràcia que s’atengui una immigració massiva desatenen les necessitats pròpies. Qui pretengui una solidaritat sense límits, que tingui el coratge de proposar-ho obertament en comptes de desqualificar el sentit comú penjant als que l’invoquen la llufa de la xenofòbia o la del feixisme.

➡️ Opinió

Més notícies: