Una llei per aniquilar la natura

Dijous passat es va rubricar, al si de la Unió Europea, el preacord sobre el text final de la Llei de Restauració de la Natura. La proposta d’aquesta llei, que pretén “restaurar” més del 20% dels ecosistemes degradats abans del 2030, i arribar al 90% abans del 2050, es va aprovar al juliol. Però la història mediambiental està plena de noms bonics, objectius honrosos i resultats catastròfics. I aquesta nova regulació, per desgràcia, sembla que no esdevindrà una excepció, perquè compta amb més ideologia que ciència. A continuació explicarem el problema que suposa la nova llei, i a tal fi començarem examinant les conseqüències de polítiques similars actualment vigents.

El desenvolupament de la Xarxa Natura 2000, i l'ampli desplegament dels Espais Naturals Protegits, és un exemple de política ambiental miop. I és que, en contra del que popularment es creu, les àrees protegides són un dels ecosistemes que més crema. En moltes es prioritza l'acumulació de fullaraca i de matolls, que aporten el combustible per alimentar les flames quan es produeix l'incendi.

També es busca augmentar la continuïtat forestal a moltes àrees protegides. És a dir, que el foc no trobi cap interrupció mentre devora els nostres paisatges, el que permet un comportament desbocat i que cremi centenars, quan no milers, d'hectàrees alhora. Això genera prou energia com per desenvolupar els anomenats incendis de sisena generació. Aquests incendis recorren diversos milers d'hectàrees per hora, posant en perill la vida del personal d'extinció, de les persones que viuen a la forest, i de les que estaven de pas.

El tercer element que explica perquè les àrees protegides són particularment inflamables el trobem en què s'afavoreix la continuïtat vertical de la vegetació. Això vol dir que ens trobem arbustos i arbres petits, juntament amb arbres mitjans i grans, que conformen una mena d'escala que permet al foc enfilar-se fins a les copes dels arbres, i generar muralles de flames de desenes de metres d'alçada, impossibilitant l’accés a l'incendi.

Un altre exemple de polítiques ambientals nefastes el trobem en la creixent fiscalització ambiental que dificulta, quan no frena, la gestió forestal. Anna Sanitjas, Directora General d'Ecosistemes Forestals a la Generalitat, mostrava recentment com el 10% dels arbres a Catalunya estan moribunds o morts. Si treballem i gestionem els boscos sosteniblement, podem disminuir aquesta mortaldat perquè tindrem menys arbres per hectàrea i, per tant, més aigua per arbre. A més, obtindrem recursos com ara llenyes, materials de construcció o d'embalatge, amb una petjada de carboni molt menor que la dels combustibles fòssils, l'acer, el formigó i els plàstics que s'usen al seu lloc. Però la fiscalitat creixent només facilita l'extracció d'exemplars un cop morts, quan el bosc està a punt del col·lapse, i els arbres no tenen valor de mercat.

Encara no es coneix el text de l'acord signat dijous passat, i segurament haurem d'esperar fins que arribi al parlament perquè es faci públic. Però sí sabem què deia la proposta aprovada al juliol. L'article sobre boscos proposa, precisament, augmentar la concentració de tots els factors que catalitzen els megaincendis forestals: la quantitat de matolls (per augmentar el carboni a terra), la continuïtat espacial a escala de paisatge, el desenvolupament de combustibles a escala, i el nombre d'arbres morts, o necromassa.

La Llei de Restauració de la Natura és, a més, una llei negacionista. Una llei que assumeix que el canvi climàtic no existeix. L'exposició de motius esmenta, evidentment, una preocupació per l'escalfament global. Però la llei busca restaurar els ecosistemes tal com estaven en el passat, i això implica de facto negar la influència del canvi climàtic. Recordem que si s'implementen els acords d'emissions signats actualment, la temperatura augmentarà 2,5 °C a finals de segle. Per tant, els hàbitats es transformaran i moltes espècies que fins ara eren natives deixaran de créixer on ho feien en el passat. En comptes de pretendre la recreació romàntica d'un passat que no tornarà, hauríem de gestionar els nostres ecosistemes per preparar-ne l'adaptació al canvi climàtic. El col·lapse ecosistèmic ja s’està deixant entreveure, amb el 10% de mortalitat arbòria abans comentat, i serà el resultat lògic de legislar i regular d'esquenes a la realitat.

Aquesta llei ens torna a mostrar l’ús malintencionat que fan els polítics del llenguatge: qui es podria oposar a una llei que busca “restaurar” la natura? Sembla que només un monstre es es mostraria reticent a la consecució de tan lloable objectiu. Però cal recordar que, quan les paraules “protecció” i “restauració” apareixen al BOE, no es converteixen en encanteris que màgicament milloren l'estat de conservació de la natura. No hem de confondre la propaganda política amb els fets contrastats: el nom d’una llei no determina el seu èxit. Tot depèn del disseny de la normativa, de la seva implementació, execució, seguiment, valoració, i de la introducció de mesures correctores, quan fos necessari. Els estudis publicats a la literatura científica porten temps advertint dels problemes esperables per la implementació d’aquesta llei.