Finalment, Espanya en flames

Ja ho tenim aquí: Pedro Sánchez, amb els seus aires de dependent de Cortefiel i el seu partit convertit en un arrossar, ha aconseguit incendiar Espanya de dalt a baix. Algú, fa algun temps, li va fer veure que la polarització el beneficiava i des d'aleshores no ha fet res més que insistir en tot allò que podia partir el país per la meitat. Cada aldarull, cada manifestació, cada paperera trencada juguen ara a favor seu, perquè podrà presentar-se davant dels seus com a home de diàleg i concòrdia davant de les malvades forces del feixisme.

Els ressorts de l'anomenada democràcia parlamentària van ser dissenyats per contrarestar l'abús de poder – però Montesquieu no va poder preveure el tipus d'immoralitat pròpia del nostre Sánchez, el Mag de la Destinació. No és una mera absència d'escrúpols o una astúcia especialment retorçada, sinó una autèntica vocació de destrucció.

S'equivoquen els qui creuen que el líder del PSOE només busca aferrar-se al poder: la seva idea és l'aniquilació de tota possible alternativa mitjançant l'esquerdament del “demos” constituent. Si només la nació em pot enderrocar, pensa amb lògica de hiena, haurem d'acabar amb la nació.

La rosa de foc, la lluna de sang, les fumerades negres. Els policies copejats i les senyores tirant testos des dels balcons. Un dos de maig amb youtubers imberbes, neonazis despendolats, famílies amb nens, desokupadors de braç gruixut i llengua de drap, àvies heroiques i universitaris engrescats. 

Els sanglots de les nenes bé i els drones de Marlaska, els càntics futbolers i els rosaris a la Verge del Tremedal, Iker Jimenez enfilat a una columna i Vidal Quadras tirotejat per motoristes misteriosos. Espanya es va sumint a la discòrdia civil mentre Francina manté tancat el parlament i al fill de Conde Pumpido se li posa cara de Hunter Biden de chichinabo, amb les putes brasileres escoïdes i els mil maletins secrets.

Ja no hi ha pugna política, ara només ens queda intentar aixoplugar-nos davant del cretinisme que arriba, la total imbecil·litat, la degradació de les potències. Les revoltes d'abans ja no serveixen, perquè al davant no hi ha un rival, sinó un estrany jardí de depravació que ningú assenyat no voldria conquerir, una zona on la realitat s'ha convertit en equívoc i miratge.

L'esquerra va escollir esfumar-se i convertir-se en una metafísica d'Irenes & Pams ressò sostenible, de Rulls & Turulls ressuscitats, d'Otegis satisfets. La nació necessita una esquerra política, però el problema és que l'esquerra política ja no necessita la nació: en té prou amb la gestualitat infantiloide del Pedroyolandisme. Buidada la vida pública de qualsevol idea d'honestedat, a la jungla de la cursileria virtual i els tirabuixons de Tiktok s'imposa la nova tirania.

Venen temps de resistència. Les dues Espanyes, les disset Espanyes, les cent malediccions d'un Rodo Ibèric escapçat que Valle Inclán no s'hauria pogut imaginar. El futur pertany a qui aconsegueixi no mirar des de babord o estribord, sinó enarborar la raó de la proa, que avança guiada per les estrelles. Aviat algú aconseguirà tornar a elevar la mirada i trobar aire pur, reprendre la poesia antiga i la gravetat de la vida senzilla.

Mentre el món embogeix, uns quants arriben a portar arrestades cinc roses al seu cor.