José Raúl Capablanca, el Mozart dels escacs

Vaig ser un escacsista infantil, gràcies a un professor d'E.G.B. que estimava aquest esport i que ens va aconseguir enganxar a la seva apassionada afició. Gràcies a ell, vaig conèixer les gestes dels grans genis dels escacs, noms com Bobby Fischer, Anatoli Kárpov o Garri Kaspàrov ens resultaven perfectament identificables. Tanmateix, fins i tot entre ells, hi havia una figura l'aura de la qual brillava amb una tonalitat especial: José Raúl Capablanca i Graupera, el prodigi cubà que, durant dècades, va ser considerat “el jugador més perfecte de tots els temps”. La seva vida va ser breu, intensa, brillant, travessada per la història convulsa de la Cuba espanyola, nord-americana i republicana, i marcada per un talent tan natural que els seus contemporanis el van comparar amb Amadeus Mozart.

La seva carrera va deixar un llegat escacístic impereceder, però també va transformar la concepció del joc, va inspirar generacions posteriors d'escacsistes i va ser reconegut com el geni intuïtiu capaç de veure el tauler amb una claredat impossible per a la resta dels mortals.

José Raúl Capablanca va néixer el 19 de novembre de 1888 a l'Havana, aleshores província espanyola d'ultramar. La seva família encarnava la barreja típica de la societat cubana del segle XIX: el seu pare, José María Capablanca, era un capità de Cavalleria de l'Exèrcit espanyol, ajudant de camp del general Loño; la seva mare, María Graupera, era una cubana d'ascendència catalana. Aquesta combinació de tradició militar espanyola, cultura criolla i arrels catalanes va marcar la identitat familiar i l'entorn en què el petit José Raúl va créixer.

L'any 1888 la Guerra d'Independència encara no havia esclatat, però la tensió nacionalista ja flotava a l'ambient. Quan Capablanca tenia set anys, el 1895, el conflicte va emergir amb tota la seva cruesa, seguit per la intervenció nord-americana i la guerra hispano-nord-americana de 1898. La família Capablanca va presenciar la transformació de l'illa des de província espanyola fins a protectorat nord-americà i, finalment, república independent el 1902.

Aquest entorn convuls no va impedir, però, que a la llar es visqués un ambient culte, disciplinat i exigent, típic dels oficials espanyols. Perquè sí, a finals del segle XIX, la major part de l'oficialitat exhibia un nivell cultural que es reflecteix en la gran quantitat de llibres i articles que van publicar en aquell període. En aquest ambient, el nen Capablanca va entrar en contacte amb els escacs, el joc que definiria la seva vida.

Segons l'anècdota més repetida, contrastada en testimonis del mateix mestre, Capablanca va aprendre a jugar simplement observant el seu pare. Amb quatre anys ja corregia moviments mal executats, amb la naturalitat de qui assenyala quelcom evident, encara que per a qualsevol altre nen fos incomprensible.

El seu pare, sorprès, va començar a jugar amb ell per comprovar si allò era simple imitació o si hi havia quelcom més profund. La conclusió va ser immediata: el nen no només comprenia el joc, sinó que posseïa una intuïció estratègica difícil d'explicar. Des d'aleshores, els escacs es van convertir en la seva activitat predilecta.

Durant l'adolescència el talent va emergir de manera definitiva. El 1901, a dos dies de fer 13 anys, va guanyar el Campionat de Cuba derrotant el campió vigent, el madrileny Juan Corzo, que en tenia 28. Va demostrar una maduresa posicional impropia d'algú tan jove. La premsa local el descrivia com un “fenomen natural”, i molt aviat seria convidat a clubs i exhibicions on deixaria bocabadats veterans i aficionats.

Per entendre la magnitud del geni de Capablanca cal explicar el seu estil. Mentre altres grans mestres es caracteritzen per l'agressivitat, la imaginació tàctica o la profunditat teòrica, Capablanca va destacar per una virtut en aparença simple però gairebé inabastable: la claredat absoluta.

Les seves partides semblen fàcils quan s'analitzen anys després, però només ell les feia senzilles. Realitzava les jugades més naturals, elegants i netes, sense adorns ni riscos innecessaris. La seva tècnica en els finals s'estudia com a model canònic. Era capaç de transformar petits avantatges en victòries sense esforç aparent, neutralitzar atacs rivals abans que comencessin i mantenir el control del tauler en totes les fases de la partida.

Els comentaristes afirmaven que la seva visió dels escacs era tan intuïtiva que semblava veure la posició correcta abans fins i tot de calcular-la. No era improvisació: era instint pur, una intel·ligència específica, innata, sorgida des de molt jove.

Richard Réti, un altre gran mestre, el va definir sense amagar la seva profunda admiració per ell: “Si Lasker és el científic i Alekhine l'artista, Capablanca és la màquina perfecta”.

A començaments del segle XX Cuba, acabada de néixer com a república, buscava estabilitat. La família, que va decidir romandre a l'illa tot i la derrota espanyola a la guerra, va enviar José Raúl a estudiar als Estats Units. Allà, lluny de l'ambient familiar, va començar a freqüentar els clubs de Nova York, ciutat que aviat es convertiria en una segona casa.

L'any 1906 va ingressar a la Universitat de Columbia, tot i que mai va arribar a acabar els estudis. Els escacs ja dominaven la seva vida. Va ser convidat a representar el prestigiós Manhattan Chess Club, i ràpidament va començar a guanyar reputació pel seu joc aparentment imbatible. Les seves exhibicions de simultànies, fins i tot a cegues, es van convertir en esdeveniments multitudinaris.

Capablanca podia jugar desenes de partides sense veure els taulers, recitant les jugades de memòria, i tot i així obtenir més del 90% de victòries. Era una gesta cognitiva extraordinària, que va reforçar la seva llegenda com “el Mozart dels Escacs”.

L'any 1911 va arribar el moment decisiu: el Torneig de Sant Sebastià, a Espanya, considerat el més prestigiós del món en aquell moment. L'elit escacística era extremadament tancada i recelosa, i molts mestres, entre ells Nimzowitsch, consideraven que Capablanca, jove i sense títols formals, no mereixia ser-hi.

El que va passar va canviar per sempre la història dels escacs. En un torneig ple de llegendes, Capablanca va derrotar tots els grans mestres que es van creuar en el seu camí. La seva victòria davant Akiba Rubinstein va ser memorable. El seu triomf general va ser rotund, elegantíssim, digne d'un veterà, no d'un aspirant.

En aquell moment, amb 22 anys, el món dels escacs va comprendre que Capablanca era més que un talent: era un candidat natural al títol mundial.

El campió del món era aleshores l'alemany Emanuel Lasker, que feia més de 20 anys que defensava el títol amb èxit. Tot i que respectava profundament Capablanca, era conscient del perill que suposava enfrontar-se a algú amb una combinació semblant d'intuïció, tècnica i joventut.

Després de negociacions llargues i tenses, l'enfrontament es va celebrar finalment el 1921, a l'Havana. Allò va ser gairebé un esdeveniment nacional. La jove república cubana va rebre els mestres com a celebritats, i el públic omplia les sales del torneig.

La superioritat de Capablanca va ser aclaparadora. Va guanyar 4 partides, no en va perdre cap, i la resta van ser taules, cosa que li va atorgar el campionat del món sense oposició real.

Amb 32 anys, es va convertir en el tercer campió mundial d'escacs, i el primer procedent de l'hemisferi occidental. Per a molts, va ser la coronació lògica del jugador més perfecte que havia donat el joc.

Capablanca va dominar el món dels escacs durant la dècada de 1920. El seu estil sobri i la seva impressionant regularitat el convertien en un rival temible. Entre 1916 i 1924 va mantenir una ratxa extraordinària: no va perdre ni una sola partida oficial.

La seva autoritat tècnica era tal que va arribar a perdre la modèstia, afirmant: “En igualtat de condicions, ningú em pot guanyar”. I, durant anys, els resultats li van donar tota la raó.

L'any 1927, però, va sorgir un desafiament que marcaria un abans i un després. El rus emigrat Alexander Alekhine, brillant, creatiu i profundament analític, va obtenir el dret a disputar el títol. El que va seguir va ser un dels duels més famosos de la història dels escacs.

El Campionat del Món de 1927, celebrat a Buenos Aires, va ser una batalla psicològica i escacística del màxim nivell. Capablanca hi arribava com a clar favorit. Alekhine, però, havia treballat amb una disciplina fèrria, estudiant meticulosament cada aspecte del joc del cubà.

El duel va ser llarg, esgotador: 34 partides. Capablanca va començar dominant, però a poc a poc Alekhine va anar imposant la seva preparació estratègica i la seva energia mental. Quan el rus es va avançar al marcador, el campió cubà va intentar forçar posicions més complexes, terreny que afavoria el seu oponent.

El 29 de novembre de 1927, Alekhine va guanyar l'última partida i Capablanca va perdre el títol. La derrota va ser dura, tant en l'àmbit personal com professional. Molts a la comunitat escacística van considerar que Capablanca no es va preparar amb la rigorositat necessària, confiat en el seu talent natural. El cubà va intentar organitzar una revenja, però Alekhine, potser per por, potser per estratègia, la va evitar durant tota la seva vida.

Així, el millor jugador del món va ser destronat… sense poder tornar a lluitar pel campionat mundial.

Després de perdre la corona, Capablanca va dedicar part de la seva energia a la diplomàcia. Va ser designat agregat cultural de la delegació cubana als Estats Units, cosa que li va atorgar estabilitat econòmica i presència internacional.

Va continuar participant en tornejos, sempre a l'elit, tot i que la seva motivació fluctuava. Les seves partides continuaven sent models de tècnica i elegància. El seu rendiment a Nova York (1927), Moscou (1935) o Nottingham (1936) confirmava que seguia sent un dels millors del món, fins i tot quan ja no tenia la força competitiva de la joventut ni la motivació de ser campió del món.

El jove Fischer, dècades després, estudiava obsessivament els seus finals. Botvinnik considerava les seves partides “un manual indispensable”. Kárpov va imitar la seva prevenció del risc. Kaspàrov va lloar la seva intuïció posicional.

Tots reconeixien el mateix mestre. Capablanca seguia sent la referència.

El 8 de març de 1942, mentre participava en una partida informal al Manhattan Chess Club, Capablanca va patir un vessament cerebral. Va morir hores després, amb només 54 anys, a l'Hospital Mount Sinai de Nova York.

Alekhine, el seu rival etern, va escriure: “He perdut un amic estimat i el món ha perdut potser el jugador més gran de tots els temps.”

Va ser enterrat a l'Havana amb honors d'Estat. La seva tomba porta una làpida que resumeix el sentiment col·lectiu de la comunitat escacística: “El més gran de tots els mestres.”

Tot i que la seva carrera va ser relativament curta comparada amb la d'altres campions, Capablanca va deixar un llegat immens. Tenia un estil irrepetible, ja que no necessitava complicacions. La seva simplicitat aparent era resultat d'una comprensió inhumana dels escacs. Era el jugador més “natural” que el joc hagi tingut. La seva tècnica en els finals és material d'estudi obligatori per a qualsevol jugador avançat. La precisió matemàtica amb què jugava aquestes posicions encara no ha estat superada. El seu impacte internacional encara perdura. Capablanca va ser un símbol del talent hispanoamericà, un ambaixador cultural i un representant de Cuba davant el món.

Gaudia d'una personalitat carismàtica. Els que el van conèixer el descrivien com un home elegant, directe, amb humor esmolat, amb fama de seductor, era tan brillant socialment com sobre el tauler.

Les seves exhibicions simultànies, fins i tot a cegues, eren espectacles insòlits. Imaginem: trenta taulers, jugadors experimentats, Capablanca assegut d'esquena, citant jugada per jugada sense equivocar-se, tot de memòria, sense poder veure ni un sol tauler. I tot i així… guanyava gairebé totes.

Aquesta habilitat no era qüestió de memòria, sinó de visió tridimensional de l'espai del tauler, quelcom que ben pocs han posseït.

Tot i que la seva carrera va transcórrer principalment als Estats Units i Europa, Capablanca sempre va mantenir una connexió profunda amb Cuba. Va ser símbol nacional en un país jove i orgullós d'exportar un geni universal.

Curiosament, el seu origen a la Cuba espanyola també el vincula a la història peninsular. Va néixer sota sobirania espanyola, fill d'un oficial espanyol i d'una cubana de família catalana. La seva infància va transcórrer sota una bandera, i la seva primera nacionalitat va ser l'espanyola, un detall poc recordat fins i tot entre historiadors dels escacs.

Avui, en l'aniversari del seu naixement, fa 137 anys, José Raúl Capablanca continua sent una figura fonamental dels escacs mundials. La seva vida condensa la història d'una illa que va transitar de província espanyola a república independent. El seu ascens va coincidir amb el sorgiment de les grans competicions internacionals i l'interès del públic general pels escacs moderns.

Va morir jove, però va deixar un llegat immortal: l'exemple que, de vegades, l'excel·lència no s'entrena, sinó que simplement és innata fins i tot en infants de curta edat. Mozart i Capablanca en són clars exemples.