Retrat d'Enriqueta Martí en blanc i negre, amb expressió seriosa a la cara
OPINIÓ

'La Vampira' Enriqueta Martí: d'assassina i còmplice de la burgesia a gairebé víctima

Es coneixen almenys quatre llocs on Enriqueta va habitar a Barcelona durant aquests macabres anys

Fa uns anys, fent una conferència sobre “suposats” casos de vampirisme a Catalunya —que n'hi ha des del segle XIII— en una desapareguda sala de l'Avinguda Mistral, vaig comentar que la mal anomenada “Vampira de Barcelona” (o “Vampira del Raval”) no podia considerar-se una “vampira”, sinó una assassina, delinqüent, alcaueta per a degenerats d'alt bressol i un “monstre” com a persona.

Immediatament, es van aixecar tres noies joves, força desitjades, amb aspecte de venir d'una llarga rave i em van increpar amb crits de masclista i fatxa. No va caldre desallotjar-les, ja que, elles mateixes, puny enlaire la que semblava ser la líder d'aquella trinca woke, van marxar de la sala.

És veritat que, en els darrers anys, han estat diversos els escriptors i investigadors que han publicat força 'bonismes' sobre la qual, algun mitjà sensacionalista de principis del segle passat, va denominar “ La Vampira de Barcelona ” o “Vampira del Raval.”

Enriqueta Martí Ripollés —alguns asseguren que el seu segon cognom era Ripoll— va néixer a Sant Feliu de Llobregat un 2 de febrer del 1868 (altres fonts diuen el 1871). Sense estudis ni cultura (el més habitual en aquests temps), es va traslladar sent una adolescent, es calcula que amb 15 anys, a la Ciutat Comtal per treballar de mainadera d'una potentada família barcelonina.

Retrat d'Enriqueta Martí en blanc i negre, amb expressió seriosa a la cara

Ja fos perquè no li agradava aquesta feina, per mandra o, segons altres, per ser víctima dels assetjaments del pare de la poderosa família, va deixar aquella tasca i es va dedicar a la prostitució, pràctica que va exercir durant anys en bordells i bars propers al port de Barcelona, principalment en un parell d'establiments de baixa ral·lea situats al Portal de Santa Madrona, un dels quals va estar actiu fins fa no gaires dècades.

En aquests establiments oferia els serveis el més baix i problemàtic de la prostitució barcelonina. Un exemple serien les seves dues violentes col·legues conegudes com La Basca i la Cinc cèntims —coneguda així pels seus honoraris per servei complet— que tanta intervenció tindrien durant la terrible Setmana Tràgica de l'any 1909.

Tot sembla indicar que la jove Enriqueta, a més de dedicar-se al mal anomenat “ofici més antic del món” per una qüestió econòmica, també ho feia per veritable plaer, ja que tot apunta que podria haver tingut una inclinació cap a la nimfomania.

Amb 27 anys, Enriqueta es va casar amb un pintor vingut a menys (o, literalment, fracassat) i de poc caràcter, anomenat Joan Pujaló. La parella va viure una tempestuosa relació, ja que es van ajuntar i van tornar a separar-se sis o set vegades, cosa poc habitual en aquells temps.

A Pujaló no li faltaven motius per portar-se malament amb la seva dona; tant el seu estrany i mal caràcter, la seva desmesurada afició als homes com les seves visites professionals constants —malgrat estar casada— als bordells que ja havien estat el seu lloc de treball abans del casament, els van portar a una situació impossible.

Es rumorejava, a més, entre veïns i coneguts, que Pujaló patia d'impotència, cosa que probablement agreujava la tensió en el matrimoni, considerant la possible nimfomania d'Enriqueta.

Enriqueta, amant dels diners i la bona vida, duia dues existències molt diferents. Mentre de dia pidolava com una captaire per diferents llocs, principalment pel que actualment són els voltants de la Plaça Vicente Martorell i el carrer dels Àngels, de nit canviava els parracs per luxosos vestits amb els quals acudir als llocs més “nobles” i habituals per a la burgesia catalana; des del Casino de la Rabassada o el Teatre del Liceu, fins als establiments més selectes d'un llavors alegre, desenfadat i artístic Paral·lel.

Va ser sens dubte allà, en aquests establiments per a gent acomodada de la societat i la burgesia catalana –sense oblidar alguns títols nobiliaris– on Enriqueta va contactar amb alguns adinerats i poderosos pedòfils que buscaven “sortida” per a les seves repugnants aficions sexuals. De fet, se sap que el 1909 va ser detinguda per administrar un bordell especialitzat en nens, amb edats compreses entre els 3 i 14 anys. Aquest antre de vici estava ubicat al carrer Minerva de Barcelona i, en ell, Enriqueta tenia com a soci un jove fill d'una influent i adinerada família catalana.

Durant la detenció d'Enriqueta i el seu soci, sembla que, encara que la informació varia segons les fonts, que la policia va trobar i es va emportar una “llibreta negra” que funcionava com a “cartera de clients” d'aquest bordell. Tot i això, la llarga i poderosa mà de diversos dels seus “respetables” clients, habituals d'aquest pedòfil negoci, va aconseguir que no hi hagués judici, que el cas s'“oblidés” i que la misteriosa “cartera de clients” desaparegués per sempre.

Sense el seu lucratiu negoci de pedofília, Enriqueta es va continuar prostituint. A mesura que avançava en edat —i mai havent estat especialment atractiva—, sembla que va començar a raptar nens i utilitzar tot dels seus cossos (ossos, greixos, sang) per confeccionar pocions i ungüents destinats a combatre diverses malalties, molt habituals en una societat molt pobra i que, moltes vegades, afectaven també gent adinerada i poderosa que podia pagar-se certs “remeis”, fins i tot a costa de la vida d'innocents dels estrats més baixos de la societat.

Es coneixen almenys quatre llocs on Enriqueta va habitar a Barcelona durant aquests macabres anys: als carrers Tallers, Picalquers, Jocs Florals i Ponent (posteriorment Joaquín Costa), així com a Sant Feliu de Llobregat. En almenys dos d'aquests domicilis, va ser desallotjada per impagament del lloguer.

La desaparició de nens, principalment a les zones més desafavorides, era un fenomen freqüent en aquella època. No tots els casos es poden atribuir a Enriqueta, això és clar, atès que hi havia altres criminals involucrats en aquest repudiable negoci. Tot i això, la desaparició de Teresina Guitart Congost, el 10 de febrer de 1912, va disparar les alarmes. Una setmana després, una veïna anomenada Claudia Elías va afirmar haver vist la nena treta a l'habitatge d'Enriqueta.

El descobriment d'Elías es va difondre entre els veïns, i un, un matalasser del mateix carrer, va informar un policia. L'agent, al seu torn, va notificar immediatament el superior, el brigada Ribot.

Retrat d'Enriqueta Martí en blanc i negre, amb expressió seriosa a la cara

El 27 de febrer, el brigada, juntament amb dos agents i sota l'excusa sanitària d'un galliner a la vivenda, van registrar el pis d'Enriqueta. Allà van trobar la nena raptada feia poc, a més d'una altra nena que l'Enriqueta afirmava ser la seva filla, cosa que es va descartar després de proves mèdiques que van demostrar que mai no havia donat a llum. A més, van trobar nombrosos flascons amb pocions, un sac ple de roba infantil ensangonada i un gran ganivet tacat de sang sobre una taula. Curiosament, anys més tard, vaig saber que Enriqueta era una bona i habitual client d'una ganiveteria vuitcentista al carrer del Carme, ara tancada des de fa unes dècades.

Un cop detinguda i després d'inspeccionar els diferents pisos on havia viscut, es van trobar nombrosos ossos i restes humanes (alguns diuen que també d'animals), presumiblement utilitzats per elaborar els seus ungüents i cataplasmes, venuts a clients acabalats per tractar malalties comunes i mortals de l'època, com ara la tuberculosi.

A la seva última residència al carrer Ponent número 29, es van trobar diverses llibretes i papers, alguns amb receptes macabres per a les seves pocions. Segons tots els indicis, també es va trobar una llista extensa amb noms i cognoms d'individus i famílies influents de l'alta societat i burgesia catalana: empresaris, banquers, polítics, metges i, possiblement, fins i tot algun bressol noble.

Les autoritats van intentar per tots els mitjans que aquesta llista no es fes pública i, fins i tot, es va comunicar per mediació d'algun diari que aquella llista amb prohoms i conegudes famílies de la classe alta catalana estaven relacionades amb “caritatives” donacions que li havien fet Enriqueta en els seus temps de captaire, una explicació que, lògicament, no va convèncer ningú. Les autoritats tenien encara molt present la recent i sagnant Setmana Tràgica i hi havia preocupació per evitar una altra revolta popular si una informació com aquella sortia a la llum.

Un cop a la presó de dones de Reina Amalia, van sorgir diverses incògnites i versions sobre Enriqueta. Encara que inicialment es va negar a revelar els noms dels seus clients acabalats i poderosos, i va intentar involucrar innocents, eventualment va decidir fer pública part de la seva llista de clients privilegiats. Això ho va fer després d'un intent fallit de suïcidi, tallant-se les venes amb un ganivet de fusta.

Per prevenir un altre intent de suïcidi, que hagués estat mal rebut per la població que anhelava veure-la jutjada i conèixer la llista dels seus clients, les autoritats li van assignar una “presa de confiança” per vigilar-la constantment.

La matinada del 12 de maig de 1913, gairebé un any i tres mesos després del seu arrest, la mal anomenada “Vampira de Barcelona”, va morir a la presó. La causa oficial va ser càncer d'úter, encara que, lògicament, hi va haver més versions. Des de la qual parlava d'un linxament per part de les companyes de presó, fins a una altra, menys coneguda, que assegurava que aquella nit se li va obrir la porta de la presó a un sicari que va acabar amb ella per encàrrec d'algú (o alguns) que temia ser descobert i que el seu respectable nom es fes públic davant aquest cas menyspreable.

Enriqueta es va emportar a la tomba, al cementiri de Montjuïc, els seus secrets i els noms dels seus immorals clients. Algun mitjà sensacionalista de l'època la va batejar com la Vampira de Barcelona, i així ha passat a la crònica negra del nostre país.

Tot i el seu sobrenom i els seus actes, en els darrers anys alguns semblen voler justificar o negar els seus comprovats crims i degenerats negocis. Fins i tot algun investigador l'ha volgut fer “màrtir” i víctima d'un suposat bordell propietat d'alguns policies al Raval de llavors. Al pas que anem, potser aviat apareix algú demanant que se li dediqui un carrer…

Sigui com sigui, Enriqueta va ser un ésser degenerat i assassí al servei d'altres gents tan depravades com ella, però amb respectables cognoms i comptes bancaris ben proveïts. La violència i crueltat dels seus actes li podria vextrem moltes etiquetes, però cap d'elles seria la de “vampira”.

No deixem, però, que la falsa etiqueta vampírica d'Enriqueta ens faci pensar que a Catalunya no hi ha hagut suposats casos de vampirs clàssics. Sobre aquests “no morts” cinematogràfics, aprofundirem en futures ocasions, obrint la porta a més capítols desconeguts de la nostra història.

➡️ Opinió

Més notícies: