Amnistia, indult i descriminalització

S'està parlant molt aquests dies de l'amnistia. Uns afirmen que no té cabuda a la vigent Constitució espanyola; altres defensen el contrari. No entraré en qüestions relatives a la conveniència o a la necessitat d'una amnistia, encara que com a ciutadà en tingui la meva opinió, sinó que amb aquestes breus línies voldria deixar clar algunes de les qüestions que envolten aquesta figura des d'un punt de vista estrictament jurídic.

L'organització política que anomenem Estat té facultats per fixar mitjançant una llei aprovada pel Parlament aquells actes que des de llavors poden ser considerats delictes i imposar a qui els hagi realitzat, conscientment o imprudentment, la sanció o pena prevista en aquesta mateixa llei a través d'un procediment denominat judici celebrat públicament davant d'un Tribunal predeterminat. Però l'Estat també té instruments per poder dulcificar aquesta facultat sancionadora, sigui perdonant totalment o parcialment la pena imposada en la sentència ferma dictada després del corresponent judici, o fins i tot canviar-la per una altra de més lleu, o també perdonar i oblidar els actes delictius que hi hagi pogut fer una persona, hagi estat o no prèviament jutjada i condemnada. Aquests instruments són, respectivament, l'indult i l'amnistia, als quals caldria afegir la descriminalització o la facultat del Parlament per dictar una llei que suprimeixi o modifiqui aquells actes que fins llavors podien ser considerats delictes.

L'indult consisteix en el perdó de la pena o penes imposades a una persona condemnada en sentència ferma com a responsable d'un o diversos delictes, perdó que pot consistir en una reducció de la pena imposada o en una substitució de la pena imposada per una altra de més lleu.

L'indult està contemplat a la Constitució, l'article 62.i de la qual disposa que el Rei “exercir(a) el dret de gràcia d'acord amb la llei, que no podrà autoritzar indults generals”. I està regulat en una Llei de 18 de juny de 1870 (no és errada), parcialment modificada per la Llei 1/1988, de 14 de gener de 1988.

D'acord amb aquesta regulació, l'indult l'aprova el Consell de Ministres mitjançant un decret motivat, que és signat necessàriament pel Rei, que no es pot negar a signar-lo, i ha de beneficiar una persona física concreta condemnada mitjançant sentència ferma, és a dir, mitjançant sentència contra la qual ja no hi caben més recursos ordinaris (els anomenats vulgarment recursos al Tribunal Constitucional o a Tribunals europeus no són recursos ordinaris, sinó denúncies de vulneració de drets fonamentals comesos durant el judici o els seus prolegòmens). L'atorgament de l'indult es duu a terme a través d'un procediment reglat realitzat pel Ministeri de Justícia, la iniciació del qual pot instar el mateix condemnat o qualsevol altra persona, el Tribunal sentenciador, el Ministeri fiscal o fins i tot el Govern mateix. La seva concessió no està sotmesa a condició expressa, com podria ser el penediment del condemnat, encara que el Govern pot imposar-li aquesta condició o altra que “la justícia, l'equitat o la utilitat pública aconsellin” (article 16 de la Llei de l'Indult). Finalment, el Govern pot atorgar l'indult malgrat que algú manifesti la seva oposició a tal mesura de gràcia.

No es pot aplicar cap indult a “1) Els … que no haguessin estat encara condemnats per sentència ferma; 2) Els que no estiguessin a disposició … per al compliment de la condemna; 3) Els reincidents en aquest o en un altre qualsevol delicte pel qual hagin estat condemnats per sentència ferma. S'exceptua, tanmateix, el cas que, segons el parer del Tribunal sentenciador o del Consell d'Estat, hi hagués raons suficients de justícia, equitat o conveniència pública per atorgar-li la gràcia” (article 2 de la Llei de l'Indult).

L'indult no pot comprendre les responsabilitats civils derivades del delicte comès ni les costes del judici.

En conclusió, l'indult és una mesura de gràcia consistent en una reducció o en un canvi de la pena imposada en sentència ferma per una altra de més lleu, que atorga lliurement el Govern mitjançant un decret motivat que ha de signar el Rei. Aquesta mesura de gràcia és pràcticament una decisió lliure del Govern, ja que n'hi ha prou amb una simple i concisa motivació de la decisió d'indultar; el control dels Tribunals sobre el decret d'indult es redueix a si està motivat o no, però ni tan sols poden entrar a valorar si la motivació és adequada o convenient respecte de la persona condemnada (això augura la desestimació de la impugnació dels decrets d'indult atorgat als condemnats per l'anomenat “procés”).

L'amnistia, en canvi, és el perdó i oblit de determinats tipus de delictes comesos amb una determinada finalitat o intencionalitat per determinades persones, hagin estat condemnades o no per sentència ferma. Dit en termes vulgars, “creu i ratlla”. Lleis d'amnistia s'han aprovat per règims dictatorials respecte als qui n'han defensat la instauració i el manteniment i per règims democràtics com a senyal del començament d'una nova era política de concòrdia.

L'amnistia no està contemplada a la Constitució, encara que se l'esmenta a l'article 666 de la Llei d'Enjudiciament Criminal de 1882 (tampoc és errada) i històricament es contemplava a les constitucions espanyoles de 1869 i 1931). Aquesta manca de menció de l'amnistia a la Constitució vigent ha provocat una confrontació entre els que defensen que aquesta absència no suposa la seva prohibició i els que sostenen que està prohibida, confrontació que ha saltat als mitjans de comunicació per l'actual situació política.

Els qui defensen que l'amnistia està prohibida es basen, en resum, que si la Constitució prohibeix els indults generals també han d'estar prohibides les amnisties. Això suposa equiparar dues institucions jurídiques diferents; que l'amnistia és contrària al principi constitucional d'igualtat entre les persones, perquè privilegia els qui han comès delictes amb una determinada intencionalitat o finalitat, davant dels qui han comès aquests mateixos delictes sense aquesta intencionalitat o finalitat. Argument que suposa identificar el dret a la igualtat amb la uniformitat i que oblida que l'indult es concedeix a unes persones i es denega a d'altres. I, finalment, afirmen que l'amnistia vulnera el principi de divisió de poders per constituir una invasió de les facultats legalment atribuïdes als tribunals. Això és un raonament que seria aplicable també a l'indult, amb la diferència que aquest és concedit pel Govern (el Poder Executiu) i l'amnistia seria concedida per les Corts (el Poder Legislatiu, que representa el poble espanyol segons l'article 66 de la Constitució vigent).

Els qui defensen que l'absència de menció constitucional no suposa la prohibició d'una llei d'amnistia argumenten, en essència, que les Corts tenen facultats per aprovar una llei d'amnistia o una llei d'oblit de la mateixa manera que tenen facultats per modificar o fins i tot suprimir delictes i que un silenci legal no és equivalent a una prohibició. És curiós que alguns que ara defensen l'amnistia per als involucrats en el procés defensin alhora que no es podia aplicar l'article 155 de la Constitució perquè no hi ha una llei que desenvolupés aquest article.

Només una qüestió més relativa a l'amnistia. Les col·loquialment anomenades “amnisties fiscals” no són pròpiament lleis d'amnistia, sinó regularització d'impostos, que obliga determinades persones a fer una declaració tributària especial, aflorant béns i drets patrimonials que fins aquell moment estaven ocults.

La descriminalització consisteix en la supressió o la derogació d'un delicte mitjançant la corresponent llei aprovada per les Corts, cosa que equival que aquella conducta que abans es considerava delictiva deixa de ser-ho. Exemple de descriminalització és la supressió del delicte de sedició.

La descriminalització té una certa semblança amb l'amnistia, però se'n diferencia perquè en aquella desapareix el delicte i a l'amnistia aquest roman i perquè aquella s'aplica a totes les persones i a l'amnistia només s'aplica a determinades persones que han comès delictes amb una certa finalitat o intencionalitat.

Si s'admet la possibilitat legal que les Corts puguin aprovar una llei d'amnistia, són diversos els problemes que se susciten.

Quina mena de llei ha de ser la llei d'amnistia? La Constitució vigent preveu dos tipus de lleis: les lleis ordinàries i les lleis orgàniques, que es diferencien bàsicament que aquestes últimes han d'afectar drets constitucionals i han de ser aprovades en bloc per la majoria dels diputats, és a dir, per un mínim de 176 vots favorables.

Com es delimitaran les persones i els delictes afectats per l'amnistia?

Una llei d'amnistia, quant a norma de caràcter general, no hauria d'assenyalar nominativament les persones afavorides per l'amnistia, sinó que les hauria de descriure amb caràcter genèric, i tampoc no hauria de fer un elenc o relació de delictes, sinó que n'hauria de fer també una referència genèrica. Tot això emmarcat en la descripció de la finalitat o intencionalitat amb què van ser comesos els delictes. Per tant, quedarien fora de l'amnistia els qui hagin comès els mateixos delictes sense aquesta finalitat o intencionalitat, encara que els hagin comès complint ordres (aquest seria el cas dels policies nacionals i guàrdies civils que estan investigats per delictes que poguessin haver comès durant el “procés”).

Finalment, qui hauria d'aplicar la llei d'amnistia un cop aprovada? Indubtablement, aquesta llei no té una aplicació directa, sinó que han de ser els tribunals els qui valorin si els delictes investigats per una persona tenien la finalitat o intencionalitat determinada assenyalada per la llei d'amnistia.

Són moltes les qüestions i problemes jurídics que planteja una llei d'amnistia que excedeixen de bon tros la finalitat d'aquest article periodístic, qüestions i problemes que em porten a finalitzar que la proposta o imposició d'una llei d'amnistia s'assembla molt a una frase grafitera de maig del 68: “Siguem raonables, demanem el que és impossible”.