Lectura política de les concentracions contra l'amnistia

L'èxit de les concentracions contra una llei d'amnistia, que si s'aprovés serien concentracions contra les Corts Generals, doncs contra la nostra democràcia -a Madrid uns 80.000 participants el diumenge 12 d'octubre, segons la delegació del Govern-, no pot despatxar-se amb la desqualificació de l'independentisme: “Plaza d’Orient a la Porta del Sol”, ni amb el silenci desconcertant d'una part de l'esquerra.

Aquest èxit de masses és la resposta de molta gent que durant anys s'ha sentit ofesa -l'ofensa sempre té un alt component subjectiu- tant pels fets dels independentistes com per la seva xerrameca d'elevada supèrbia i ofensiva en grau suprem.

Els fets han estat gairebé això de menys, van generar inquietud i tensió en determinats moments: el setge a la Guàrdia Civil en la Conselleria d'Economia i Hisenda de setembre de 2017, les lleis de “desconnexió”, la votació de l'1 d'octubre, la declaració d'independència a l'octubre, la fugida de Puigdemont i la seva aparició a Brussel·les, els desordres als carrers de Barcelona a l'octubre de 2019 arran de la Sentència del Tribunal Suprem en el judici contra dirigents del procés, però van ser fets que els poders de l'Estat  controlaren, entre altres mesures, amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, aquest control va tranquil·litzar, fins i tot podria dir-se que va confortar a molts.

Una altra cosa són les paraules de les quals tant han abusat els independentistes durant tant de temps i tant de mal han fet. Aquelles paraules de Quim Torra de profund menyspreu cap als espanyols vistos com a “inferiors”, “bèsties amb forma humana”, no s'obliden fàcilment.

La creació de l'odi a Espanya ha estat un pilar fonamental de l'estratègia independentista. Calia justificar la imperiosa necessitat de la secessió. Presentar a Espanya amb tots els tints negres possibles va fer que fos percebuda com una font d'infelicitat de la qual calia separar-se com més aviat millor.

L'eslògan “Espanya ens roba”, o sigui, els espanyols són uns lladres, era l'epicentre de l'estratègia i el continua sent -l'import del robatori és incrementat a gust de l'usuari, ara el corrent són 20.000 milions d'euros anuals-, no fa falta provar res, ni tan sols polemitzar amb els experts que ho neguen, n'hi ha prou amb repetir-ho fins a l'avorriment.

Al “Espanya ens roba” es van afegir generosament altres epítets des del tosc “puta Espanya” en TV3 al “Espanya podrida” de Puigdemont. I abunden les mostres d'odi vomitat per independentistes de carrer. L'11 de setembre més que una afirmació de Catalunya es viu, amb les excepcions que es vulgui, com un rebuig d'Espanya assaonat amb tota una bateria de dards enverinats.

Sense oblidar aquell empatx insuportable de llaços grocs fins a la sopa. La càrrega acusatòria de “repressió i injustícia” de l'eslògan “Llibertat presos polítics” va obrir una bretxa profunda: els justos que clamaven per la “llibertat” i els “altres”, els espanyols.

Tot això s'ha anat acumulant, creant un ressentiment atiat a més per l'hiperbòlic extremisme de “Espanya es trenca” del PP i Vox, que ha esclatat amb motiu de l'amnistia. No es van objectar les amnisties fiscals del Govern Rajoy, que afectaven el principi fonamental de la igualtat fiscal (una cosa tangible) dels espanyols davant la llei, però “l'amnistia d'aquesta gent que ens ha menyspreat i insultat, aquesta amnistia no”.

L'amnistia actua d'excusa. El debat jurídic-polític de si l'amnistia és constitucional o no, no és el que motiva tanta gent a sortir al carrer, sinó, a més de la convocatòria partidista,  l'oportunitat de treure's l'espina dels insults i que, per a això, alhora, s'insulti a uns i a uns altres és una reacció de carrer a l'acció freda, planificada, del gota a gota independentista.

“No hem renunciat a res”, sent mentida, és l'última provocació de Puigdemont, equival a una ratificació de tot el que s'ha dit durant el procés.

I siguem honestos reconeixent que no tots els que participen en les concentracions i fins i tot comparteixen eslògans són votants del PP o Vox.