Miguel de Unamuno, de tots i de ningú

En els últims dies de 1936, Miguel de Unamuno jeia tancat a casa seva del carrer Bordadors de Salamanca, convertit en un «espanyol desterrat a Espanya», vigilat per una policia que ell sospitava encarregada de mantenir-lo com a ostatge. Aquell home, que havia estat el rector vitalici i la consciència d’una nació, moria en la més absoluta soledat ideològica, repudiat per «els hunos» i «els hotros».

La seva figura, titànica i paradoxal, s’ha convertit amb el temps en un camp de batalla on l’imaginari històric, la propaganda i la literatura han teixit una xarxa de mites que enfosqueixen l’home de carn i ossos. Avui, des de l’esquerra i la dreta, s’intenta reivindicar un Unamuno que, en realitat, mai no va voler ser de ningú més que de si mateix i d’una veritat que li feia mal com una malaltia física.

Unamuno i la República

Per comprendre l’Unamuno del 36, cal entendre primer el seu desencís amb el règim que va ajudar a portar. El 14 d’abril de 1931, Unamuno va ser una figura clau, proclamant la República des del balcó de l’Ajuntament de Salamanca. Aquelles imatges del vell professor, agafat del braç per la bicefàlia socialista representada per Prieto i Largo Caballero, aviat es van desdibuixar per la intensitat del seu individualisme visceral i la seva aversió als dogmes de partit. Va deixar molt aviat la política activa, perquè sol ser un espai on els egos només poden ser recollits pels líders, i la resta ha de guardar el seu en pro d’un sotmetiment que no alteri les dinàmiques de la “causa”. Ja el 1931 advertia: «No vull programes. No soc home de programes, sinó de metagrames».

El seu enfrontament amb Manuel Azaña no va ser només personal, sinó ideològic. Unamuno veia en la Llei de Defensa de la República i en la gestió de les autonomies una amenaça a la unitat liberal d’Espanya i una burocratització de l’Estat. Per al 1932, la seva sentència era lapidària: «No donaré ni un visca a la República, tot i desitjant que visqui». Aquest desacord es va aprofundir amb la rebel·lió de 1934, que Unamuno va viure com el preludi d’una guerra civil, escrivint aleshores: «Estem en plena guerra civil. O revolució, que és igual».

Unamuno temia, per damunt de tot, la tirania de les masses i la pèrdua de la llibertat individual. El 1936, veia la joventut espanyola «degenerada» i «mentecata», arrossegada pel «feixisme» o el comunisme, convertint-se en un ramat incapaç de pensament crític. La seva por era que el liberalisme del segle XIX, que ell encarnava, sucumbís davant els totalitarismes del segle XX.

L’Unamuno dels revoltats

Quan el 19 de juliol de 1936 esclata la sublevació, Unamuno es troba a Salamanca, una ciutat que cau immediatament sota control militar. En un acte que molts van considerar una traïció incomprensible, el vell rector es va adherir inicialment al bàndol rebel. Per què? Les fonts suggereixen que Unamuno va interpretar el cop no com la fi de la democràcia, sinó com un «aixecament plebiscitari» o un pronunciament liberal decimonònic destinat a rectificar els desordres de la República. No era l’únic que pensava d’aquesta manera, entre els mateixos militars que es van alçar hi havia abundants espases que ja s’havien desenvainat per portar la República i que ara ho feien per restaurar l’ordre. Aquesta idea, amb la barbàrie dels assassinats del primer semestre de la guerra, es va anar radicalitzant i els extrems ho van dominar tot, no deixant lloc per a qui encara advocava per la moderació.

Unamuno va creure veure en els militars una força capaç d’imposar l’ordre davant l’anarquia que ell detestava. Va acceptar ser regidor del nou ajuntament rebel i, després de ser destituït del seu rectorat pel govern d’Azaña a l’agost, va ser restituït pel govern de Burgos, convertint-se, potser sense saber-ho del tot, en un instrument de propaganda per als sublevats. Fins i tot va arribar a donar 5.000 pessetes a la causa nacional, una suma enorme per a la seva precària economia, tot i que és probable que fos fruit de la pressió social i la detracció d’havers imposada als funcionaris.

La propaganda franquista va explotar la seva figura sense pietat. Es van difondre entrevistes amb corresponsals estrangers (com la de Le Petit Parisien o la de Knickerbocker) on se li atribuïen frases sobre la lluita entre «civilització i barbàrie». Tot i que algunes declaracions eren autèntiques, moltes van ser convenientment modelades o tretes de context per presentar l’intel·lectual més famós del país com un fervent partidari de la nova Espanya que emergia, cosa que Unamuno mai no va ser. Mentrestant, a la zona republicana, se’l caricaturitzava i se’l donava per mort moralment; un diari comunista titulava: «Unamuno al servei del feixisme». Alberti no va trigar a publicar a la revista El Mono Azul el nom del professor, que va ser protagonista d’una de les seves temudes columnes titulades “A Paseo”.

La realitat de la guerra no va trigar a colpejar la consciència d’Unamuno. Salamanca s’havia convertit en una presó a cel obert on regnava el terror. Els seus amics i coneguts van començar a desaparèixer. L’assassinat de Casto Prieto Carrasco, alcalde republicà i amic íntim, i de José Andrés y Manso, va ser el primer gran cop. Després vindrien les detencions d’Atilano Coco, el pastor protestant, i del seu alumne predilecte, Salvador Vila, rector de la Universitat de Granada.

Tancat en la seva soledat, Unamuno va començar a escriure El ressentiment tràgic de la vida, unes notes esgarrifoses on vessava la seva angoixa. Allà va encunyar els termes «hunos» i «hotros» per referir-se als bàndols enfrontats, concloent que tots dos estaven esquarterant Espanya. Es va adonar que la «civilització» que deien defensar els militars no era tal, sinó una «militarització africana pagano-imperialista». L’odi i l’enveja, motors de la història espanyola segons ell, s’havien apoderat de tot. «En gairebé tots s’encén l’odi, en gairebé ningú la compassió. Fa fàstic ser home», va escriure.

La seva tasca com a rector en aquells mesos va ser un calvari burocràtic i moral. Es va veure obligat a tramitar expedients de depuració de mestres, una tasca inquisitorial que repugnava al seu esperit liberal. Tot i que va intentar intercedir per alguns detinguts, com Atilano Coco, les seves gestions van ser en la seva majoria inútils davant la maquinària de mort que planava sobre Salamanca, tot i que la ciutat lleonesa no era l’única que vivia nits de terror i de trucades a portes, un paral·lelisme macabre planava també sobre els carrers de Madrid, Barcelona, Sevilla, Burgos o València. Els executors resaven el Rosari, a Marx o a Bakunin, però el dit que premia el gallet contra els qui no podien defensar-se era el mateix, era el dit d’un assassí.

Aquell 12 d’octubre: Què va passar realment?

L’episodi més cèlebre i mitificat de la vida d’Unamuno és, sens dubte, l’acte del 12 d’octubre de 1936 al Paranimf de la Universitat de Salamanca. La història ha transformat aquest esdeveniment en un duel de titans entre la Intel·ligència (Unamuno) i la Mort (Millán Astray). Tanmateix, les fonts documentals permeten matisar la llegenda construïda posteriorment, principalment per Luis Gabriel Portillo i Hugh Thomas.

Aquell Dia de la Raça, (que així s’anomenava durant la Restauració i la República i se celebrava també en molts països hispanoamericans) Unamuno presidia l’acte en representació de Franco. Els oradors, especialment el catedràtic Francisco Maldonado, van llançar atacs furibunds contra la «anti-Espanya», assenyalant explícitament independentistes bascos i catalans com a càncers de la nació. Unamuno, basc de naixement, va gargotejar notes al revers d’una carta: «Vèncer i convèncer», «Odi i compassió», «Catalans i bascos», «Rizal».

Quan va prendre la paraula, improvisant, no va ser per llançar un discurs perfectament estructurat com de vegades es presenta al cinema, sinó per desfermar la seva consciència. És molt probable que digués la famosa frase: «Vencereu, però no convencereu», perquè ell mateix ho va confirmar dies més tard en una carta i en un manifest. Va defensar que vèncer requereix força, però convèncer requereix raó. Va criticar l’odi i la manca de compassió, i va invocar José Rizal, l’heroi filipí afusellat per Espanya, com a exemple de la brutalitat imperialista, cosa que va ser una provocació directa als militars presents.

La reacció de Millán Astray va ser violenta. Va cridar «Mori la intel·ligència!»? No hi ha una gravació que ho confirmi, però el mateix Unamuno va anotar als seus papers: «Mori la intel·lectualitat i visca la mort». El que és segur és que hi va haver un tumult, crits de legionaris i falangistes, i que l’acte va acabar en una tensió insuportable. Les fotos de la sortida, tanmateix, mostren una escena ambigua: Unamuno no surt fugint, sinó envoltat de gent, i en una imatge fins i tot sembla acomiadar-se de Millán Astray. Això no nega l’enfrontament, però suggereix que la ruptura pública i total es va consumar més en els dies posteriors, amb la seva destitució i aïllament, que en un sol instant cinematogràfic. És molt probable que Millán cridés Visca la mort!, lema legionari que ell mateix va encunyar uns anys abans, però és molt poc probable que l’acompanyés amb un Mori la intel·ligència! Millán no era, precisament, un militar poc format. Havia estat oficial d’Estat Major, tot i que hi va renunciar per poder ser destinat al front, i el seu nivell acadèmic era molt superior a la mitjana. Parlava diversos idiomes i tenia una sòlida experiència internacional. Tot sembla indicar, ja que l’única font que certifica la frase completa va ser un article de Luis Gabriel Portillo, que el 12 d’octubre era a Madrid, i que va escriure aquesta història en un mitjà londinenc el 1941.

Després del 12 d’octubre, Unamuno va ser destituït del seu càrrec de rector i expulsat del Casino de Salamanca. Va quedar reclòs a casa seva, sumit en una depressió profunda, rellegint tragèdies de Shakespeare i sentint com Espanya se suïcidava. «M’insulten els rojos... Em destitueix Madrid; em restitueix Burgos. I després em destitueixen els meus companys», va escriure amb amargor.

La seva mort, el 31 de desembre de 1936, l’últim dia del pitjor any de la història d’Espanya, va marcar l’inici de l’apropiació política de la seva figura. Falange Española, malgrat que Unamuno havia menyspreat els seus mètodes i la seva retòrica («immunda falangeria», va arribar a anomenar-la en privat), es va apoderar del seu enterrament. Va ser portat a coll pels falangistes, que van aixecar el braç davant la seva tomba al crit de «Present!». Va ser l’últim acte de violència contra la seva voluntat: enterrar com un dels seus qui havia mort abominant d’una causa i de l’altra.

Hi ha estudis recents que qüestionen si algú el va ajudar a morir, però no és objecte d’aquest article i fins que no estiguin perfectament presentats i admesos no crec que hagin de ser tinguts en compte.

Ernesto Giménez Caballero va escriure a la premsa l’endemà, intentant integrar Unamuno en l’esperit de la «nova Espanya», mentre que, des de l’exili republicà, intel·lectuals com Antonio Machado reivindicaven que Unamuno havia mort «en guerra» contra els traïdors d’Espanya.

Unamuno: De tots i de cap

Avui, gairebé un segle després, la figura d’Unamuno continua sent objecte de desig i disputa. L’esquerra busca en el seu discurs del 12 d’octubre la icona antifeixista, el defensor de la raó davant la barbàrie. La dreta conservadora intenta rescatar el seu patriotisme, la seva fe religiosa i la seva crítica ferotge als nacionalismes i al govern del Front Popular per justificar les seves pròpies postures.

Però Unamuno es resisteix a ser etiquetat. Va ser l’home que va cridar «Abaix el Rei!» i després va avorrir la República dels polítics; el que va donar suport a l’alçament militar per després denunciar el seu «estúpid règim de terror». Va ser un home de contradiccions, sí, però d’una coherència interna ferotge: la de la llibertat de consciència, la de pensar per si mateix, la de la tossuderia de qui no es conforma, la de l’incòmode que no s’alinea amb seguiments mesiànics a mediocritats.

Com ell mateix va deixar escrit per al seu epitafi, només buscava dormir en el «misteriós llar» del Pare Etern després del «dur bregar». La seva tragèdia, que és també la d’Espanya, va ser la impossibilitat de trobar una «pau en la guerra» veritable. Unamuno no és dels hunos ni dels hotros. Unamuno és, i sempre serà, de qui s’atreveixi a pensar amb llibertat, encara que això signifiqui quedar-se, al final, completament sol.