Pares amics dels seus fills

Alguns educadors es declaren amics dels púbers, una cosa teòricament molt lloable, però que a la pràctica porta més complicacions que avantatges. L'origen de l'amistat sembla una mica innat a la nostra espècie. Des de petits intentem experimentar aquest tipus de simbiosi i empatia de manera que el nostre egocentrisme es dilueixi en l'altruisme dels altres i viceversa.

A l'amistat ens reconeixem com a individu, ja que els humans som capaços de reconèixer altres humans. La companyonia revesteix tot un corol·lari de peculiaritats que pertanyen més a l'àmbit adult que a l'adolescent. I tres són les més importants: el respecte, l'estima i la reciprocitat.

El respecte per què desitgem el millor per a un amic, l'estima perquè un s'alegra de veure els familiars i la reciprocitat per què ens ajudem.

Aquesta definició difereix en poc de l'establerta per Aristòtil fa més de 2400 anys. Aristòtil parlava de tres tipus d'amistat, dues de fictícies i una de real. La primera era la falsa amistat per plaer, ens ho passem bé?, la segona, la de la conveniència, ens ajudem?, i la tercera i veritable, l'amistat basada en el respecte, l'admiració i la confiança.

La confiança, o simetria entre amics, és el que més separa educadors de púbers. Hi ha simetria entre dues persones adultes, ja que entre elles es poden donar consells amb autonomia d'emprendre'ls o no. Un consell just i argumentat és un regal cap a l'altre. Avisar un possible error ajuda a veure el que la subjectivitat d'un no encerta en solitud.

Educant podem donar consells, però tard o d'hora també donarem ordres, avaluarem i imposarem límits que un amic no estaria obligat a secundar. Així doncs, és molt difícil que hi hagi una amistat madura entre un educador i un escolar, o entre els pares i els seus fills. Els adults tenen una experiència que l'estudiant encara no ha adquirit. Així mateix, els educadors poden sancionar l'aprenent.

A més, als joves encara els pesa molt l'ego per practicar el sentit profund de la paraula altruisme. Ells senten més l'egocentrisme individual que no pas la simbiosi de la reciprocitat humana. En fi, que els educadors amics de nens pateixen un greu error i ja sabem què passa, que hem de ser formadors abans que amics. L'amistat és una paraula molt seriosa que es consolida més en la maduresa que en la infància i l'adolescència. Pretendre ser amic de fills i alumnes pot semblar molt modern, però a pares ia professors ens serà molt difícil educar.

S'insisteix, un amic escolta el que és bo i el que és dolent d'un altre amic, però no té potestat per marcar límits o castigar les seves relliscades. Docents i pares poden corregir les faltes dels seus garrins, encara més, ho han de fer. D'altra banda, una amistat implica tota una sèrie de drets, però també obligacions que sovint els escolars no saben complir. Ser amic dels nostres fills ja arribarà quan aquests hagin aconseguit la seva maduresa personal.

Abans pot resultar un joc massa perillós on el jove només vulgui reivindicar els drets i eludir les obligacions. Com deia el psiquiatre Viktor Frankl, un bon mestre no és només qui ensenya a conèixer, sinó qui ensenya a ser.

Però com podem desemmascarar els educadors amics dels seus fills? Segons els casos observats són progenitors, protectors i compradors que sovint discrepen a la parella, ja que sempre un és molt amic de la seva prole i l'altre o no ho és, o no ho és tant.

El temps dedicat als seus fills sol ser baix, pel fet que consideren l'escolar com un adult i confien moltes decisions. Davant els altres justifiquen els errors dels seus garrins i la disciplina és baixa. Se solen donar molts casos en matrimonis separats, ja que l'absència de consort la substitueixen parcialment amb el tracte d'amistat cap al fill o filla.

En canvi, no solen ser pares excessivament patidors i ni de bon tros supereducadors. Sota l'influx de tot això, la prole és molt inconstant a la feina. D'autoestima i orgull estan sobrats, per això són forts, extravertits, sociables i molt exigents amb els seus educadors, sobretot durant l'adolescència. La disciplina que no es va aplicar durant la infància esclata ara amb totes les forces i els pares se senten imponents davant la situació.

Però això a més comporta altres xacres a aquests púbers quan arriben al teixit social adult. Cada dia hi van més pacients amb depressió a les consultes dels metges i psicòlegs. L'excessiva permissivitat educativa es troba en part darrere seu. Malauradament, les nostres lleis van per un altre camí i esquiven la disciplina una vegada i una altra.

Per exemple, la LOMCE del ministre Wert la va considerar com un tabú, i la LOMLOE també. De fet, amb prou feines l'esmenten. O a la mateixa LEC catalana es va promulgar que el camí bàsic cap a la disciplina era el docent carismàtic. Però com deia el professor Ricardo Moreno, Charles Manson i Adolf Hitler també van ser altament carismàtics, però després es van tornar uns dictadors sense cap moral. Cal fer servir la disciplina a l'aula per, i amb el temps, provocar la confiança amb els adolescents. A més, i sota aquest model de disciplina, es reforça la ment dels púbers i se'ls estalvia possibles depressions. En fi, més disciplina i menys Prozac.

Vist tot això, es podria dir que la sobreprotecció i l'amistat amb els nostres fills està de moda. Els seus detonants, el tripartit societat-col·legi-família, no saben posar-se d'acord com tampoc no ho faria VOX amb l'esquerra abertzale, un en espanyol i els altres en eusquera difícilment s'entendrien. Tant de bo l'assumpte educatiu només fos un problema d'idiomes, amb un simple intèrpret n'hi hauria prou per resoldre'l.