Josep Costa contra Lluís Llach: Ara implosiona l'ANC

Acostuma a atribuir-se a Mark Twain la màxima que, a l'hora de determinar l'origen d'un problema, l'errada sol consistir a infravalorar el poder i l'abast de l'estupidesa humana. Què té a veure això amb els embolics interns de l'ANC? Absolutament tot.

Per començar, a l'enrenou en xarxes socials, s'han pogut observar casos de persones que avui, al començament del 2025, continuen pagant quotes a Òmnium Cultural, l'ANC i el Consell per la República. Un s'estremeix en imaginar els abismes d'estupidesa on viuen atrapades aquestes ments. Res del que va passar des del 2017, la profusió babilònica de mentides, fraus, covardies i traïcions, res no ha estat percebut per ells. No saben que Puigdemont va investir Pedro Sánchez, no saben que ERC va investir Illa, que els exiliats han tornat acatant el Suprem, que fins i tot Valtònyc clama contra el lladronici continuat de l'aparatchik de Waterloo. Res, no saben res de tot això.

 Com passa amb les ridícules eleccions al Consell de la República, les pugnes de poder a l'ANC venen a oferir el trist espectacle d'uns nàufrags lluitant per les quatre fustes que encara els mantenen a la superfície després de la catàstrofe. Josep Costa intenta fer valer una minoria de bloqueig davant de Lluís Llach, mentre un cor de tietes impressionables tremolen d'angoixa I redoblen el pagament de quotes a tot ‘tinglado’ processista, no sigui cosa que Toni Comín no pugui navegar en veler amb els seus joves amics.

En el món real, aquests assumptes no importen a ningú, però en el que queda del microcosmos processista es viuen com si hi estigués en joc el destí de la humanitat. Hi pot haver alguna cosa més còmicament irrellevant que les minories de bloqueig al secretariat d'una organització zombi com l'ANC?

Respecte de Josep Costa: ja hem escrit aquí que el seu principal mèrit consisteix a parpellejar molt poc, cosa que li confereix un cert aire de ninot diabòlic i contribueix a donar una falsa impressió de vivacitat. En realitat, s'ha anat baixant de tots els trens als quals ha pujat, per poder quedar-se amb el rol de purista insubornable. Ara mateix, ja només li queda la tertúlia monstruosa que comparteix amb Vicent Partal i Albano Dante-Fachín, en què presumeixen de tenir les solucions a tot, això sí, sense explicar mai per què no posen aquestes solucions en pràctica. La cosa de fet té certa lògica, perquè Albano és un altre desertor incapaç d'articular dues idees amb sentit, i el bo de Partal massa té amb continuar respirant sense ennuegar-se.

L'ANC pot entrar en un bloqueig operatiu permanent? Aquesta no és en realitat la pregunta, la qüestió és si algú podria distingir una ANC bloquejada d'una operativa. Perquè a banda de cobrar les quotes a les tietes, ningú sap exactament a què es dedica l'ANC a part de patrocinar infinites xerrades dels senyors Llach i Pesarrodona en teatres i ateneus, davant de grupets de jubilats congestionats i àvies amb massa temps lliure.

Per ser justos, cal reconèixer que l'ANC ha presentat últimament un “full de ruta”, que pot servir perfectament, si s'imprimeix en paper barat, per embolicar entrepans o figuretes de porcellana. Un bonic exemple de reciclatge d'escombraries, en aquest cas d'escombraries intel·lectuals: processisme ecosostenible.