Joventut, educació i civisme, quo vadis?

Normalment, quan escrius un article o reportatge, tens com a missió primordial informar—també formar i entretenir, si es pot— el lector; encara que en certes ocasions, l'autor necessita escriure aquest article per una raó concreta i fins i tot personal.

És aquest cas.

A l'article d'avui, deixant per una vegada els meus habituals temes més heterodoxos i misteriosos, necessito fer –prego no ser malinterpretat– una catarsi. I, quan faig servir aquesta paraula d'origen grec, és perquè necessito “netejar” la meva ment d'algunes coses que veig gairebé diàriament i, potser sigui degut a la meva edat ja veterana oa les meves conviccions, em costa molt entendre i fins i tot acceptar.

M'ha motivat aquest article, cosa que sens dubte pot semblar nimia, simple, sense importància per a una gran quantitat de persones, però que va ser el detonant per decidir-me a escriure'l.

Fa uns dies, camí de la Plaça Françesc Macià —abans Calvo Sotelo— vaig passar per davant d'una biblioteca pública situada al carrer molt transitat Urgell.

Per accedir a aquest edifici hi ha dos accessos: una porta giratòria –expressió molt comuna a la política espanyola– i una segona clàssica, la porta de tota la vida, que has d'obrir per entrar o sortir.

Quan anava a accedir a l'interior, vaig veure que darrere meu hi havia una senyora més o menys de la meva edat, amb un nen, suposo que el seu nét, i una altra noia jove, que sens dubte no aspirava a cap premi a l'elegància i, després passar al meu costat, vaig sospitar que tampoc era una fan incondicional dels desodorants.

Vaig cedir el pas a totes dues mentre subjectava la porta.

La senyora amb el nen, després de somriure'm, em va donar les gràcies educadament. La noia que feia olor de “humanitat”—que diria el meu admirat i estimat col·lega Juan Eslava Galán— es va molestar i es va negar que li cedís el pas, i em va deixar anar una sasca, atuando-me i assegurant que allò de “cedir el pas a les dones” era una cosa “d'altres temps i molt masclista”.

Com que el destí no m'ha concedit la virtut de la paciència, li vaig tornar el zasca, fregant el meu comentari clarament el que ara s'anomena ser “políticament incorrecte”.

No accepto que, davant d'un gest que per mi sempre ha estat, és i serà d'educació i gentilesa, una persona —evitaré anomenar-la ninata maleducada— es posi una cosa semblant a la vora.

Afegeixo a allò dit que a mi, potser per ser un admirador impenitent de l'escriptor i ex reporter de guerra cartagener Arturo Pérez-Reverte, o senzillament perquè sóc així de rar des de fa anys, el tuteig gratuït d'algú que no conec de res —i a sobre si és amb to maleducat i per edat pot ser gairebé la meva néta— no m'omple precisament de goig i fraternitat.

Allò no va deixar de ser un petit incident sense cap transcendència, però em va portar a pensar de nou, ja que fa anys que ho tinc clar, que a la nostra societat actual existeix una part de la joventut, no generalitzo, quedi clar —encara que per desgràcia és nombrosa i va in crescendo— que allò que sempre hem anomenat educació, li és tan aliè i indiferent com el cicle reproductiu de la iguana centreamericana.

I, potser sigui només la meva manera de pensar, aquesta manca d'educació en molts joves és perquè el que abans es consideraven virtuts, ara es veuen com “coses d'altres temps”, “ximpleries de carques”, “manies de puretes” .

Abans de passar a expressar algunes consideracions, comentaré un altre cas que em va tocar viure, malauradament, durant uns quants mesos.

Fa dos hiverns la meva dona va haver de ser intervinguda quirúrgicament en què per mi és el pitjor hospital de Barcelona.

El que havia de ser una operació –artroscòpica– amb un trajecte postoperatori màxim de dos mesos, es va convertir en una carnisseria per part del prepotent metge, i la recuperació fins a l'alta mèdica definitiva va durar sis mesos i una setmana. Durant gran part d'aquell mig any la meva dona va tenir, i encara sort, que es va desplaçar amb crosses.

Cada cop que agafàvem el transport públic —hem de cuidar el planeta i, a més, certs automòbils “veterans” ho tenen difícil per circular diàriament pels carrers de la Ciutat Comtal, per molt ITV que hagis passat— podia observar com molts joves ( i no tan joves) anaven còmodament asseguts i absorts mirant els seus mòbils, i, encara que aixequessin el cap i veiessin una seixantena amb crosses, es mostraven incapaços de cedir-li el seient.

Només en algunes ocasions va passar el contrari i puc assegurar que, en totes aquestes excepcions, els joves dels dos gèneres que es van aixecar eren d'origen hispanoamericà, fins i tot dues vegades nois amb clars trets orientals.

En una de les ocasions, una noia, gairebé adolescent, anava asseguda al bus —Línia V11— als seients reservats a persones grans, embarassades i persones amb problemes de mobilitat. Veient que no s'aixecava malgrat veure la situació, algunes persones, inclosos lògicament la meva dona i jo, li demanem educadament que cedís el seient, ja que estava reservat a certes persones, i es va armar, ja que no li donava la gana de fer-ho.

Exposats aquests casos, ara ve la reflexió o, més per ser més precisos, la meva opinió. Però abans em prendré la llibertat de recordar la frase famosa i encertada del militar cors Napoleó Bonaparte: “L'educació d'un nen comença vint anys abans del seu naixement, amb l'educació dels seus pares”.

Que molts joves desconeguin o, en alguns casos, fins i tot menyspreïn i es mofen de l'educació —de vegades fins i tot del civisme— no és un tema d'ADN, canvis fisiològics de l'espècie, el famós canvi climàtic —del qual no dubto ni per un moment— ni altres martingales.

La culpa la té una societat que, de tan “bonista” que vol ser, de vegades menysprea el que des de sempre havien estat considerats valors, i en força ocasions converteix en gairebé exemplars els mals costums, ja que “són la moda” o per a alguns són “el progrés i l'avenç davant de la forma caduca i antiquada de pensar de pares i avis”.

Potser és que, deixant les classes, potser avorrides, que en els meus temps escolars es deien “urbanitat” i fins i tot les havies d'estudiar com a assignatura a les aules, a casa meva em van inculcar certs valors, igual que vaig fer jo dècades més tard sent pare .

Potser és que, per sort i orgull per a mi, la meva infància, adolescència i primera joventut va transcórrer al món de l'escoltisme (boy scouts), concretament als Scouts-Exploradors d'Espanya. Allí, primer com a llop i després a la tropa, em van ensenyar l'educació, el civisme i el respecte als altres, principalment als grans. Més tard, ja com a comandament, vaig ser jo qui va ensenyar aquests valors als xavals, considerant-los fonamentals per a una societat sana.

Quan es perden principis com l'educació i el respecte als altres, principalment a la gent gran, aquesta societat passa a estar malalta, i, en alguns casos, ja directament podrida.

No se m'acut pensar que quan certs joves es comporten així és per algun canvi intern. La mala educació i l'incivisme, tots dos de moda i habituals per desgràcia, s'adquireixen en molts casos per contagi del que ens pot envoltar.

Si encara avui a la meva edat, quan viatjo en transport públic, m'aixeco per cedir el meu seient a una dona embarassada, a una persona gran —que potser tingui la meva mateixa edat— o algú que porta bastó o crosses, ho faig perquè, a mi cervell, ja han quedat gravats, de manera gairebé disciplinada i des de fa moltes dècades —massa ja— les bones formes i costums que em van inculcar des de petit.

És veritat que, veient el comportament públic d'alguns dels nostres polítics —que se suposa que haurien de ser un exemple per a la ciutadania— no és estrany que, una part dels joves que estan formant la seva futura manera de comportar-se, siguin com són.

Poques persones dubten que la societat ha d'avançar, deixant enrere molts dels defectes i els errors socials que vam tenir abans; encara que, de la mateixa manera, també és veritat que hauríem d'intentar recuperar aspectes socials que, degut a molt discutibles maneres de pensar de certa gent molt “progre”, han convertit les virtuts antany en “costums retrògrades” per a ells.

Una societat on, per suposadament ser més “moderna i avançada”, no es respecti, ensenyi i promogui entre els més joves l'educació i el civisme, és una societat que està condemnada al fracàs.

En els meus i molts anys de vida he conegut i tractat alguns grups tribals de llocs “exòtics”, gent que no sabia —almenys llavors— què era un telèfon (ja no diguem un mòbil!) i, en alguns casos, encara caçaven amb arc i fletxes.

Ja fos a terres africanes o d'Iberoamèrica, puc donar la meva paraula que tots ells, sense importar a quina ètnia pertanyessin, mostraven, com a mínim, un gran respecte pels seus grans. No era un respecte obligat per por del càstig, sinó una cosa que els nens i nenes portaven molt gravat al seu interior des de ben petits i que hi perdurava durant tota la vida.

Expressada la meva opinió sobre això (al cap ia la fi, és només la meva visió personal), demano disculpes si he pogut ofendre o molestar algú amb les meves paraules. Si algú se sent molest i vol insultar-me, anomenant-me carca, “dinosaure”, anacrònic, ultraconservador o altres floretes, comprenc i accepto que ho faci. Encara que, això sí, li agrairé de cor que ho faci amb educació, ja que un ésser humà, i encara més una societat, sense educació és una cosa que, més tard o més d'hora, farà molta olor, especialment amb la calor.