No és només la sequera

Aquelles pólvores ens han portat aquests fangs. Ara, a Catalunya, estem pagant el desgavell de més d'una dècada de mals governs.

El desembre del 2023 va saltar la primera alarma: segons l'informe PISA, Catalunya va registrar uns resultats catastròfics i es va situar a la cua d'Espanya. Els alumnes catalans de 4t d'ESO van ser els que van perdre més punts en matemàtiques des del 2018. També vam suspendre per inclusió, l'alumnat d'origen migratori va dos cursos per darrere respecte al nadiu.

L'1 de febrer passat els 202 municipis que formen part del sistema Ter-Llobregat van entrar en emergència per sequera. Aquesta situació afecta més de sis milions de persones. La mesura es va prendre perquè els embassaments d'aquesta conca estan amb un cabal per sota del 16%, i aquesta situació, com indica el Pla de Sequera, implica una reducció de l'ús de l'aigua.

Des d'aquell moment, 239 municipis es troben a l'escenari d'emergència (els 202 del sistema Ter Llobregat, 22 de l'aqüífer del Fluvià Muga, 12 de l'embassament de Darnius Boadella, 2 de Riudecanyes i Vallirana). En canvi, els municipis que depenen del Consorci d‟Aigües de Tarragona han passat d‟alerta a prealerta, en millorar l'estat de l'embassament de Mequinensa.

És cert que en els darrers tres anys pràcticament no ha plogut i això ens ha portat a la sequera més greu des que es tenen registres. De tota manera, situacions com aquesta no ens haurien d'agafar per sorpresa.

Fa temps que els científics avisen que el canvi climàtic és un fet. Any rere any es baten rècords de temperatura, primer a l'estiu i ara també a l'hivern.

A la Mediterrània els episodis de sequera no són nous. Al segle XX van succeir amb relativa freqüència, però en les darreres dècades cada vegada són més habituals. Vam tenir sequera el 1985-86, també el 1988-90, que va deixar la reserva d'aigua del pantà de Sau al 5,7%, i entre el 1999 i el 2003 es van haver d'emetre fins a tres decrets de sequera.

La manca de previsió i d'inversions en els darrers anys han fet que més de dos terços de la població catalana estigui en una greu situació de manca d'aigua. Aquesta circumstància ens ha portat a la imposició de restriccions al seu consum i la cerca de mesures alternatives per intentar pal·liar un problema que es veia venir des de fa temps.

La solució que s'ha trobat és que, si persisteix la situació, a finals de primavera es porti aigua procedent de València. En concret, des de la planta dessalinitzadora de Sagunt. Això sí, amb la inestimable col·laboració econòmica del pare Estat. Al final resultarà que l'opressor Estat espanyol i una autonomia governada per PP i VOX ens traurà de l'atzucac en què ens han ficat els nostres governants amb la seva falta de previsió.

La Comunitat Valenciana compta actualment amb el triple de plantes dessalinitzadores (un total de sis) que Catalunya (només dues). I, per tant, amb una capacitat molt més gran d'obtenir aigua per aquesta via. Així, mentre que les dues de Catalunya només poden arribar a generar un total de 80 hectòmetres cúbics a l'any, la capacitat de producció valenciana és de més del doble: fins a uns 200 hectòmetres cúbics anuals.

De les dues dessalinitzadores existents a Catalunya, l'última es va acabar de construir el 2009, quan governava el segon Tripartit, presidit per José Montilla. O sigui, ja fa quinze anys, i des d'aleshores, tant Artur Mas, com Carles Puigdemont, com Quim Torra i, en l'actualitat, Pere Aragonès han anat postergant els projectes que es podien haver desenvolupat, segurament perquè per a ells la política de les coses era —i és— poc important.

Això sí, grandiloqüència i arrogància no en falten. Si entrem a la pàgina web de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), l'ens encarregat de la planificació i la gestió del cicle de l'aigua a Catalunya, ens expliquen que disposem de la dessalinitzadora “més gran d‟Europa per al proveïment urbà” i això “ha permès incrementar la garantia i la disponibilitat d‟aigua” a Barcelona, la seva àrea metropolitana i comarca, així com les del Penedès, Baix Llobregat, Anoia, Garraf, Maresme i Vallès. Ni una mica d'autocrítica.

També ens diuen que la segona dessalinitzadora de Catalunya, i primera que es va construir el 2002, va ser la de La Tordera. Ubicada al municipi gironí de Blanes, el seu objectiu, segons el Govern, és “satisfer la demanda de la zona”. Tot i això, en cap moment s'esmenta que el 2022 es va perdre gairebé el 25% d'aigua potable per la mala conservació de les canonades de distribució.

L'origen d'aquesta sequera cal cercar-lo a la nostra ubicació geogràfica i al canvi climàtic. És cert i hi ha poc o res podem fer. Ara bé. La desídia o la manca de capacitat dels governs successius de la Generalitat són els causants d'aquesta lamentable situació d'escassetat; dramàtica per a sectors com l'agricultura o la ramaderia.

Per això, la realitat ens torna a posar davant del mirall i, com a ciutadà corrent, sento vergonya per com s'han gestionat de malament els nostres recursos en els últims anys. Algun dia algú haurà d'explicar que hem guanyat i que hem perdut en aquest viatge enlloc que vam iniciar fa més de 10 anys sense nord i sense brúixola.

Però és que no només és la sequera. Com em comentava, dies enrere, un vell lluitador amb moltes experiències sociopolítiques acumulades, què podem esperar d'un Govern que és incapaç d'enviar un missatge de condol a la família d'un servidor públic, nascut a Catalunya, que ha perdut la vida, a mans del narco, intentant protegir-nos a tots? Certament, res.