Juan Moyano Ara que ve Sant Jordi: la llengua i els plors
Durant la diada de Sant Jordi tornarem a sentir les cantarelles de sempre sobre l'alarmant situació del català
Arriba Sant Jordi, és a dir, arriben el llibre i la rosa i l'habitual torrent de llàgrimes de tots els defensors de la llengua catalana. Sentirem les cantoneres de sempre: que no es compleixen les quotes al cinema, que el retrocés entre la joventut és alarmant, que el contingut en xarxes socials en català és minoritari, etc. Tot això és veritat i tot això és preocupant per a tots aquells que estimem la nostra llengua i volem que sobrevisqui, almenys, fins a la propera generació. Però el problema és que hi ha qüestions de fons que, pels motius que sigui, mai no s'incorporen al debat. Vegem-ne algunes.
La primera i més evident és que si hem arribat a una situació d'emergència, això vol dir que les polítiques dedicades a la defensa de la llengua dels darrers 40 anys no han funcionat. Aquesta veritat tan bàsica mai no s'incorpora a l'anàlisi; al contrari, el que es demana és insistir amb més energia i diners en les polítiques que ens han portat fins aquí. Dit de manera futbolística: si l'equip està en risc de descens, hem fet malament alguna cosa i és temps de canviar d'estratègia. Amb el mateix entrenador, la mateixa plantilla i la mateixa estratègia, acabarem a segona divisió.
Els nostres dirigents encara intenten aplicar les mateixes polítiques lingüístiques que han fracassat | Europa Press
La segona és que no té cap sentit intentar equiparar, a nivells d'ús i pes comercial o social, l'espanyol i el català, un parlat per 500 milions de persones en dos continents (a més és el segon idioma als EUA), l'altre parlat com a molt per 7 milions en una cantonada oriental del mediterrani. Dit en termes futbolístics: no té cap sentit intentar que el Nàstic tingui la mateixa presència social i comercial que el Reial Madrid. Es pot intentar, és clar, però estarem lluitant contra la més simple naturalesa de les coses.
Des de sempre hi ha hagut fenòmens culturals minoritaris, estables en el temps. Ser minoritari no implica anar pel camí de l'extinció, sinó que pot ser la manera de trobar un hàbitat de supervivència estable. Dit en termes futbolístics: per cada entusiasta dels escacs, hi ha deu mil entusiastes del futbol, però això no implica que els escacs s'extingiran.
La tercera és que és estúpid intentar condicionar els hàbits lingüístics de la població i pensar que la composició de la població no hi té res a veure. Una política de fronteres obertes, de Refugees Welcome, de "volem acollir", per força s'ha de veure reflectida en l'ús del català, tret que tots els doctors en física que venen en pasteres amb l'únic desig de pagar-nos les pensions i renunciar a l'Islam, també tenen un desig secret d'estudiar Pompeu Fabra. Si el Ramadà és cultura catalana, aleshores comencem amb les polítiques d'immersió lingüística en àrab i ens estalviem temps i dolors.
No es pot equiparar el català al castellà per raons òbvies | Europa Press
La quarta és que queixar-se de la influència espanyola és propi de perdedors. Un exemple senzill: recentment, les comunitats jueves hem celebrat Pesaj, la festa de la Pasqua. Després de 3500 anys i de dos exilis i dos mil anys de diàspora, l'hebreu té una salut excel·lent, igual que la conservació de tots els costums propis de la identitat del poble jueu. A Catalunya, uns policies carreguen una mica i es plora durant tres generacions. Quina és la diferència? Cap jueu al món dirà que el Ramadà és cultura israelita.
Més notícies: