L'altra cara de Mossèn Cinto Verdaguer: entre Déu, la poesia i el Diable

Molt s'ha escrit sobre el poeta català més gran de tots els temps i referent de la literatura espanyola no castellana. El seu poema sobre l'Atlàntida, del qual Martí Manet va dir que tenia els seus orígens a la mitologia grega i als mites celtes, i les seves càntiques patriòtiques a la hispanitat d'Amèrica, han fet d'aquest sacerdot (1845-1902) un referent de la poesia mística, patriòtica i religiosa. Però hi ha un vessant menys conegut que sembla voler-se obviar en parlar de Verdaguer : la seva obsessió pel Diable, fins i tot pel que és esotèric i ocult en general.

Va néixer a Folgueroles (Barcelona) en una família de vuit germans, dels quals en van sobreviure només tres, i va ingressar molt jove al seminari. La seva vida es va veure enriquida per diversos viatges des del 1874 a les colònies d'Amèrica com a capellà de la companyia Transatlàntica, propietat del seu protector, el Marquès de Comillas, Antonio López, polèmic empresari i gran mecenes. Cal destacar que l'estàtua de López a Barcelona va ser retirada fa pocs anys després de protestes de grups i institucions d'esquerres, que ho assenyalaven com a esclavista. Durant aquells anys, i mentre observava embadalit les blaves aigües atlàntiques, va anar madurant el seu poema èpic: L'Atlàntida.

Sent encara seminarista, el sacerdot ja solia pensar en el dimoni en excés, encara que en la maduresa aquesta tendència aniria a més. Així, en el seu inacabat poema sobre Cristòfor Colom, fa que el Maligne aterri el navegant per intentar que aquest no arribi a descobrir el nou continent.

El seu primer destí com a rector va ser a la petita localitat de Vinyoles (Osona), on, sent jove, va plantar un llorer, encara existent, que té fama de miracler. De vegades, incondicionals de Verdaguer que acudeixen a la seva primera parròquia, s'han endut petits trossos d'aquest arbre per empeltar o com a relíquia miraclera.

La vida del mossèn-poeta continua entre misses i lectures dels clàssics i la mitologia, viatges, pràctiques de muntanyisme, i algunes estades plàcides al palau de Pedralbes, veritable enciclopèdia esotèrica feta en pedra, obra d'un altre geni amant de l'esotèric, Antoni Gaudí, amb qui va mantenir bones relacions.

Per estranyes circumstàncies i després d'escriure els dos grans poemes, la ja citada Atlàntida (1876) i El Canigó (1886), Verdaguer decideix viatjar a Terra Santa (1886). Poc es coneix realment sobre el que va passar al bíblic lloc, encara que al seu retorn el sacerdot havia canviat radicalment.

Sembla que en algun moment del seu viatge es va penedir de la seva vida, la qual havia estat més aviat ostentosa en algun moment, i va decidir radicalitzar-se en la pobresa i en portar una vida més mística. Per això, els seus objectius religiosos canvien substancialment. Asseguren alguns estudiosos que es va proposar imitar en gairebé tot sant Francesc d'Assís, un sant que fins i tot va estar a punt de ser cremat per heretge per la mateixa Església.

Les seves poesies mítiques i patriòtiques, plenes de llum, deixen pas a una obsessió pel fet devot, per un temor exagerat a Déu, i, el pitjor, a una creixent obsessió per “l'antiDéu”, pel Diable i tot allò que relaciona.

L'escriptor Milà Rodríguez dirà d'ell: “Creia que la mort i l'infern habitaven al desgraciat món de finals del segle XIX, i no hi havia instruments per combatre'l.” Per aquells anys entra en contacte amb el sacerdot Joaquín Piñol, de qui queda fortament impressionat, fins al punt de dir en una ocasió al seu jove amic, i també sacerdot Joan Güell, “Si algun dia jo emmalaltís, ves a buscar aquest sacerdot , que és el meu metge i mestre”.

El pare Piñol, que exerciria una nefasta influència sobre el gran poeta, era alhora deixeble del beatificat i ascètic carmelita lleidatà Francisco Palau Quer (1811-1872), exorcista en diverses ocasions de la ciutat de Barcelona a mitjans del segle XIX, i un dels darrers fundadors d'eremitoris —ell mateix havia estat eremita a terres lleidatanes i a la balear illa des Vedrà— als voltants de la Ciutat Comtal, concretament a la zona de Vallcarca.

El pare Piñol ja havia practicat amb regularitat exorcismes a una parròquia de Vilanova i la Geltrú, d'on va ser traslladat a Barcelona. En arribar a la capital catalana, va reunir un petit grup de catòlics ultraconservadors i va fundar la Casa de l'Oració, al número 7 de la recoleta carrer de Mirallers, darrere de la impressionant església medieval de Santa Maria del Mar. El que en un principi havia de ser un centre de pregària i estudis religiosos, va passar immediatament a convertir-se en un local dedicat a la lluita contra el Diable i on fer tota mena d'exorcismes.

En una ocasió que Piñol estava realitzant un exorcisme a una dona, va assegurar que la posseïda, per boca del dimoni, li va dir “Mai tu podràs fer-me fora d'aquest cos”, a la qual cosa el fanàtic sacerdot li va preguntar: “Doncs qui ho pot fer” , sent la contundent contestació del Maligne: “Només el Verdagueret pot amb mi”, raó per la qual, Piñol va acudir al sacerdot-poeta per demanar-li que fos ell qui realitzés aquell exorcisme. Aquest seria el primer de molts dels realitzats per l'insigne Verdaguer.

Mossèn Cinto es va deixar influenciar totalment per Piñol, i aquest alhora pel fanatisme del beat Palau. El seu principal enemic entre tots els dimonis era Asmodeu, de qui creien, tenia un especial interès a turmentar els sacerdots, i la millor defensa dels quals era invocar amb tota la fe l'arcàngel Sant Rafael.

El gran local on es realitzen els exorcismes és reformat perquè hi càpiga més gent, ja que acudeixen de tots els llocs de Catalunya, i fins i tot d'altres llocs d'Espanya, i segons alguns, del sud de França.

S'enderroquen parets i s'aconsegueix una immensa sala on al fons hi ha un curiós altar, i a la dreta i esquerra d'aquest, es col·loquen els “posseïts”, mentre els preocupats parents han de situar-se al fons de la gran sala.

Segons escrits deixats pel jove sacerdot de cognom Güell, que va ser testimoni, i en algun cas partícip de diverses d'aquelles cerimònies, alguns casos eren només simples atacs d'histèria, encara que diverses vegades es van donar tota mena de fenòmens paranormals que van omplir de por als assistents. Suposades xenoglòsies (parlar diferents llengües que es desconeixen), canvis de personalitat, sobtades baixades de temperatura (termogènesi), estranys cops a les parets (raps o tiptologia, a l'argot parapsicològic).

El cas més terrible que es coneix i del que hi ha constància va ser el de la jove de dinou anys, María Sarriá, que, després de patir crisis amb abundants blasfèmies i coprolàlies i greus convulsions, escopia per la boca vidres i agulles, els quals van ser lliurats al bisbat de Barcelona.

En la seva obsessió demoníaca, Verdaguer va assegurar en un sopar amb una aristocràtica família barcelonina que ell mateix havia estat testimoni de com l'ànima d'un home que es va negar a rebre els Sants Olis abans de morir havia penetrat al cos d'un diabòlic gat negre. Aquell comentari va aconseguir que la filla menor de la noble família de Comillas tingués de per vida fòbia i temor als pobres i afectuosos felins, per considerar-los de forma patològica “servents del diable”.

Els multitudinaris exorcismes que feien Verdaguer, Piñol i de vegades el pare Güell, van arribar a orelles de les autoritats eclesiàstiques, que els van trucar per donar explicacions. Piñol portava penjat un estrany amulet de fusta en forma de creu per combatre els dimonis, i els seus superiors li van ordenar que se'l tragués, i li van prohibir dir missa fins que es desprengués d'aquest objecte i deixés els exorcismes. A Verdaguer ho van enviar, en allò que ell mateix va qualificar d'“exili”, al llunyà santuari marià de La Gleva (Osona), per intentar allunyar-lo de les males influències de Piñol i les seves obsessions demoníaques. El tercer religiós, Güell, després de lliurar al bisbat el que ell creia “proves” de les possessions demoníaques —curiosament van desaparèixer de manera misteriosa i mai més se'n va saber—, només va ser severament amonestat.

L'Església va ordenar desmantellar la sala d'exorcismes el 23 de març del 1893; encara que un grup de prosèlits dels tres exorcistes van continuar la seva tasca a la capella Francesa de Barcelona, fins i tot anys després de la mort de Verdaguer i Piñol.

Després de complir el seu “desterrament” al llunyà santuari de la Gleva, Verdaguer va continuar amb les seves obsessions, però de forma més hermètica i críptica, i així es va decantar per l'espiritisme –molt de moda en aquells temps– que li permetia, segons ell, guiar els esperits i ànimes en pena que cercaven Déu i fugien del Maligne.

Sembla que va ser el 1895 quan el poeta va conèixer una atractiva vídua que assegurava ser mèdium, de nom Desitjada Martínez Guerrero, i que vivia en un pis miserable del carrer Botella, amb tres fills. En un assumpte ple d'interrogants i dubtes –quan no d'ocultacions–, el sacerdot sembla que va demanar prestats al seu amic, el pare Güell, una gran quantitat de diners, amb l'excusa de no permetre que un lloc “sagrat” caigués a les mans dels maçons, als quals sembla que el sacerdot veia, d'una forma gairebé obsessiva, com una mena de serfs de diable, igual que molts col·legues seus llavors i alguns encara avui. Aquests diners –uns 300 duros d'aquells temps, segons alguns– van anar a parar, així com gran part dels drets d'autor del literat, a mans de la “mèdium”, que amb això va adquirir un altre pis de més categoria a la Ronda San Antonio i va començar a vestir com una senyora acabalada i visitar les millors botigues de roba i aliments. Lògicament, aquesta relació entre el capellà i l'encara jove vídua va fer parlar molt.

Quan Verdaguer va morir el 10 de juny de 1902 a Vallvidrera, un lloc curiosament associat amb eremites i místics, seguia profundament obsessionat amb el Diable i les possessions, un reflex de la dualitat que va marcar la seva existència: d'una banda, l'afable i anomenat literat , i de l'altra, el capellà de vegades ultraconservador, consumit per una fascinació fosca cap a l'ocult i les forces tenebroses.

La vida de Verdaguer, atrapada entre l'esplendor de la poesia i les ombres del desconegut, ens interpel·la sobre la naturalesa de les nostres pròpies obsessions i creences, i com aquestes poden forjar no sols la nostra identitat, sinó també el llegat que deixem. Serà veritat que tots mantenim una batalla interior entre les nostres llums i ombres?