Antonio Baños, l'assenyalador

S'ha parlat molt, després de l'assassinat de Charlie Kirk, sobre com els “discursos d’odi” preparen els escenaris de violència. Fins i tot hi ha hagut veus, a banda i banda de l’Atlàntic, que des de l’esquerra han arribat a justificar i celebrar l’execució de Kirk sota aquesta mateixa acusació, arribant a un grau d’incoherència demoníac: parlar en públic és “odi”, però disparar a la gent, no.

D’una manera o altra, a casa nostra també tenim el debat en marxa, sobretot des de l’esquerra, que acostuma a acusar l’extrema dreta (per a ells, extrema dreta és tot allò que no sigui la verborrea fecal d’Irene Montero) de difondre “discursos d’odi”. 

Després, a la pràctica, es dediquen a posar la diana sobre aquells que es limiten a defensar idees diferents. En aquesta pràctica de l'assenyalament, destaca el cèlebre Antonio Baños, segons explicarem a continuació.

El passat 24 de juny va publicar a X el següent missatge: “Nosaltres som éssers humans. Rahola, Clotet, Alay i Villatoro no ho són. Són éssers sense cor. Han animat a l’horror i la mort només per diners. Però el sionisme i ells han perdut. Són pàries. Els sionistes catalans ja han perdut. Però els seus amos segueixen matant. Que s’amaguin”. 

El 10 de febrer, això: “Qualsevol defensor del sionisme ha de ser assenyalat i blasmat”. El 30 de juny, això: “Fa dos anys que estic demanant llistes i que acuso i insulto personalment als sionistes catalans. A Nuremberg també van fer llistes”.

El 13 d’octubre del 24, això: “Insisteixo: els sionistes catalans que fan propaganda han de ser marginats de la vida pública a l’espera del judici per apologia del genocidi.” I això només és una petita mostra.

Acostuma a referir-se als sionistes com a “rates”, a Pilar Rahola com a “Reich-hola” i darrerament va qualificar d’SS a Josep Alay. És a dir, no amaga en absolut el seu propòsit d'assenyalar persones perquè siguin objecte de rebuig i marginació civil, acusant-les de mil crims delirants que només existeixen sota la seva calba febril. Ha promogut la confecció de llistes, sense amagar-se gens ni mica.

És clar, això té gràcia fins que un dia passa alguna cosa. Durant els anys de ferro d’ETA, el treball d'assenyalador era una cosa reconeguda i molt apreciada dins del món abertzale: periodistes i polítics del món etarra s’hi dedicaven amb la màxima naturalitat. Després, els taüts els enterraven altres.

Si en aquest país quedés un mínim de decència en l’esfera pública, persones sense ànima, com el camarada Baños, haurien d’afrontar davant d’un tribunal els seus excessos fanàtics, la seva ràbia canina, la seva set de conflicte civil. Però és clar, tot el mainstream mediàtic català, començant per TV3 amb Joan Roura al capdavant, aplaudeixen aquestes actituds amb entusiasme. Fins que un dia passi alguna cosa.