El retorn de Salvador Illa

El MHP Salvador Illa sembla que s’ha recuperat dels seus problemes de salut, cosa que tots celebrem, i sembla que ha tornat al seu càrrec. Segons les seves pròpies paraules, sap què està passant a Catalunya i sap què cal fer. Tot són bones notícies. El líder polític del país té una visió clara i un full de ruta. Però el problema és el soroll.

Hi ha soroll al carrer, hi ha soroll al Parlament, hi ha soroll als mitjans, hi ha soroll a les xarxes. L’ambient està tan enverinat que cada vegada és més escassa la possibilitat d’un debat tranquil sobre qualsevol cosa.

El soroll del carrer prové del descontentament de la gent: és un soroll simple, primari, noble, que ve d’una població farta d’impostos, inseguretat, corrupció i mentides. Aquest seria el soroll que ens hauria de guiar, però des de les esferes del poder s’ha optat, ja fa temps, per una forma molt concreta de combatre’l: si no pots fer callar el soroll, el pots diluir en una tempesta contínua d’altres sorolls creats de manera artificial, fins a crear un perfecte tutti frutti d’idiotesa i rancúnia que impedeixi crear el relat comú que necessitem.

A finals dels anys noranta, amb la irrupció d’internet, es van trencar les preses de la informació i des d’aleshores vivim inundats en un tsunami continu de continguts digitals per al consum efímer. Les nostres estructures polítiques i socials no estaven preparades per al nou escenari i fa anys que s’esquerden sota la pressió.

Els nostres mecanismes de representació política són els mateixos que s’utilitzaven durant la Segona República: votar cada quatre anys i deixar que els representants debatin al Parlament. Però llavors els ciutadans no vivien en xarxa, connectats tots amb tots en una conversa constant, en un comerç continu d’arguments, en una recerca constant de noves polèmiques per monetitzar.

Ara, els parlaments no són els principals llocs de debat, ni tan sols són els més interessants ni productius. Són platós on es genera contingut i ni tan sols és el contingut més divertit o rellevant. El país no ha notat l’absència del MHP: ha continuat enfonsant-se al seu ritme, col·lapsant amb la màxima naturalitat. Tampoc notarà el seu retorn.

La classe política destaca avui dia no per la seva idiotesa o corrupció (com abans) sinó per la seva total irrellevància. La conversa política és només una petita part de la conversa esquizoide que consumeix, per pura retroalimentació tòxica, les entranyes de la societat. Cal baixar d’aquest tren amb rumb al no-res i buscar espais alternatius de claredat i senzilla honestedat. La demostració que el MHP no té ni la més mínima idea de com salvar el país és que ha tornat al seu càrrec: si de veritat hagués assolit alguna llum, segurament hauria fugit per dedicar-se a l’estudi, al tai-txi, als escacs, a la vida familiar apartada i acurada. Aquest seria el tipus de senyal que el país necessita.