La Vuelta i els signes d’un estat fallit

Darrerament, sovint sentim dir que Espanya és un Estat fallit. Només cal fer ús dels serveis públics per entendre d’on surt aquesta idea: entres a l’app per demanar cita amb el metge de capçalera i no n’hi ha fins d'aquí a deu dies. L’avantatge és que, quan arriba el dia, el mal ja ha passat i així no col·lapses el servei. El transport públic tampoc no es queda enrere. Cada trajecte s’ha convertit en una espècie de mystery trip: pots acabar amb un cop de calor perquè l’aire condicionat s’ha espenyat o encarregant un Glovo a mig trajecte, tot i tenir l’hotel reservat a pensió completa. 

Fins ara, aquesta sensació era més aviat domèstica, però fa dues setmanes que s'ha internacionalitzat amb la imatge que Espanya ha projectat a La Vuelta. Ciclistes vinguts d’arreu del món han comprovat de primera mà com l’Estat és incapaç de garantir-los la seguretat. Encara pitjor: tampoc ha semblat que s’hi hagin posat tots els mitjans. Víctimes de les excentricitats d’un president que fa les darreres, aferrat a qualsevol cortina de fum, els corredors han hagut d’esquivar les malifetes d’uns manifestants que de pacífics només en tenien el nom.

Tot això té un origen més coordinat del que pot semblar. Poc abans de l’estiu, Pedro Sánchez —outsider a la UE, col·leccionista de felicitacions de Hamàs i convençut de què és per damunt del bé i del mal— es va erigir en jutge del conflicte. Al Congrés, va deixar una frase tan irresponsable com captivadora per als nostàlgics d’aquella extrema esquerra que vivia de rebentar carrers: va qualificar d’estat genocida Israel. 

Les sentències internacionals que fins ara han negat una acusació tan greu li han estat indiferents. També li ha estat igual que a Gaza encara hi hagi ostatges segrestats, que el grup terrorista difongui imatges d’un Evyatar David absolutament desnodrit cavant la seva pròpia tomba, o que fins i tot s’hi retinguin cadàvers d’ostatges morts. Tot plegat ha estat engolit per una mena d’amnèsia col·lectiva, perquè tenim un sector de la població que considera sagrada la paraula de Sánchez i la dels seus portaveus als mitjans de comunicació. 

A pesar de tot, el balanç no podia ser més grotesc: el boicot a l’Israel Premier Tech s’ha saldat amb un mallot blanc per a Mattehew Riccitello i amb la caiguda de Javier Romo, víctima col·lateral del caos. La permissivitat de les autoritats no només no ha perjudicat l’equip israelià, sinó que ha convertit l’escenari en una trampa per als corredors locals. 

Mentrestant, Israel —referent mundial en tecnologia, innovació i seguretat— decideix retirar-se del Mobile World Congress 2026. En resum, estam davant d’un Estat fallit que ja ha entrat a l’era 4.0: ni tecnologia ni seguretat, però amb una gran capacitat per pedalar al ritme d’un president tronat.