Espanya ens roba?

La investidura de Pedro Sánchez, com a president del Govern, cada cop està més complicada. Els independentistes catalans saben que els seus vots són decisius i els volen fer valdre. Fins aquí res a objectar, aquest estira-i-arronsa forma part de la negociació política. Tot i això, tot té un límit i els secessionistes estan demostrant que no tenen mesura. Davant la situació privilegiada en què van quedar després del 23-J, malgrat que van perdre vots a cabassos, estan demostrant la seva determinació a enganxar-se a les mamelles de l'Estat com si fos una vaca i munyir-ho fins a deixar-ho als ossos.

La noia indepe no en té prou de demanar l'amnistia i l'autodeterminació, també exigeixen el traspàs dels trens de Rodalies, les competències en immigració i un llarg etcètera. Segons sembla, amb tot això no n'hi ha prou per investir Sánchez i fa uns dies la consellera d'Economia i Finances de la Generalitat, Natalia Mas, es va despenjar dient que el dèficit fiscal ronda els 22.000 milions d'euros. I és clar, a Junts x Cat els ha faltat el temps per dir que el dèficit acumulat els últims trenta-tres anys puja a 450.000 milions d'euros. Sostenen que són 50.900 milions en dèficit d'infraestructures, 375.000 milions a partides socials i 30.000 milions a pensions. Queda clar que el paper ho aguanta tot.

És evident que el que subjau en aquest suposat procés de negociació d'investidura és una lluita caïnita entre les dues formacions independentistes, ERC i Junts per veure qui aconsegueix l'hegemonia al camp del secessionisme. Les eleccions al Parlament es podrien convocar de manera inesperada i convé estar preparats. A més, això que “Espanya ens roba” enerva el personal i convé tenir la parròquia tensionada, per la qual cosa pugui ser.

Tornem, però, al nucli central d'aquesta columna: el dèficit fiscal. Fa la sensació que, els savis comptables del secessionisme, quan fan els seus càlculs, no tenen en compte l'aportació catalana a les despeses comunes, com és, per exemple, La Defensa, el cost dels béns i serveis que reben tots els ciutadans, amb independència del lloc de residència o la balança comercial entre comunitats que és netament favorable a Catalunya.

D'altra banda, si donem una ullada al nostre entorn, veurem que el dèficit fiscal de Catalunya és similar al de les regions riques d'altres països. És el cas dels Länder alemanys que tenen un nivell de renda similar al nostre: Baviera, Baden-Wüttemberg o Hesse. I si obrim una mica més el focus, trobarem situacions semblants a països federals com ara Nova York o Nova Jersey, als Estats Units, Llombardia i Vèneto, a Itàlia o Ontario, al Canadà.

Amb tot, considero convenient aclarir que ni tots els impostos que es cobren a Catalunya els paguen els catalans, ni tot el que paguen els catalans es recapta a Catalunya. Fet aquest aclariment, hem de saber que Catalunya és la tercera comunitat autònoma que més aporta a les arques de l'Estat i, tot i això, a l'hora de rebre recursos queda relegada a la desena posició. Davant d'aquesta situació, és molt raonable pensar que la posició final s'hauria d'aproximar més al punt de partida. És a dir, si s'és la tercera a aportar, que sigui la cinquena a rebre, però la desena? Això s'anomena principi d'ordinalitat: no perdre la posició inicial. I això, no ha de significar ni favoritisme ni tractes de favor; sinó una redistribució més equitativa de la renda disponible.

Vist el que hem vist, queda clar que el mantra d'“Espanya ens roba”, és una fal·làcia que l'independentisme utilitza per mantenir alta la moral dels seus feligresos. Tot i això, no es poden negar les evidències: Espanya té un greu problema amb Catalunya; la deixadesa i la desídia d'alguns alts representants de l'Estat ens han portat fins aquí i això, amanit de manera adequada, ha donat ales a l'independentisme, i no hi ha dubte que en tot aquest afer la fiscalitat juga un paper fonamental. Per tant, el tema del nou sistema de finançament autonòmic hauria de ser una prioritat ineludible per al nou Govern en la pròxima legislatura. Es tracta de redistribuir amb el màxim de justícia i d'equitat. És clar que els talibans hiperventilats d'una riba i l'altra mai es donaran per satisfets, però és qüestió d'anar-los traient arguments perquè és, sens dubte, la millor manera perquè vagin perdent adeptes. Si aconseguim encasellar el radicalisme en la marginalitat, haurem guanyat la convivència i aquesta seria una notícia immillorable.