Tots els que viuen del procés

Quan el procés secessionista era ben viu i  a Catalunya aclaparava amb la seva hegemonia cultural, se sentia la cridòria dels procesistes i poques veus en contra. Determinats silencis i condescendències  foren vergonyosos, oportunistes i còmplices (i no s’han disculpat).

Ara que el procés secessionista ha estat derrotat  -millor dir-ne derrotat, sobre la derrota del 2017 no hi ha cap dubte  i s’evita la  controvèrsia sobre si està acabat o no-,  sembla com si s’haguessin invertit els papers: freqüents veus en contra, entre les quals les d’alguns dels muts d’abans , i pocs procesistes alçant la veu i ocupant portades i primeres pàgines. Algunes fogonades durant la campanya del 28-M hauran estat conjunturals. 

Es pot objectar que Puigdemont, Junqueras, Turull, Borràs, Batet, Ponsatí, Aragonès i els altres dirigents independentistes  encara gallegen retòricament. De fet, se’ls fa més cas del que s’ho val el que  diuen:  res de nou, es repeteixen com l’all, concentrats ara,  principalment, en la nostàlgia de l’ “1 d’octubre” i en les diatribes contra l’ “Estat repressor”.

Tots ells viuen directament del procés, saben que han de mantenir-lo viu, encara que sigui amb respiració assistida,  a fi que els votin a les properes eleccions  autonòmiques, car fora del procés no tenen gaire res a oferir que sigui diferent del que ofereix la dreta conservadora en el terreny social, i si perden vots perdran el poder institucional i amb ell la bona vida política i econòmica. La davallada d’ERC el 28-M  i l’estancament de Junts els augura temps difícils.

Cal afegir-hi el personal de la nodrida nomenclatura de la Generalitat i les seves empreses públiques, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i dels mitjans de comunicació externs afins. Una munió de servidors orgànics que segueixen el deixant del procés  i continuen vivint-ne; al capdavall, el procés ha estat  una gran empresa que ha donat feina a molta gent i ha retribuït esplèndidament els capitostos. 

 Menys coneguts, menys nombrosos, menys beneficiats són els que “viuen” de l’oposició al procés, si deixem de banda els polítics de la dreta  i, sobretot, els de VOX, que  “a moro mort, gran llançada”, en cerca de rèdits electorals,  és un viure que no dóna pas gaire, és més aviat una comoditat temàtica, es pot parlar i escriure a raig sobre el procés i els procesistes  -ho facilita un lèxic i unes crítiques estandarditzats-, però  també  resulta  repetitiu.

Hi ha mitjans de comunicació, principalment digitals, que continuen el combat antiprocesista com si els independentistes estiguessin  a punt d’aconseguir la secessió de Catalunya.  És ben cert que alguns d’aquests mitjans nasqueren  per  combatre el procés i foren molt útils per a la conscienciació  de sectors de l’opinió pública. Els ho hem d’agrair. 

Però, comença a ser l’hora de la reconversió a una “economia de pau”, en la qual hi ha molt a produir per estroncar ferides, alleujar ressentiments i restaurar la cohesió de la societat. 

L’oposició al procés ha requerit molta atenció intel·lectual  i  moltes energies, sense deixar de ser vigilants per si el procés reviscolés, s’haurien d’alliberar per aplicar-les a temàtiques força abandonades a causa d’aquell requeriment. 

Els procesistes són monotemàtics: autodeterminació, “1 d’octubre”, independència, repressió..., els importa un rave l’economia productiva,  la  desigualtat social, el canvi climàtic, l’ordre internacional, la cultura, la intel·ligència artificial, la governabilitat  - encara ressona  aquell “me importa un comino la gobernabilidad”,  etzibat per Dolors Bassa  (ERC)  a la cara dels diputats del Congrés- ... imitar-los, encara que sigui per contradir-los-hi els propòsits, produeix l’efecte de revifar la seva somorta hegemonia cultural.

 Els temes que no els importen  són els que ens han d’ocupar preferentment. És el que faré d’ara endavant, llevat de quan els independentistes siguin molt impertinents i pagui la pena refutar el que diuen -com ara, la concepció profundament equivocada d’Anna Erra sobre el lloc del parlament que presideix en l’ordre constitucional-  o convingui no oblidar el que han fet, car vivim  temps de memòria fonedissa.