Melilla, la porta africana dels Reis Catòlics

El setembre de 1497, tot just cinc anys després de la rendició del Regne Nassarita de Granada i cinc abans que Carles V veiés per primera vegada la tènue llum del sol de Flandes, un grapat de soldats castellans van desembarcar a la costa nord-africana. No hi van arribar amb la pompositat d’una gran croada ni amb la magnificència d’una expedició reial. El seu comandant no era un general de la Corona, sinó un noble andalús que buscava reforçar la seva posició davant dels Reis Catòlics. No obstant això, aquella operació va obrir les portes a importants esdeveniments dels segles posteriors de la història d’Espanya: l’inici de la presència castellana permanent al nord d’Àfrica. Tal dia com avui, 17 de setembre de 1497, es va prendre Melilla.

Cinc segles més tard, la plaça continua sent indiscutiblement espanyola i la seva multièticitat es respira a cada cantonada.

La conquesta de Granada (1492) va suposar el tancament d’un cicle de vuit segles de guerra a la península Ibèrica. Però alhora va obrir un dilema: si, aprofitant l’èxit, convenia arribar fins a les costes africanes per consolidar algunes places que minimitzessin les incursions pirates i servissin com a talaies davant qualsevol indici d’amenaça per als regnes dels reis catòlics.

La reina Isabel tenia molt clar que calia mirar cap a l’Àfrica i les rutes alternatives per assolir les Índies, mentre que Aragó havia de consolidar la seva influència i dominació cap a Itàlia. No era només una qüestió religiosa, tot i que la idea d’expandir la fe pesava moltíssim en l’imaginari de l’època. També era una ambició estratègica i econòmica.

Des dels ports del que avui és el Marroc sortien corsaris que hostilitzaven les costes andaluses i canàries. Alhora, les rutes comercials de l’or subsaharià i de les espècies passaven per aquelles terres. Tenir un peu al nord d’Àfrica significava seguretat i riquesa.

El problema principal per a la campanya, com sempre al llarg de la història, eren els emoluments necessaris per convertir la idea en realitat. La Corona acabava de gastar una fortuna en derrotar l’últim regne musulmà de la Península, en les primeres expedicions colombines i en les campanyes italianes. No hi havia ni un maravedí per aixecar noves croades.

La Casa de Medina Sidonia, establerta a Sanlúcar de Barrameda, era la més poderosa d’Andalusia. Propietària de rendes fabuloses i d’una xarxa d’aliances que abastava Sevilla i Cadis, els Guzmán s’havien convertit en àrbitres de bona part de la política regional.

Juan Alonso de Guzmán, hereu el 1492, era un jove noble que vivia un moment delicat. Els Reis Catòlics li exigien entregar Gibraltar, conquerida per la seva família, a canvi d’Utrera. Ell s’hi va negar. Perdre el penyal significava trair la memòria dels seus avantpassats. La relació amb la Corona es va refredar.

Però el duc va trobar una manera de recuperar crèdit: oferir als monarques el que ells no podien costear. Si Castella no tenia recursos per conquerir places a l’Àfrica, ell sí que estava disposat a arriscar fortuna i tropes. Així ho havia demostrat un any abans en auxiliar la conquesta de Tenerife amb mil homes i cinquanta cavalls, decisius per sotmetre l’illa. Perquè Tenerife i Melilla són gairebé coincidents en temps de pertinença a Castella primer, i per tant, a Espanya després.

A finals del segle XV, Melilla era una ombra del que havia estat. Situada a la costa del Rif, en un punt clau per a les rutes marítimes, la ciutat havia conegut èpoques de prosperitat sota domini musulmà. Però les guerres internes i la pressió dels regnes veïns havien deixat la plaça arruïnada i pràcticament despoblada.

Els cronistes de l’època expliquen que gairebé no quedaven muralles dretes i que les seves cases estaven en ruïnes. Tot i això, l’enclavament tenia un alt valor estratègic: servia com a base per controlar el tràfic marítim i com a lloc de vigilància davant dels pirates.

El duc ho sabia i va proposar als Reis ocupar la ciutat a la seva costa, amb la promesa de mantenir-la sense que això suposés despesa per a la Corona.

Les cròniques més antigues parlen de 5.000 homes embarcats rumb a Melilla. La xifra, com totes les que es donen en batalles i expedicions, podria estar intencionadament exagerada. La capacitat de transport naval de l’època era limitada i una caravel·la tot just podia portar mig centenar de soldats, i ni tan sols una nau gran superava el centenar.

Els càlculs moderns redueixen el contingent al que el duc solia mobilitzar: al voltant d’un miler de peons (els infants encara no existien amb aquest nom), i un centenar de cavallers, acompanyats de marineria i personal de suport. El comandament de l’expedició va recaure en Pedro d'Estopiñán, comptador major del duc i membre d’una família de Jerez vinculada a la casa de Medina Sidonia.

Estopiñán va viatjar prèviament per reconèixer el terreny i va confirmar que Melilla estava pràcticament deserta. El camí semblava obert.

El 17 de setembre de 1497, les naus del duc van arribar a la badia de Melilla. No hi va haver resistència. Les tropes van desembarcar, van entrar a la ciutat abandonada i de seguida van començar a reparar muralles, aixecar defenses i organitzar la guarnició.

Aquella conquesta va ser atípica: no hi va haver xocs sagnants ni setges. Va ser més aviat una ocupació estratègica, ràpida i silenciosa, aprofitant el buit de poder a la zona. El mèrit, en tot cas, va ser mantenir la plaça després, davant de les tribus circumdants i les amenaces dels regnes veïns.

Els Reis Catòlics van acceptar de bon grat el fet consumat. El 1498 van signar un acord amb el duc: la guarnició establerta seria de 700 homes, dels quals 200 correrien a càrrec de la Corona i la resta del noble. Com a compensació, Juan Alonso de Guzmán va rebre rendes fixes i la tinença oficial de la ciutat.

Conquerir Melilla va resultar més fàcil que conservar-la. El cost de la guarnició, l’abastament d’aigua i menjar, i la contínua tensió amb les tribus rifenyes van convertir la plaça en un pou de recursos. El mateix duc va afirmar haver-se gastat dotze milions de maravedís, una suma que fins i tot als seus contemporanis els va semblar exagerada.

Però mantenir Melilla tenia un valor simbòlic i estratègic inqüestionable. Castella demostrava que podia projectar la seva força més enllà de l’Estret, assegurava un punt de suport davant dels pirates i obria la porta a futures conquestes.

La presa de Melilla va ser només l’inici. A partir de 1505, la Corona, ja més estabilitzada econòmicament, va emprendre una sèrie de campanyes a la costa nord-africana: Mazalquivir, molt pròxima a Orà; Cazaza, població en què havia desembarcat Boabdil el 1493 per no tornar mai més a veure la Península; el penyal de Vélez de la Gomera. El 1509, el cardenal Cisneros va organitzar una gran expedició que va conquerir Orà, i poc després Pedro Navarro va prendre Bugia i Trípoli.

Totes aquestes operacions es recolzaven, d’una manera o altra, en l’experiència prèvia de Melilla: una ciutat que servia de base, de laboratori militar i de símbol.

El desembarcament de 1497 va tenir també un significat més profund. Per primera vegada, Castella ocupava un enclavament africà de manera permanent. No es tractava d’una incursió puntual ni d’una cavalcada, sinó d’una ciutat que es pensava mantenir en el temps.

Aquesta lògica de “presidi” —places fortificades que asseguraven la costa i projectaven poder cap a l’interior— es mantindria durant segles. Melilla va ser la primera, però no l’última.

El gran protagonista d’aquesta història, Juan Alonso de Guzmán, va morir als 41 anys, el 1507, víctima de la pesta. El seu paper va ser durant molt temps minimitzat pels cronistes, eclipsat per figures més conegudes com els Reis Catòlics o el cardenal Cisneros.

Tanmateix, la seva iniciativa privada va resultar crucial. Sense els diners, els vaixells i els soldats del duc de Medina Sidonia, ni Tenerife ni Melilla haurien passat a formar part de la monarquia castellana en aquell moment. Va ser un noble ambiciós que es va convertir en un actor clau en la seva època.

Cinc segles després, Melilla continua sent espanyola. El seu estatus ha canviat amb els segles, ha viscut setges, bloquejos i tensions diplomàtiques, però la seva arrel es troba en aquell setembre de 1497.

El que va començar com una operació privada per reforçar el prestigi d’un duc es va convertir en una de les peces estables de la presència espanyola a l’Àfrica.

La Corona castellana, exhausta de guerres i limitada de recursos, es va recolzar en la iniciativa d’un noble per expandir-se. La geografia de l’Estret va convertir Andalusia i el nord d’Àfrica en espais inseparables. Sobretot, amb la incorporació de Ceuta portuguesa a la Corona Hispànica en temps de Felip II.

Melilla no va ser presa amb trompetes ni cavalleries heroiques, sinó amb paciència, diners privats i càlcul polític. I, tanmateix, encara hi és. Com a recordatori que la història, a vegades, no només l’escriuen els herois de capa i espasa, sinó també gestes menys suculentes per als amants del romanticisme bèl·lic que van tenir una gran importància. Melilla va ser protagonista en molts moments dels segles posteriors, especialment al XIX i al primer terç del XX, però aquesta és una altra història digna de ser explicada.