La massacre de Katyn i la memòria històrica

En els mesos previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Europa es trobava al límit d’una conflagració a gran escala que tenia com a macabre precedent la Guerra Civil Espanyola. El 23 d’agost de 1939, Alemanya i la Unió Soviètica van signar un acord que canviaria el destí d’Europa oriental: el Pacte de No-Agressió Germano-Soviètic, conegut com el Pacte Ribbentrop-Mólotov. Tot i que públicament es tractava d’un acord perquè les dues potències no s’atacaren mútuament, en realitat contenia un protocol secret mitjançant el qual ambdues potències acordaven dividir-se els territoris d’Europa de l’Est, especialment Polònia.

La veritat es va revelar unes setmanes més tard. Alemanya va envair Polònia l'1 de setembre de 1939 des de l’oest, i l’Exèrcit Roig va fer el mateix des de l’est el 17 de setembre. L’ocupació soviètica de la zona oriental de Polònia va tenir conseqüències devastadores per a la població local, especialment per a les elits militars, intel·lectuals i polítiques.

Després de la invasió soviètica, aproximadament 250.000 soldats i oficials polonesos van ser fets presoners. La gran majoria de les classes de tropes i suboficials van ser alliberats, però al voltant de 22.000 persones —incloent-hi militars, policies, funcionaris, professors, metges i altres membres de l'elit— van ser empresonades en camps especials del NKVD (el Comissariat del Poble per als Afers Interns), l'òrgan de seguretat soviètic predecessor del KGB i que sota l’època de Stalin va sembrar el terror per tota Europa, inclòs el nostre país, i si no que se’l pregunten a Andreu Nin.

La decisió d’exterminar aquests presoners va ser presa en secret pel Politburó soviètic el 5 de març de 1940, sota la firma de Lavrenti Beria i amb l’aprovació de Stalin. Es va justificar sota la lògica que els presoners eren “enemics irreconciliables del poder soviètic”, i la seva existència representava una amenaça per al control sobre els territoris recentment ocupats. En definitiva, es tractava d’una eliminació de classe, aniquilant els que no pertanyien al proletariat.

Entre abril i maig de 1940, milers d'oficials polonesos van ser executats en massa. La major part de les matances es van produir al bosc de Katyn, prop de Smolensk, on més de 4.400 oficials van ser eliminats mitjançant trets al clatell i enterrats en fosses comunes. Altres massacres van tenir lloc a Kalinin (actual Tver) i Járkov, on també es van registrar milers de víctimes.

Es va emprar un procediment sistemàtic: els presoners eren traslladats des dels camps d’internament de Kozielsk, Starobielsk i Ostashkov als llocs d'execució, on eren assassinats per agents del NKVD. La naturalesa meticulosa i burocràtica del crim revela la intenció clara d’eliminar tota una capa dirigent de la nació polonesa.

El descobriment alemany i la manipulació propagandística

El 13 d'abril de 1943, les forces alemanyes, que havien envaït la Unió Soviètica el 1941, van anunciar el descobriment de fosses comunes al bosc de Katyn. Berlín, en un moment d’incertesa estratègica i després de la greu derrota a Stalingrad, va aprofitar ràpidament el descobriment com a arma propagandística per desacreditar els soviètics davant l’opinió pública internacional. La Comissió Internacional del Comitè de la Creu Roja, composta per experts forenses de països neutrals i aliats de l’Eix, va determinar que les morts dataven de la primavera de 1940, quan la zona estava sota control soviètic.

La Unió Soviètica, però, va negar rotundament la seva responsabilitat i va acusar Alemanya d’haver comès les execucions el 1941. Durant dècades, la versió oficial soviètica va mantenir aquesta narració, fins i tot durant els judicis de Nuremberg, on es va intentar incloure Katyn com a crim de guerra nazi, tot i que finalment es va evitar una resolució ferma al respecte.

Estudis posteriors

El triomf aliat en la guerra va permetre dubtar sobre l’autoria real de la massacre. Els assassinats perpetrats pel règim nacionalsocialista ajudaven a fer vàlida la versió soviètica. Una investigació encarregada pel Congrés dels Estats Units el 1952 va produir un informe contundent sobre l’encobriment del qual els Estats Units també van formar part.

La investigació va ser liderada pel congressista Ray J. Madden i a ell es van afegir un grup d’experts. Es va concloure que la responsabilitat requeia inequívocament sobre la policia secreta soviètica (NKVD), basant-se en evidències forenses, testimonis de testimonis i documentació militar.

L’informe exposa com el govern dels Estats Units, per raons de “necessitat militar” durant la Segona Guerra Mundial, va evitar confrontar l'URSS sobre el crim, cosa que va derivar en la supressió o desaparició de documents clau com el del coronel americà John Van Vliet a qui se li va encarregar investigar in situ les fosses trobades pels alemanys el 1943. Alts funcionaris com Harriman i Welles van testificar que es va prioritzar l'aliança amb l'URSS, fins i tot si això implicava ignorar crims evidents.

A més, es va revelar com agències nord-americanes, com l'Oficina d'Informació de la Guerra (OWI) i la Comissió Federal de Comunicacions (FCC), van censurar la informació relacionada amb Katyn en mitjans de comunicació polonesos als Estats Units, per pur temor que l’esforç bèl·lic es veiés compromès.

El comitè va recomanar portar el cas davant la Cort Internacional de Justícia i va denunciar que l’encobriment del crim va debilitar la posició occidental en acords com els de Ialta. Finalment, es va concloure que Katyn va ser part d’un pla soviètic per eliminar l'elit intel·lectual polonesa i consolidar el control comunista a Europa de l’Est.

Una vegada més, es va demostrar com, en el sistema internacional, els interessos s’imposen als escrúpols. Els Estats Units van ocultar el que havia passat i van contribuir a amagar els crims comesos.

La confirmació va arribar des del Kremlin en col·lapsar l'URSS. Es va revelar la veritat de forma oficial. El 1990, el govern soviètic, sota la presidència de Mijaíl Gorbachov, va admetre per primera vegada la responsabilitat del NKVD en les execucions. El 1992, el president Boris Ieltsin va lliurar a Polònia documents secrets que demostraven l’autoria soviètica del crim, incloent-hi l'ordre signada per Lavrenti Beria, comissari del poble per als afers interns de la Unió o, cosa que és equivalent, responsable del NKVD. Aquesta ordre va ser aprovada per un altre document amb la signatura de Iósef Stalin.

Nombrosos estudis han analitzat la massacre des de múltiples perspectives: forense, històrica, política i ètica. S’han recuperat testimonis, arxius desclassificats i restes humanes que confirmen la sistematicitat del genocidi polític o de classe, malgrat que molts dels assassinats eren simples funcionaris o joves oficials de l'Exèrcit. Katyn s’ha convertit en símbol de la repressió soviètica a Polònia i la resta dels estats que van quedar sota el seu jou en finalitzar la Segona Guerra Mundial.

La tragèdia de Smolensk

El 10 d'abril de 2010, un nou drama va revifar les ferides del passat. Un avió que transportava l'aleshores president de Polònia, Lech Kaczyński, juntament amb una delegació oficial, es va estavellar prop de Smolensk quan viatjaven per commemorar el 70è aniversari de la massacre de Katyn. Els 96 passatgers van morir. La tragèdia va obrir els telenotícies de tot el món.

Tot i que les investigacions oficials van apuntar a errors tècnics i humans com a causa principal, van sorgir immediatament teories de conspiració sobre una possible implicació russa. La tragèdia va tenir un profund impacte emocional, ja que evocava la memòria d’una massacre que simbolitzava dècades de dolor i humiliació nacional.

La massacre de Katyn és un d’aquests episodis foscos de la història europea que demostra que no cal remuntar-se a l'Edat Mitjana per comprovar fins a on pot arribar la maldat humana a favor d’una causa determinada.

Durant dècades, l’encobriment soviètic va impedir que les famílies de les víctimes coneguessin la veritat i obtinguessin justícia. Avui dia, Katyn continua sent un potent símbol per a la identitat polonesa.

En un món on la manipulació del passat continua sent una eina política poderosa, Katyn representa un recordatori dolorós dels perills de l’oblit i la desinformació.

Bibliografia

1. The Katyn forest massacre, Final Report of the select committee to conduct an investigation and study of the facts, evidence, and circumstance of the katyn forest massacre. Washington, 1952.
2. Sanford, G. (2005) Katyn and the Soviet Massacre of 1940: Truth, Justice and Memory. Routledge.  
3. Paul, A. (1996) Katyn: Stalin's Massacre and the Triumph of Truth. Naval Institute Press.  
4. Cienciala, A. M., Lebedeva, N. S., & Materski, W. (2007. Katyn: A Crime Without Punishment. Yale University Press.  
5. Applebaum, A. (2012) Iron Curtain: The Crushing of Eastern Europe, 1944–1956. Doubleday.  
6. Snyder, T. (2010). Bloodlands: Europe Between Hitler and Stalin. Basic Books.  
7. Statiev, A. (2010). The Soviet Counterinsurgency in the Western Borderlands. Cambridge University Press.