El Kert (1911-1912): la campanya on va aparèixer la tercera generació d'africanistes

Entre la Setmana Tràgica de 1909 i el desastre d’Annual de 1921 s’obre un espai històric que sol quedar en penombra. Les fortes desavinences internes entre el catalanisme i el militarisme es van mitigar davant la necessitat dels regionalistes de mantenir l’ordre establert i, per a això, es necessitava l’Exèrcit. L’actitud dels republicans de Lerroux durant la Setmana Tràgica va suposar també un divorci temporal amb l’oficialitat espanyola, malgrat les protestes de patriotisme i l’alineació d’aquests amb els militars en els anys previs a 1909. Fins a tal punt va arribar la situació que, a La Correspondencia Militar, el diari més llegit als Quarts de Banderes de les guarnicions espanyoles, es va arribar a aconsellar als militars destinats a Catalunya que votessin la Lliga.

Malgrat que els conflictes entre els dos esdeveniments que més atenció han merescut per a la historiografia van ser d’intensitat i importància, és en aquells anys quan l’exèrcit espanyol adopta una fisonomia que anirà dibuixant la seva estructura posterior. La campanya del Kert, desenvolupada entre 1911 i 1912 al Rif oriental, va ser un dels moments decisius d’aquesta transformació.

La vall del riu Kert no era un escenari espectacular. No hi va haver una gran batalla que es pogués resumir en una data memorable. Va ser, més aviat, una guerra de posicions, d’avenços cautelosos, d’ocupació d’alçades i construcció de blocaos i posicions.

Després dels esdeveniments de 1909, la lògica estratègica espanyola havia quedat fixada: la seguretat de Melilla exigia ampliar el perímetre defensiu. El problema era que aquest perímetre mai no semblava suficient. Cada avenç obria una nova línia de contacte. Cada posició avançada generava la necessitat d’una altra de més avançada.

El riu Kert es va convertir així en una frontera mòbil. Creuar-lo significava penetrar en un territori on l’autoritat espanyola era purament militar. No hi havia administració civil sòlida ni estructura política capaç de sostenir la presència més enllà del radi d’acció de les columnes.

Les operacions de 1911 responien a aquesta lògica expansiva gradual. S’avançava amb columnes mixtes, s’ocupaven posicions dominants, s’aixecaven fortificacions improvisades i s’intentava consolidar el terreny. L’enemic no oferia combats a camp obert. Hostigava. Observava. Esperava. Atacava combois. Desapareixia.

El sistema tàctic espanyol descansava en posicions fixes i blocaos, aquella petita fortificació aïllada que simbolitzava l’ocupació efectiva del territori. Però cada blocao necessitava un abastiment constant. Cada comboi era vulnerable, i cada destacament depenia de la cohesió moral d’oficials i tropa.

Així es va consolidar una forma particular de fer la guerra: una guerra de petites unitats, de decisions ràpides, d’exposició personal. El jove oficial adquiria un protagonisme que difícilment hauria tingut a la península. Al Rif, la iniciativa individual podia significar la diferència entre mantenir una posició o perdre-la.

El Kert no va ser una campanya espectacular. Va ser un procés formatiu. Allí es va aprendre a ocupar i a sostenir. Allí es va assumir que el territori només existia mentre es pogués defensar. Allí va començar a perfilar-se una generació d’oficials que entenia la guerra com a experiència permanent i la política com una interferència distant.

El nombre de baixes era insuportable per a la manca d’atenció i la impopularitat de la guerra, sobretot entre republicans i organitzacions obreres. Calia fer alguna cosa per pal·liar les baixes peninsulars i reduir l’impacte que aquestes tenien a la península.

Els Regulars i la nova cultura militar

L’experiència acumulada en els anys previs havia demostrat que el soldat peninsular de reemplaçament, enviat al Marroc després d’un breu període d’instrucció, no era l’instrument ideal per a una guerra irregular en terreny muntanyós, amb clima advers i enemic amb una gran mobilitat tàctica.

La solució es va inspirar en l’experiència francesa o britànica, molt més extensa quant als sistemes colonials de principis de segle: organitzar unitats compostes per indígenes marroquins sota comandament espanyol. El 1911 van començar a estructurar-se els primers grups de Regulars. No era una improvisació total, però sí la institucionalització d’alguna cosa que ja s’intuïa necessària.

Els Regulars aportaven diversos avantatges decisius:

• Coneixement del terreny.
• Adaptació al combat irregular.
• Major mobilitat.
• Reducció de la dependència exclusiva de tropes de reemplaçament.
• Coneixement de les estructures tribals.

Però la seva importància va anar més enllà del pla tàctic. Van suposar un canvi cultural. L’oficial destinat als Regulars havia d’exercir un comandament diferent. La relació amb la tropa no es recolzava únicament en la disciplina reglamentària, sinó també en el prestigi personal, en l’autoritat construïda en combat. El lideratge es mesurava en situacions reals i constants. El soldat regular valorava la valentia per damunt de qualsevol altre factor, del coneixement o de la capacitat tècnica. El lideratge havia d’exercir-se des de l’exemple i el menyspreu per la pròpia seguretat.

Al Kert, aquest model va començar a provar-se amb eficàcia. Les operacions de 1912, ja sota el marc formal del Protectorat espanyol establert aquell mateix any, van consolidar la idea que la guerra al Marroc requeria instruments específics. Els Regulars no eren un complement: començaven a ser el nucli més eficaç del dispositiu.

Al mateix temps, la guerra africana oferia alguna cosa que la península no podia proporcionar: ascensos. Mèrits. Reconeixement. La possibilitat de trencar la lenta progressió per antiguitat en una escalafó macrocefàlic.

El combat permetia ascensos extraordinaris. Les accions destacades podien alterar l’escalafó. Les ferides, fins i tot quan no eren greus, suposaven un canvi a la bocamàniga gairebé automàtic.

Aquest sistema generava entusiasme al Marroc i ressentiment a la península. Per a molts oficials destinats en guarnicions interiors, la guerra africana estava creant una elit que ascendia amb més rapidesa. La cohesió ja estava fracturada.

La campanya del Kert va ser un dels moments en què aquesta dinàmica es va fer visible. I en aquell escenari concret es va produir un episodi que il·lustra perfectament la tensió: la ferida i posterior ascens d’un jove oficial anomenat Emilio Mola.

Emilio Mola i la polèmica del mèrit

Durant les operacions al Kert, Emilio Mola va resultar ferit. No es va tractar d’una ferida greu. No va comprometre la seva vida ni va deixar seqüeles importants. Però va ser una ferida en combat.

Això tenia un pes específic. La ferida certificava exposició al foc enemic. Provava presència en primera línia. Servia com a argument per a la concessió de mèrits. Mola va ser ascendit després d’aquell episodi. I la polèmica, que ja havia estat exposada a finals de 1909 per l’oficialitat peninsular, va tornar a sortir a la palestra.

El debat no era estrictament personal. No es tractava únicament de si la seva ferida justificava o no la promoció. El problema era estructural. El sistema d’ascensos per mèrits de guerra alterava la jerarquia tradicional basada en l’antiguitat i atorgava responsabilitats superiors assignades per valor, però no sempre per capacitat.

A l'exèrcit coexistien dues sensibilitats:

Els qui defensaven que la guerra havia de recompensar-se amb promocions excepcionals, i els qui sostenien que l’escalafó no podia convertir-se en resultat de l’atzar del combat.

Al Marroc, el risc era constant. L’exposició al foc era gairebé inevitable. Però no totes les ferides eren equivalents. No tots els actes tenien la mateixa rellevància tàctica. I, tanmateix, el sistema tendia a premiar la presència al front.

El cas de Mola va il·lustrar aquesta tensió. La seva ferida va ser considerada lleu per alguns contemporanis. Però va bastar per activar el mecanisme de recompensa. Per als qui romanien a la península, era una constatació del que venien denunciant els darrers dos anys: el Marroc s’estava convertint en una via accelerada de carrera que feia retardar encara més els temps per als qui restaven a la península.

Aquesta dinàmica va tenir conseqüències profundes i duradores. Primer, va consolidar la idea que el prestigi professional s’obtenia a l’Àfrica. L’oficial que no passava pel Rif o la Yebala quedava, d’alguna manera, al marge del nucli actiu de l’exèrcit.

Va reforçar la cohesió interna dels destinats al Marroc. Compartien riscos, incomprensió i crítiques. Es percebien a si mateixos com el veritable exèrcit. També va alimentar una fractura silenciosa que dècades més tard seria políticament molt rellevant i que es va veure reflectida en l’episodi de les Juntes de Defensa de 1917.

La campanya del Kert, amb la seva combinació de guerra irregular, creació de Regulars i sistema de mèrits, va actuar com a laboratori. Allí es va assajar un model de professionalització accelerada. Es va consolidar una cultura del risc com a via d’ascens i es va constatar la formació d’oficials que més tard exercirien papers decisius en la vida política espanyola.

Annual, el 1921, apareixeria com una ruptura. Però moltes de les bases estructurals del desastre, com la sobreextensió, la confiança excessiva en posicions aïllades, l’esforç de forces en posicions mantenint reserves mòbils escasses, el progressar sense millorar les comunicacions per a l’abastiment. En fi, la cultura de l’avenç continu ja era present al Kert.

Quan el 1936 alguns d’aquells oficials africanistes es van situar al centre de l’escena política, no eren improvisats. Eren producte d’una llarga dècada d’experiència al Marroc. El Kert havia estat un, per a molts d’ells, un dels seus escenaris formatius. El Cos de Regulars Indígenes es va convertir en una unitat completament decisiva que va assumir l’esforç principal durant tota la guerra del Marroc. Els seus oficials assumien més risc que els altres, s’exposaven molt més i exercien un comandament complex i desafiador. Figures com Franco, Mola, Vicente Rojo, Queipo de Llano, Millán Astray, Villabrille o Núñez de Prado es van curtir en aquelles unitats i van ser després protagonistes el 1936. N’hi va haver als dos bàndols, perquè la cúpula militar estava plena d’africanistes.

La campanya del Kert no va tenir la ressonància pública de 1909 ni la magnitud traumàtica de 1921. Però va ser allí on va començar a definir-se una generació.

I aquella generació acabaria marcant el rumb d'Espanya.