Muñoz Seca, sense trompeta i sense tambor

D. Pedro Muñoz Seca va ser, durant les primeres dècades del segle XX, un dels referents en la producció teatral nacional. Les seves obres es representaven a totes les capitals de província, i el seu enginy feia que els retorçats bigotis de la burgesia s’elevessin a riallada neta.

La seva capacitat productiva no quedava minvada per una dolorosa úlcera de duodè que havia de suportar de per vida, en una època en què no existien equivalents als antiàcids moderns. Un llibre editat pel Diario Español amb motiu de les Noces de Plata del regnat d’Alfons XIII, és a dir, el 1927, deia de D. Pedro que era un home amable, simpàtic i gens ple de vanitat. Potser, per aquesta bondat, era l’autor consagrat més assetjat per aquells que aspiraven a estrenar les seves obres per primera vegada. De la mateixa manera que avui hi ha qui envia novel·les a Pérez Reverte o maquetes amb cançons a Joaquín Sabina, enviaven els seus escrits a Muñoz Seca amb l’esperança que aquest els donés un cop de mà.

En una ocasió, un d’aquests autors novells es va presentar amb l’esborrany de la seva obra davant de D. Pedro. Aquest es trobava en el moment més àlgid i productiu de la seva carrera, que el portava a tenir quatre obres començades i compromeses, però sense acabar.

El jove duia sota el braç un voluminós manuscrit amb un drama en quatre actes i sis quadres. L’ambiciós noi pretenia que Muñoz Seca el llegís i li posés títol a l’obra. El títol del que s’escriu, com passa avui dia, solia donar o treure l’èxit a una producció teatral. Pres de la seva bondat, D. Pedro va prometre llegir-la.

L’impacient noi, en veure que al cap d’uns dies no tenia notícies del dramaturg, es va presentar de nou al seu despatx i Muñoz Seca li va tornar a prometre:

—Tan aviat com passin uns dies, llegiré la seva obra.

El jove no va confiar en la seva paraula i va mostrar unes quantes cartes que havia escrit a D. Pedro i que no havien tingut resposta. En veure allò, el bigoti arrissat del pare de D. Mendo va quedar mirant el noi i li va dir:

—Ja tinc un títol per a la seva obra.

—Però, com, no m'acaba de dir que no l'ha llegida? -Va preguntar el noi-.

—No importa, hi ha algun personatge a la seva obra que surti tocant la trompeta?

—No, senyor, cap. Va contestar estranyat el jove.

—Molt bé, i algun que toqui el tambor?

—Tampoc.

—Doncs aquest serà el títol “Sense Trompeta i sense Tambor”…

Un any abans, a l’abril de 1926, el general Miguel Primo de Rivera, esperonat per l’èxit dels seus tres primers anys al capdavant del Directori i per la celebrada operació militar al Marroc amb el conegut Desembarcament d’Alhucemas, va començar a coquetejar amb la idea de perpetuar-se en el poder. Una cosa que no estava als plans inicials que havien estat secundats per gairebé tots els seus companys d’armes.

En unes declaracions al diari El Debate, el general va expressar que creia convenient «l’existència d’una Assemblea que representés els interessos nacionals, una Assemblea electiva que pogués aconsellar el Govern en algunes matèries. Però d’aquí a vuit o deu mesos es podrà anar pensant en això».

S’esbossava així la idea de l’Assemblea Nacional, que veuria la llum mesos després i que comptaria amb el beneplàcit de no poques forces polítiques, inclòs el Partit Socialista Obrer Espanyol.

A primers de novembre, els diaris, amb l’objectiu de prendre el pols a la idea de l’Assemblea Nacional, van recollir opinions de personalitats de l’època. Els més reticents a la seva creació van ser els polítics tradicionals que havien format part dels partits dinàstics durant l’última etapa de la Restauració.

També es va preguntar a Muñoz Seca. Era el mes de novembre de 1926, i va contestar amb un autèntic pragmatisme mentre afegia una mica de pebre molt del Puerto de Santa María:

«Sí home, sí; que vingui aquesta Assemblea i que vinguin els assembleistes, i que siguin molts! Tornem als bons temps de les Comissions de forces vives amb el Diputat, també viu, al capdavant. Vegem de nou els hotels plens, i els cafès plens, i els teatres plens.

Veureu com en qualsevol coliseu apareix una alegre i vistosa companyia d’opereta. Era el gènere dels Senadors. Des que es van tancar les Corts, aquest negoci va morir. Com s’omplien les butaques del Victoria d’excel·lentíssims de Múrcia, Tarragona i Badajoz!

Visca la població flotant! Un home seriós i flotant és una mina de pessetes a la deriva. Assemblea, Assemblea!... I que jo la vegi!...»

D. Pedro sabia molt bé el que deia. Les seves obres tenien una bona acollida entre totes les classes socials, però sobretot entre els burgesos, que pretenien remeiar els mals que ells mateixos generaven amb funcions benèfiques, procurant oblidar les seves pròpies víctimes entre les riallades de les astracanades de Muñoz Seca.

L’arribada de la República no va minvar les seves ganes de satiritzar; al contrari, es va tornar encara més mordaç en les seves obres. El 18 de juliol de 1936 es trobava a Barcelona, a l’estrena de La Tonta del Rizo. Va ser detingut dos dies després a la plaça de Catalunya. El van traslladar a Madrid, passant per València, i va ingressar a la presó de San Antón. Durant aquell període va ser un estímul per als seus companys, animant a tothom i sense parar d’escriure. Estava entre reixes, però el seu humor brollava més lliure que mai, com si enfrontar-se al tràgic final el motivés a no prendre’s la vida seriosament.

El capità Sevillano, l’heroi de Cudia Tahar, explicava a la seva dona, quan aquesta anava a visitar-lo a San Antón, on havia estat detingut com centenars de militars més —la majoria sense haver participat en la sublevació—, que no entenia què feia aquell home tancat allà dins.

Manuel Azaña no sentia una simpatia especial per l’autor gadità. L'abril de 1932, en un dia atrafegat, va acudir juntament amb el president de la República i Indalecio Prieto a València. Allà, després de diversos actes, es van presentar al teatre: «vam arribar, per sort, a mitjan segon acte d’una obreta de Muñoz Seca». No cal dir que Azaña no solia deixar titella amb cap a les seves memòries.

Un mes després, el president del Consell de Ministres va ser convidat per la directiva de la Societat d’Autors, que el celebrava com a «autor novell» i confessava: «S’ho han arreglat perquè Muñoz Seca no hi assisteixi; jo vaig dir que si ell hi anava, jo no hi aniria».

Muñoz Seca havia nascut el 20 de febrer de 1879. El 28 de novembre de 1936, amb 57 anys, va ser traslladat juntament amb altres presos a Paracuellos de Jarama, on va ser afusellat. Van posar fi a la seva vida, però no amb les seves obres, ni amb les seves sàtires, ni amb el seu humor, ni amb el seu enginy, que es van venjar dels seus botxins sobrevivint a aquell macabre dia.

A Espanya hi ha una absoluta unanimitat sobre Federico García Lorca i l’absurd de la seva mort. Els qui el van matar no eren millors que els qui van acabar amb Pedro Muñoz Seca; de fet, eren de la mateixa mena.

És just recordar tots dos com dues víctimes més de les desenes de milers que van ser assassinades en aquest país per la radicalització de les postures. La història ha de ser recordada per no repetir les mateixes estupideses que van deixar ferides profundes en el passat recent.

No deixa de ser mordaç que un dels protagonistes de l’obra més coneguda de D. Pedro es digués Don Nuño Manso de Jarama:

«El bressol dels Manso de Jarama, 

a força de ser alta com cap altra,

més que un bressol es diria que és un llit».