Ni Puente ni Paneque

A Catalunya, agafar un tren de Rodalies s’ha convertit en un acte de fe. No és només qüestió de paciència; és qüestió de resignació. Un dia són avaries a la infraestructura, l’altre una incidència a la catenària, i l’endemà una misteriosa "afectació al servei" que ningú sap ben bé què vol dir. Però no, no és culpa exclusivament ni de l'actual ministre de Transports, Óscar Puente, ni de la consellera de Territori, Silvia Paneque. Malgrat que l'oposició independentista dispari de forma permanent contra ells.

A Catalunya, diàriament, les estacions s’omplen de passatgers frustrats, els horaris perden tot sentit i la confiança en el sistema ferroviari fa anys que està descarrilada. Els mateixos anys que els successius governs de l'Estat han apostat per l'Alta Velocitat en detriment de les Rodalies i la mitjana distància. Amb unes tarifes molt allunyades del servei públic que el tren hauria de suposar. És cert que a Espanya tenim una de les millors xarxes ferroviàries. És un fet demostrable viatjant pel món. Però una xarxa que no sempre s'adiu a les necessitats de la població.

Fa unes dècades, durant una visita del secretari d'Estat de Transports dels Estats Units a Espanya, el ministre d'aleshores, el socialista Pepe Blanco, li va dir ben cofoi que "som el segon país del món amb més quilòmetres d'Alta Velocitat". Sorprès, el visitant, com recull Pere Macias al seu llibre Via Ampla, Ment Estreta, li va respondre que "quina sort, nosaltres[els EUA]no podríem pagar-ho". Tampoc Espanya, que ha endeutat a les futures generacions per tenir un AVE pioner mentre ha descuidat els serveis més bàsics.

Tot i les promeses de millores a les Rodalies, les inversions que mai arriben del tot i els anuncis grandiloqüents de plans de modernització, la realitat del dia a dia és tossuda. Retards constants, trens atapeïts, falta d’informació, i una sensació general que Rodalies no és una prioritat per a ningú —o si més no, no per a qui té poder per canviar les coses-. I això que, per ser justos, el ministre Puente i la consellera Paneque sembla que s'ho han agafat seriosament. Malgrat el xàfec que han d'aguantar sovint dels qui fins i tot polititzen els trens de Rodalies.

Sí, és cert que la gestió per part de Renfe i Adif, organismes de titularitat estatal, és una de les grans causes del mal funcionament. Però ningú pot assegurar que el traspàs de competències a la Generalitat, que s'ha anat demanant reiteradament, però mai no s’ha fet amb totes les garanties ni amb el finançament adequat, sigui la solució. De fet, l’Estat continuarà tenint la clau del sistema, però sense cap responsabilitat real sobre el que significa per a milers de catalans veure’s atrapats en una andana cada matí.

És lamentable que, en ple 2025, el tren —el mitjà de transport que hauria de ser espina dorsal d’una mobilitat sostenible entre el món rural i les grans ciutats— sigui percebut com un últim recurs, una opció insegura i imprevisible. Això no només afecta l’economia i el benestar de les persones; és també una qüestió de justícia territorial. Mentre altres zones de l’Estat veuen inversions milionàries en AVE infrautilitzats, a Catalunya l’usuari de Rodalies ha d’agrair si el tren arriba i ho fa amb menys de deu minuts de retard.