I si guanyem?

En realitat, la política catalana no és un gran misteri. Es tracta d'una partitocràcia com qualsevol altra. La seva particularitat, això sí, és al discurs independentista, que és com un xiclet infinit. Sobre plans, aquesta situació es resoldria amb un referèndum. Però només això: sobre plànols. Perquè, més que el referèndum, allò que el processisme necessita és la reivindicació del referèndum.

Una de portuguesos

Això és verídic. Fa temps, jo era a Galícia amb un amic (R.I.P.) que em deia que si els espanyols som particulars els portuguesos són per donar-los menjar a part. M'ho va il·lustrar amb una anècdota.

Estava ell en un restaurant, menjant, i tenia al costat una taula de portuguesos; es coneix que era l'època dura del crac del 2008. Els portuguesos debatien entre si sobre com treure de la crisi el seu país. En un moment donat, un va oferir una solució: “Declarem la guerra als Estats Units, ens conquisten i ens convertim en l'Estat número 51”. Tot seguit, es va fer un suggestiu silenci a la taula fins que un altre dels portuguesos va dir: “Mais... I si guanyem?”.

Papà, què és el procés?

Deixem per ara els portuguesos a Portugal. Dèiem: Què és la política catalana? El cas particular d'una partitocràcia. I s'ha acabat. Tota la resta és soroll i el folklore que qualsevol partitocràcia necessita presentar com a transcendental; però res: folklore, sentiments i màrqueting polític. Allò que es pot tocar amb les mans és això: una partitocràcia. I en un ambient tan sorollós com aquest és difícil assenyalar fins a quin punt això és així.

Per captar l'assumpte en tota la seva extensió fem el que s'anomena una definició ostensible, és a dir, definir alguna cosa indicant un exemple. Papa, què vol dir 'verd'? I assenyales la gespa. Papà, què és 'dos'? I assenyales dues nous. Això és una definició ostensible. I si es tracta de la política catalana cal procedir radicalment així. En cas contrari, a la mínima ja estarem empantanegats amb la democràcia, els drets humans, 1714, volem votar, a l'Alguer es parla català i d'altres.

Doncs total, la definició ostensible: imaginem l'Aragonès de torn i el Sánchez de torn. Estan reunits a Palau. Per allò del folklore, Aragonès diu “Bé, president, idealment nosaltres buscaríem un referèndum perquè pensem que el dret a la...”. Aleshores, el president espanyol l'interromp i li diu “el mes que ve”. Es fa un silenci, com el dels portuguesos. Us imagineu la cara d'Aragonès? Sí? Doncs aquesta cara, exactament aquesta cara, és la definició ostensible de la política catalana. Papà, què és el procés? La cara que se li quedaria a un president de la Generalitat si li donessin el referèndum. I encara falta una cosa més per completar el quadre.

Prohibeix-me el referèndum

Moltes vegades s'ha dit que els 'indepes' estarien en un compromís si de sobte haguessin de muntar un Estat propi. I, efectivament, hi ha raons per sospitar-ho. Perquè si et sorprèn que t'espiï el CNI, prepara't si aconsegueixes la independència. I amb el màxim – i sincer – respecte a la persona: algú com Ruben Wagensberg potser no sigui el paradigma d'algú capaç de bregar amb el cru, crudíssim, realisme de la política de veritat.

El cas és que una victòria del 'sí' al nostre hipotètic referèndum parla del futur, del problema futur que tindria el processisme si de sobte hagués de fer política d'alt nivell. Però a nosaltres ens interessa el present. I el que explica el present – la partitocràcia catalana – no és la hipotètica victòria del 'sí', sinó la del 'no'. O sigui, Mais... I si perdem? Aquesta és la situació que, juntament amb la cara d'Aragonès, ja ens permet veure fins on arriba la lògica de la partitocràcia. Què farien Junts i ERC en aquest cas? Què passaria si perdessin aquest referèndum sorpresa? I aquí hi ha la clau de la política catalana: res, no passaria res.

Perquè quan el processisme demana un referèndum. Com ho demana? Que si guanya el 'sí' sí que passi alguna cosa i si guanya el 'no' que no passi res? El processisme portat a la seva màxima expressió seria la situació en què, després de perdre un referèndum, mantinguessin les institucions, el sistema electoral que els beneficia, la infraestructura de 'chiringuitos', les subvencions a la premsa, el control de l'educació i, sobretot, la reivindicació d'un altre referèndum. Vaja, el que els dona menjar ara .

En fi, que la mediocritat de la classe política processista – i espanyola també – és tan desarmant que el problema el tindrien en qualsevol dels dos sentits. Mais... I si guanyem o si perdem? O el que és perfectament equivalent: I si ens donen el referèndum?