El moviment espiritista a Catalunya: des de la burgesia als barris obrers

El moviment espírita, o espiritista, va jugar un paper crucial a Catalunya, especialment a Barcelona, semblant al seu impacte en altres grans ciutats espanyoles. Tot i la seva rellevància, molts desconeixen la seva importància.

Ningú no dubta que Hipólito Reval, nascut el 14 de novembre de 1808 a Lió (França), va ser el "pare" indiscutible de l'espiritisme, tant en l'àmbit filosòfic com, sorprenentment, en el religiós. Conegut històricament sota el seu pseudònim Allan Kardec, Reval va imprimir a l'espiritisme un profund caràcter religiós i una visió transcendent de la vida, malgrat l'oposició freqüent de sectors religiosos establerts.

Catòlic a l'origen, l'espiritisme aviat va impactar fortament en ambients protestants per estendre's ràpidament per tot Europa i els Estats Units, així com a les nombroses colònies que les diverses potències europees posseïen en altres continents.

Encara que ningú no pot assegurar amb certesa en quina data va arribar l'espiritisme a Espanya, podem afirmar amb tota seguretat que va ser molt anterior a la proclamació de la inestable i fallida Primera República (febrer de 1873-desembre de 1874).

És durant aquest inestable i revoltós període quan els escriptors més ultraconservadors i dogmàtics de l'Església Catòlica s'esforcen per fer creure al seu públic que la doctrina espírita havia arribat a les nostres terres. Aquesta insistència probablement tenia l'objectiu de desviar l'atenció de certs successos vergonyosos i menyspreables que havien passat anteriorment, alguns dels quals comentarem a continuació.

El centre principal des d'on l'espiritisme s'estendria ràpidament per tot Espanya va ser Barcelona, seguida de prop per Madrid. Tot i això, pocs anys abans ja existien grups aïllats però molt actius a Cadis i Sevilla.

En una data tan primerenca com 1854, a terres andaluses apareix una curiosa publicació de caràcter espiritista elaborada a base de fullets i amb una tirada de 3000 exemplars. L'Església actua immediatament i fa cremar a Cadis, població que gairebé amb tota seguretat va ser un enclavament primerenc de l'espiritisme espanyol –potser per la proximitat amb Gibraltar–, gairebé tots els exemplars, enmig d'un acte de fe al més pur i obscurantista estil medieval.

Poc més tard, concretament el 1860, i també a terres meridionals, apareix la que per a molts estudiosos és la primera revista “autèntica” dedicada a l'espiritisme: “L'Espiritisme de Sevilla”. La publicació, fundada per un dels principals líders espiritistes espanyols, Francisco Martí Boneval, tenia una tirada de pocs centenars d'exemplars.

Curiosament, l'espiritisme a Espanya es va introduir inicialment mitjançant sectors acomodats i liberals de la societat. A Catalunya, va ser patrocinat per aristòcrates com l'influent polític aragonès, el vescomte de Torres Salanot (1797-1870), durant les seves estades a Barcelona, i alts comandaments de l'exèrcit, del sector liberal, com el cèlebre militar i polític barceloní, el general Bassols (1797-1872).

Fins i tot hi ha una forta controvèrsia sobre el polític canari José Plácido Sansón i Grandy (1815-1875), qui va ocupar diversos càrrecs importants, inclòs el de governador civil de Ciudad Real. Alguns sectors ho consideren el primer líder i mèdium espiritista d'Espanya.

Entre el 1850 i el 1865, un gran nombre de llibres espiritistes van arribar a Catalunya, generant inquietud i malestar entre els sectors més conservadors de l'Església, que veien en aquest moviment un seriós contrincant. Tant és així que, en un assolellat matí del 9 d'octubre de 1861, el bisbe de Barcelona d'aquell moment, el doctor Palau, va ordenar cremar a l'esplanada de la Ciutadella —manada edificar pel primer monarca borbònic, Felip V, al mateix lloc on de vegades s'executava criminals— diversos centenars de llibres espiritistes.

Diversos sacerdots van assistir a l'acte, contemplant amb un fanàtic plaer reminiscent de foscos segles passats, com cremaven aquells llibres considerats “herètics” i, per a alguns, gairebé necromàntics. Un cop apagada la foguera, aquests van marxar escortats, resant les seves oracions, mentre una multitud enutjada els cridava: “A baix la Inquisició!”.

Segons una crònica de l'època, alguns seguidors o simpatitzants de l'espiritisme van recollir les cendres, i alguns fins i tot maleïen el bisbe Palau pel fervor neoinquisitorial. Curiosament, aquest líder dogmàtic va morir tot just un any després.

D'acord amb antigues cròniques espiritistes —la veracitat de les quals és dubtosa i no confirmada—, poc després de la seva mort, l'esperit del bisbe barceloní es va manifestar primer en una sessió mediúmnica a París, i més tard a Barcelona. En aquestes aparicions, el seu esperit hauria demanat perdó per la crema de llibres i animat els seus seguidors a intensificar el proselitisme. Afirmà també que al lloc de l'infame “acte de fe” sorgiria un jardí ple de flors. Curiosament, això va passar, ja que el general Joan Prim i Prats (Reus 1814-1870) va donar aquesta zona al poble de Barcelona. Els dirigents van començar a demolir la Ciutadella el 1869, i per a l'Exposició Universal del 1888, el lloc es va transformar en un espai amb flors i jardins. La suposada premonició o desig post-mortem del penedit esperit de Palau semblava haver-se fet realitat.

Un cop arrelat entre les classes altes i els militars liberals, l'espiritisme es va estendre ràpidament a les classes obreres. Citant l'historiador Ventura Subirats: “La classe obrera va convertir l'espiritisme en la religió. Era el fonament de la seva vida, els proporcionava una manera de saber què els passava als seus difunts, era en aquelles reunions on buscaven remei per als seus mals i trobaven una resposta religiosa als seus desitjos d'igualtat”.

Després de llegir aquestes paraules, no ens pot estranyar que el moviment espírita s'estengués ràpidament per tots els barris obrers de la Ciutat Comtal. Podem afirmar gairebé amb certesa que cada barri tenia el seu propi centre espiritista.

L'Església catòlica, com s'ha esmentat anteriorment, mai no va veure amb bons ulls aquesta “heretgia” moderna, que assegurava que la gent una vegada morta podia reencarnar, cosa que tirava per terra l'ortodoxa creença catòlica en la resurrecció dels cossos, i més encara, en el sempre present i temut, Infern, on havien d'anar els pecadors que incomplien els sagrats manaments.

Al principi, publicacions com la Revista Espiritista de Barcelona i El Bon Sentit de Lleida seguien de prop les directrius de la Bíblia, buscant en els versets confirmació de les seves teories reencarnacionistes. Amb el temps, però, algunes d'aquestes publicacions van començar a distanciar-se d'aquesta línia.

La influència dels espiritistes barcelonins va ser tan gran que, a finals de 1931, el Congrés Internacional Espiritista, celebrat a l'Haia, va decidir organitzar el proper congrés a Barcelona, reconeixent-la com la capital espiritista d'Espanya, superant fins i tot el seu rival, la ciutat índia de Bombai, llavors sota protectorat britànic.

El congrés es va celebrar entre els dies 1 a 10 de setembre de 1934, i va ser un complet èxit, malgrat l'enrarit ambient polític del moment. Sant Andreu, Sant Martí, Gràcia —amb un centre molt important al carrer Sant Lluís i una publicació especialitzada la redacció de la qual va estar situada a l'actual del Canó—, l'Eixample, el Poble Sec —on fins i tot durant el franquisme existia algun nombrós grup al carrer Magallanes—, i les Rondes —amb la seu de la important publicació 'La Veu de l'Anima' a la Ronda de Sant Pau— o al Poble Nou, són només alguns dels barris que van acollir centres espiritistes, convertint l'espiritisme a la “segona religió” de Barcelona, i fins i tot de tot Catalunya. Com assenyala l'historiador Jordi Ventura a la seva obra Els heretjes catalans (Editorial Selecta), fins a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola el juliol de 1936, el cementiri espiritista d'una localitat tan petita com Sant Quintí de Mediona era més important i gran que el cementiri catòlic de la mateixa població.

Amb l'esclat de la fatidica guerra civil i el posterior triomf del franquisme, l'espiritisme va ser prohibit, perseguit i condemnat, portant molts espiritistes a la presó com a moderns heretges. Tot i la persecució política, religiosa i policial a què van ser sotmesos els espiritistes barcelonins —i de tot Espanya—, podem assegurar que en barris com Poble Sec, Sant Andreu, Gràcia o Sants, els espiritistes es reunien en secret i en petits cercles tancats a cases particulars.

En arribar la democràcia, aquestes pràctiques van tornar a sortir a la llum, i en alguns casos es van obrir locals i centres visibles per a tothom, com el centre espiritista del carrer Ponent, molt a prop (per casualitat) de la llar d'Enriqueta Martí, la trucada " Vampira de Barcelona ", de qui parlem recentment en un altre article en aquest mitjà.

A la dècada de 1970, es van celebrar diversos simposis i congressos públics espiritistes a Catalunya, amb l'auspici ocasional de mitjans de comunicació i llibreries especialitzades, atraient espiritistes de tot Espanya i de l'estranger.

Sens dubte avui, com fa un segle, a Barcelona se segueixen practicant sessions espiritistes tant per persones convençudes i seguidores d'aquesta doctrina com, per desgràcia, per alguns oportunistes tant locals com estrangers que veuen en la necessitat de “contactar” amb éssers estimats morts una manera de guanyar-se la vida. Cadascú, si està interessat, sabrà discernir entre els uns i els altres.

Barcelona va ser, és, i esperem que continuï sent, una ciutat oberta, on les teories espiritistes i altres de similars són presents com a reflex fidel de l'acollida que sempre ha tingut la Ciutat Comtal cap als diferents moviments heterodoxos. La presència contínua de l'espiritisme a Barcelona no és només un llegat del seu passat, sinó també un testimoni de la seva identitat inclusiva i de la seva obertura a explorar el desconegut i allò no convencional, aspectes que, sens dubte, continuaran modelant el seu caràcter en el futur.